- Fas respecte amb aquesta barba - em diu. (Fa dies que no em retallo la barba, que llueix amb la seva blancor).
Seguidament, em refereix un episodi d'infantesa, en què X. i jo vàrem quedar inflats i plens de grans a causa d'un ocurrent experiment geralddurrrellià realitzat amb unes processionàries del pi que ens vam trobar per la muntanya.
I aquest lligam entre la meva barba blanca i les processionàries del passat, que emergeixen súbitament, és una referència al pas del temps, que sé, cada vegada més, que és el gran tema de la vida i també de la literatura. Perquè, com he escrit en alguna altra ocasió -i potser em repeteixo massa- és el camí que uneix els, aparentment, grans temes de l'amor i la mort.
***
Després, esmorzo a casa el croissant -de xocolata- amb un cafè amb llet. I avui, que fa fresca, ho faig a la cuina, però en aquests dies d'estiu ho acostumo a fer fora, a la taula del jardí. Aquest és un dels grans plaers que experimento últimament quan estic sol -o quan em llevo d'hora i tothom encara dorm: menjar un simple (però bo) croissant acompanyat d'un cafè amb llet, mentre llegeixo el diari, penso en les meves coses o, com avui, escolto un pòdcast d'aquests que ara m'acompanyen.
***
Escolto avui un fragment d'una entrevista (no m'agrada gens la paraula xerrada, potser més escaient però inutulitzable per mi) amb Milena Busquets. Parlen justament dels diaris de Renard, tan valuosos, i després de l'envelliment i d'aquell moment en què les dones -i potser també els homes- deixen de sentir-se desitjades. Així que el pas del temps torna a treure el cap com a tema omnipresent.
***
La vanitat, gran aliada del ridícul, és un dels principals enemics de l'home. I dels homes, especialment.
***
A Palabras del Egeo, de Pedro Olalla, darrere dels temes centrals del llibre, apareix també la pèrdua inherent al pas del temps. En aquest cas, l'autor, adreçant-se al seu fill de disset anys, intenta retenir moments viscuts entre pare i fill, recuperar el passat i projectar-lo, perquè no es perdi mai aquesta relació pare-fill, aquest aprenentatge comú. És també una de les essències del llibre.
I mentre Olalla escriu davant de l'inigualable blau de l'Egeu, sota un tamariu, a l'illa de Kímolos (que potser trepitjaré en uns mesos), jo tampoc em sento desafortunat de fer-ho a la fresca, mentre la boira matinal escampa davant el verd de l'herba retallada.
***
Trobada a Instagram, que també té les seves coses bones, aquesta cita de Cortázar: Y señalanado su sonrisa pensé: en esa curva me maté yo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada