***
Lectures molt ben aprofitades, aquests dies. Nora Ephron divertida, sarcàstica, càustica, però també nostàlgica, amb una nostàlgia una mica amarga i desenganyada. Em quedo amb aquest fragment:
Cada estiu solíem anar a la nostra casa de Long Island. Marxàvem en cotxe amb els nens el dia que acabaven l'escola i no tornàvem fins el Labor Day, la primera de setembre. Sempre hi érem a finals de juny, la meva època preferida de l'any, quan el sol no es pon fins a dos quarts de deu del vespre i et sents com si haguessis de viure per sempre (...).
A mitjan de juliol, apareixien les oques. Ens sobrevolaven en formació, amb les ales batent l'aire en una sèrie de ràfegues d'infart. Aquell soroll m'entusiasmava. Les oques encara no volaven cap al sud, la majoria només anaven d'un estany a un altre, però aquell instant d'adonar-se (tan sols pel so de les ales batent) que els ocells et passaven per sobre eren una de les coses que feien que allà els estius fossin tan màgics.
Amb el temps, esclar, els nens es van fer grans i ja només hi anàvem jo i el Nick, a la casa de Long Island. El so de les oques es va convertir en una altra cosa: el primer senyal que l'estiu no duraria per sempre i que aviat s'acabaria un altre any. Després, mal que em pesés, es va convertir en un senyal no només que l'estiu s'acabaria, sinó que tota la resta també. Per això em van deixar d'agradar les oques. De fet, les vaig començar a odiar. (...)
Ara ja no anem a Long Island a l'estiu i no sento les oques. De vegades, en canvi, anem a Los Angeles, on hi ha colibrís, i m'encanta observar-los perquè estan atrafegadíssims traient el màxim profit a la vida.
***
A l'instagram trobo una foto meva de fa cinc anys a Daglan, al Périgord, amb els nens rient al costat. El meu Long Island particular.
***
Curiosament, Henry Miller al llibre sobre Grècia El colós de Marussi comença parlant del Périgord:
Donar una ullada al negre i misteriós riu, a Domme, des del bell cingle situat a l'extrem de la ciutat, és una cosa per agrair-la tota la vida (...). Aquesta banda de França és la més propera al paradís (...).
França pot deixar d'existir un dia, però la Dordonya viurà com viuen els somnis i nodrirà les ànimes dels homes.
***
Després, Miller es va endinsant en la vida grega de fa més de vuitanta anys, i s'endinsa igualment en les utopies, entre les quals em quedo amb aquesta:
No hi ha ventura més singular que l'absència de diaris, l'absència de notícies sobre el que els homes fan a diverses parts del món perquè la vida sigui suportable o difícil. Estic segur que si poguéssim suprimir els diaris tan sols, faríem un gran pas endavant. Els diaris engendren mentides, odi, cobdícia, enveja, desconfiança, temor, malícia. No necessitem la veritat tal com ens la serveix la premsa diària. Allò que ens cal és pau, soledat i oci.
I avui en dia les notícies han fugit dels diaris, han cobrat vida pròpia, que s'expressa pertot, i han envaït tots els racons de la nostra existència.
***
Acabo també aquests dies Palabras del Egeo, que requereix una lectura pausada. Em resulta interessant i bonica la història final del mite segons el qual Dionís, per venjar la mort del pastor Icari encarregat d'estendre el vi per aquelles terres, va castigar les illes del Egeu amb la sequera i la canícula. Però Aristeu, fill d'Apol·lo, amb les seves ofrenes i pregàries, va aconseguir que quan Sírius, l'estel més brillant del firmament pertanyent a la constel·lació del ca (el ca d'Icari), aparegués per l'horitzó al començament de l'estiu, comencessin a bufar els meltemis per temperar la calor. I, a fe de Déu (o dels déus en aquest cas), que aquests vents del nord són una benedicció en aquestes illes.
***
Començo a sentir l'opinió estesa segons la qual per llegir bé un llibre, per gaudir-lo, ha de quedar malmès, amb el llom fet malbé, les pàgines doblades, etcètera. Res més fals. Si el llibre està ben editat es pot llegir perfectament en tots els terrenys -platges i piscines incloses- i deixar-lo impecable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada