Tennis

Prèvia de la final femenina de Roland Garros. Swiatek somriu amb timidesa en baixar de la furgoneta que la deixa a les instal·lacions del club. Gauff riu obertament mentre entrena amb els preparadors al gimnàs. Swiatek, trenta-quatre victòries seguides, Gauff  promesa sense res a perdre. Les veig com nenes indefenses, però d'aquí uns minuts seran capaces de jugar com els àngels. Àngels sense pietat amb la rival, capaces de trobar allò que fa més mal a l'oponent.

Ahir, en la primera semifinal masculina, es trenca Zverev enmig d'un partit èpic -aquí sí que està justificat aquest adjectiu que ara es banalitza tant- amb Nadal. Zverev es torça el turmell, cau a terra i plora com un nen, de dolor, de ràbia i de tristesa. Els sues crits fan estremir i el seu desconsol, davant d'un càstig tan injust i despietat, s'encomana a l'espectador. A primera fila, Sienna Miller es tapa la cara. I com deu ser jugar amb Sienna Miller entre el públic?

Sasha Zverev no m'ha resultat mai gaire proper. Però el pas dels anys em fa sentir simpatia per tots els jugadors. Tinc les meves preferències, lògicament, però amb l'edat se suavitzen les fílies i desapareixen les fòbies. A diferència del que em passava abans i del que em succeeix encara en el futbol -el meu espai privat per la irracionalitat i el fanatisme- sento respecte per tots aquests lluitadors solitaris, per aquests joves d'una fortalesa extraordinària però que han de viure situacions d'indefensió absoluta. La bellesa del tennis rau en això, en els girs de guió, en l'equilibri inestable que sempre es percep emparat per un sistema de comptatge genial i alhora pervers. Al capdavall, el turmell de Zverev que es trenca o el dolor del peu de Nadal són les manifestacions físiques del continu càstig mental a que estan sotmesos aquests herois i heroïnes.