Em costa venir a escriure. No per indolència, sinó perquè cada vegada tinc més por de ser incapaç d'escriure allò que vull escriure.
***
L'X., per a més senyes advocat de professió, va explicar-me que, davant d'una gestió administrativa, va haver de fer reiterades visites a la finestreta perquè, cada dia que passava, la funcionària de torn li demanava un nou paper, que no tenia. Finalment, l'últim dia del termini va aconseguir presentar-se definitivament amb tots els documents i la funcionària es negava llavors a admetre'ls perquè durant aquest llarg període li havia acabat caducant el carnet d'identitat.
Aquesta història, més pròpia de l'univers literari de Kafka que de la realitat del nostre temps, té per a mi un valor al·legòric. Hi ha persones a qui, en circular per la vida, sempre ens falta, metafòricament, algun paper. De fet, L'home a qui faltava un paper podria ser perfectament el títol d'una novel·la. Ens sentiríem identificats amb el seu protagonista, sempre amb una sensació de vulnerabilitat, amb un transitar incomplet i provisional per la vida.
***
Quan estudiava, me'n sortia molt bé amb la teoria però detestava els problemes. Amb la vida, em passa el mateix.
(Un apunt immodest: això no vol dir que no els resolgués, ni els resolgui.)
***
Dia de mercat a Vic. Els avantatges de llevar-se d'hora: frescor i absència de gent. Unes quantes llibreries i unes parades de la plaça: un diari estival de Parcerisas, uns préssecs de vinya i uns tomàquets d'Arenys de Munt. Abans de tot això, veig l'M. i, inevitablement, se'm disparen els records d'adolescència, com un món fantasmal, quasi fictici.
***
Per l'instagram em surt, per casualitat, la foto d'una postal de Saignon escrita i enviada per Cortázar, que ven un antiquari. Descobreixo així que l'escriptor argentí havia viscut en aquest petit poble del Luberon que mai em canso de visitar. Sabia de la seva presència a Grignan (territori també de Madame de Sevigné), immortalitzada en un conte d'un cert erotisme, sobre la qual vaig escriure un article fa anys, però desconeixia aquesta relació amb aquest racó tan estimat. Així, la geografia íntima se m'enriqueix.
***
Sovint em vénen al record els viatges que fèiem amb els nens quan eren petits. Se m'apareixen vivament aquells dies a la Bretanya, la Borgonya, Normandia, el Périgord... Vivíem al paradís i no ho sabíem.
***
Sobre això, aquest paradís de la infantesa dels fills, escriu José Carlos Llop en algun poema de Mediterráneos, l'última recopilació de la seva poesia. La lectura, encara no acabada, d'aquest llibre sumada al pòsit de moltes altres lectures anteriors, em fa pensar que Llop deu ser el gran escriptor espanyol viu dels nostres temps. Sense fer escarafalls, construeix una obra que excel·leix de forma estrepitosa i, paradoxalment, mig oculta.
***
El poema de Llop sobre Bordeus (La vida distinta o La chanson de Bordeaux), tal vegada antipoètic des del punt de vista formal, el trobo insuperable. Potser perquè enllaça també amb la meva geografia més íntima.
***
En aquest poema escriu Llop una frase que va improvisar després de veure un retrat de Barthes, segons la qual L'écrivain est un homme blessé, mais avec sens de l'humour, i afegeix Et sens de l'amour, olvidé añadir.
***
Busco el ganivet per tallar formatges tous, aquell que és buit de dins, i la G. em diu que mai hem tingut un ganivet d'aquests. Efectivament, té raó; recordo llavors que només hem tingut aquesta classe de ganivets en algunes de les cases franceses que hem llogat. I sento llavors una certa felicitat de pensar que, d'alguna manera, he fet meves totes aquelles cases, aquelles estances i aquelles petites possessions que les conformaven, com el ganivet dels formatges tous, i que aquells paradisos no han desaparegut del tot. Ens han deixat un cert pòsit i formen part del que som.
***
Fa dies que, quan anem a caminar, em fixo on hi ha figueres que trobem pel camí, per, quan arribi la tardor, agafar-ne un esqueix i plantar-lo a casa. Li pregunto a l'R. i em diu que la de Castellà és la que fa les figues més bones. Però això tampoc m'interessa especialment. Tinc ganes de tenir una figuera, símbol familiar (de petit en recordo una d'allargassada en un test de casa) i arbre mediterrani per excel·lència, pel seu creixement anàrquic, per l'olor dolça, pel contorn matissià de les seves fulles, perquè sempre acompanyen les masies, al costat dels pous o enmig dels patis, també per les seves reminiscències gregues.. Tot això em fan néixer la necessitat de fer créixer una figuera.
***
Caure del cavall, és l'expressió que usa l'R. davant del meu reconeixement a algunes de les cançons més -relativament- recents de Loquillo, a les quals no prestava prou atenció, ofuscat, com sempre, per les meves dèries centrades en les creacions més primigènies dels músics.
Així, a la nit escolto repetidament Cruzando el paraíso, que ja va punxar-me al concert de divendres passat, i que sento com em toca d'una forma molt personal:
Somos tan iguales y a la vista tan distintos
Yo bajando a los infiernos y tú cruzando el paraíso
Para ti la vida que te lleva
Para mí la vida que me quema
Tenías tanto que aprender y yo tanto por demostrar
Por un instante la eternidad.
Sí, em sembla que ens quedarem sempre amb la vida que crema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada