De vegades, les històries no són només als llibres o les pantalles i les trobem on menys ens ho esperem. Instagram, per exemple, és un gran mar d'històries, passades pel filtre embellidor de l'egocentrisme, però al capdavall petites novel·les que es construeixen a partir dels personatges que s'exhibeixen en aquesta xarxa. M'agrada navegar-hi fins personatges desconeguts que em desperten un cert interès i veure llavors com els escenaris de les imatges acaben configurant un petit univers fílmic.
La parella centreuropea que passa uns dies a l'illa de Serifos, per exemple, crea, amb les belles fotografies i uns vídeos breus, una petita obra d'art a dos mans, quasi com una pel·lícula que va apareixent, fragmentàriament, a la pantalla del mòbil. Desitjaria que aquest viatge, aparentment idíl·lic, no s'acabés mai.
***
Per cert, l'any que ve, si Déu vol, Serifos i Sifnos.
***
Una escena d'estiu (més nostrada i sense filtres d'instagram):
- Aquest vespre podríem anar a donar un passeig i a sopar a Tossa.
- Val, però si després hi ha cues i no trobem lloc per acaparcar, no t'enfadis.
Descartem anar a Tossa.
***
Les històries també gregues de Charmian Clift a Cantos de sirena no m'acaben d'atrapar. Tot i que té moments d'interès i valor, sobretot pel testimoniatge d'un món llunyà -l'illa de Kalimnos als anys 50 del segle passat- trobo que a la història li falta un fil que la condueixi i un aprofundiment en els personatges. S'hi percep una història, la de la mateixa parella protagonista, que no s'acaba d'explicar.
Tot i això, hi ha moments i reflexions interessants al volant d'aquell indret estrany i la comparació amb el món que Clift i el seu home, tots dos escriptors, havien deixat enrere: la ciutat de Londres. Escriu Clift sobre els habitants de l'illa:
Y también me doy cuenta de que, si bien he visto a esos rostros expresar dolor, rabia, asombro, risa, orgullo, pasión y a veces resignación, lo que confiere a sus caras una nobleza poco común en nuestra época es la falta absoluta de resentimiento e irritación, o de esas huellas que revelan la frustración de pequeños egos. Al pensar en las caras pálidas y los ojos apáticos de quienes descienden a estas mismas horas de la mañana a las estreñidas entrañas de las estaciones de metro de Londres, me pregunto si la frustración no será uno de los inevitables subproductos de la sofisticación. Las ciudades, creo yo, producen un sentimiento de insignificancia e impotencia de la misma manera que producen una sensación de seguridad por el hecho de que circulen los trenes, pase el cartero y se recojan las basuras.
És a dir, que segurament en la nostra vida renunciem a moltes coses -bàsicament a la llibertat absoluta i les conseqüències nefastes que també pot tenir- a canvi de la seguretat i la comoditat. Ara bé, setanta anys després potser ens hauríem de preguntar què passa si aquesta seguretat comencés -o comença- a trontollar.
***
Charmian Clift es va acabar suïcidant a Austràlia, el seu país d'origen, tretze anys després de publicar-se aquest Cantos de sirena. La seva figura, en part oculta darrere la del seu marit George Johnston, també escriptor, es va recuperant. La història d'aquesta parella, que va pasar de Kalimnos a Hydra, ha acabat protagonitzant l'obra Hydra, de Sue Smith, que té una imatge vigorosa i de força de l'actriu que representa Clift, que em sembla molt bonica.
***
Mentrestant, està en camí El colós de Marussi, de Henry Miller, en la col·lecció de clàssics moderns d'Edhasa, que vaig trobar en una llibreria de Manresa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada