La llunyania del món propi -la fugida- sempre hi contribueix.
***
Al mercat de l'Isle-sur-la Sorgue veig que venen unes samarretes per a noia amb la inscripció següent: Terrasse, copines, apéro. I d'entrada podria semblar que aquest missatge estigués relacionat amb aquesta idea de felicitat simple i fugaç. Però fer una filosofia de vida d'això, encara que sigui filosofia low cost de missatge de samarreta, denota una superficialitat que em desagrada. Saber que la felicitat és una ràfega i desenganyar-se del món una vegada i una altra no implica deixar d'insistir en buscar alguna cosa més transcendental en el nostre trànsit diari.
Al mercat de l'Isle-sur-la Sorgue veig que venen unes samarretes per a noia amb la inscripció següent: Terrasse, copines, apéro. I d'entrada podria semblar que aquest missatge estigués relacionat amb aquesta idea de felicitat simple i fugaç. Però fer una filosofia de vida d'això, encara que sigui filosofia low cost de missatge de samarreta, denota una superficialitat que em desagrada. Saber que la felicitat és una ràfega i desenganyar-se del món una vegada i una altra no implica deixar d'insistir en buscar alguna cosa més transcendental en el nostre trànsit diari.
Un altre element a tenir en compte: la feminitat d'aquest missatge s'iguala amb la masculinitat, però ho fa per la part baixa. Futbol, copains, whisky podria ser el seu complementari perfecte. La banalitat que triomfa.
***
De camí al nostre destí, igualment fugaç, de cap de setmana i quan portem ja mig camí recorregut -prop de dues hores i mitja- ens quedem clavats al mig de l'autopista. El que podria semblar una retenció de divendres a la tarda acaba resultant un accident greu que talla la via. La ràdio francesa informa d'un xoc entre un autobús i un camió amb nombrosos ferits. Arriben helicòpters, bombers i serveis de socors. Vehicles amb sirena circulen pel voral a tota velocitat. Mentrestant, la temperatura canicular s'eleva a l'asfalt pels motors dels cotxes, que ningú vol apagar per mantenir encès l'aire condicionat. El termòmetre del cotxe arriba a marcar 48 graus. Passa al temps i al final els motors es van apagant. Comencem a baixar i, fins i tot, a xerrar amb els desconeguts. Alguns d'ells -homes i dones- van a pixar al marge. Elles s'amaguen, ells no. Ens hem aturat just al costat d'unes vinyes i aquest paisatge ens alleugereix una mica. L'home de la caravana que tenim just davant surt menjant un gelat, amb un cert exhibicionisme. Nosaltres no portem ni aigua. A més, l'home s'asseu a l'escala de la roulotte, que li dóna ombra. Jo em cobreixo amb un barret. La situació em fa pensar en aquell famós conte de Cortázar, que no he arribat a llegir mai. Finalment, mica en mica, ens anem movent. Ja mai més ens trobarem amb els nostres veïns d'asfalt. Quan passem pel costat dels vehicles sinistrats, el cor ens fa un salt. Igual que la felicitat, la vida també és fugaç i la mort, una ràfega que s'amaga en qualsevol racó.
***
Li mostro a l'N., quan passem per Montpellier, l'estació del TGV.
-Què vol dir, TGV?- pregunta.
Intento que ho vagi esbrinant ella sola, per entretenir-nos una mica del llarg viatge. Busquem l'analogia amb l'AVE i de seguida identifica la T i la V, però la G costa una mica. Fa un intent humorístic, a la desesperada:
-Gavatxa!
***
L'aparició del sentit de l'humor, sovint càustic, és una de les novetats que porta l'adolescència. En aquest cap de setmana de convivència total, ho he constatat. Tanmateix, penso que la manera - i la durada- del trànsit de la infantesa a l'edat adulta és un dels elements menys aconseguits de la creació divina.
***
Aquests dies trobem a faltar l'À. que s'ha quedat a casa. Ens sentim rememorar sovint moments viscuts amb ell -i amb l'N. també- quan eren petits, per aquests mateixos indrets. I les ràfegues són ara una mica amargues.
***
Recordo que un dia, l'amic X., després de sortir d'un bar on vam parar de manera ràpida per calmar la set d'un arròs, va dir-me alguna cosa com que la vulgaritat, quan era extrema, era difícilment disculpable. Aquell escenari m'havia fet pensar el mateix.
Milena Busquets, en el seu diari, expressa una idea semblant. No recordo ara la cita exacta.
La bellesa d'aquest mas provençal em fa pensar en això, potser perquè és justament l'antítesi de la vulgaritat i la lletgesa. Avui en dia no s'acostuma a ressaltar el valor de la bellesa, l'elegància, l'educació o la cultura per no ser tatxat d'elitista. Però no hem de renegar d'allò que ens fa millors, ni deixar de buscar-ho.
***
Si durant els temps de la nova normalitat vivíem amb minúscula, agafats permanentment al fre de mà, ara hem entrat en una mena de terrabastall vital. Tot és més exagerat que abans d'iniciar-se la pandèmia. Els preus, les idees, el moviment, la interacció...tot tendeix a l'exageració, a l'extrem. Res sembla poder parar l'agitació del formiguer humà.
Després de l'episodi de l'autopista, a la ciutat de Nimes els conductors circulem agitats pels carrerons del centre, en una competició desfermada per un lloc on aparcar el cotxe. Un cop tocats per la fortuna de trobar-ne un que marxa, arribem caminant fins les Arenes romanes, d'on surt una música estrident. S'hi celebra un concert. Les terrasses del voltant son plenes a vessar. Flueix l'excés postpandèmic. Decidim entrar en una brasserie. on els vitralls ens aïllen del soroll i la climatització ens reconforta. Serveixi'ns qualsevol cosa.
***
La calma, com la frescor, són aliats de la civilització. Busco una ombra que m'empari, al costat de la piscina del mas. Estirat, m'apareix un dubte: llegir, escriure o dormir. La son em va vencent, mentre deixo caure el llibre. En l'interludi cap al somni, sempre em vénen idees per escriure, que igual que emergeixen, acaben desapareixent en aquest trànsit. És una llàstima. A la nit, la llum del sol m'ha despertat a les sis del matí. M'he posat a escriure mentalment, a pensar com construiria algun d'aquests episodis, però ho he acabat perdent gairebé tot, sense remei. La meva falta de mètode és un llast terrorífic a l'hora d'escriure.
***
La calor que fa a la cambra és la nota d'imperfecció, segurament necessària, d'aquesta casa.
***
A Gordes, passem per davant de la casa de J-M. i C. Experimento un sentiment agredolç en recordar la felicitat passada d'uns temps que ja no tornaran. No tornarà la joventut, però potser encara lamento més que no torni la ingenuïtat que porta sempre lligada, aquella mirada davant les coses noves, que es va entelant amb els anys, com si s'anés formant una cataracta que mai es podrà eliminar quirúrgicament.
***
La canícula no només enterboleix el raciocini, també els paisatges es difuminen per aquesta llum blanca encegadora, per aquest aire calent i morbós. Quan arriba l'hora daurada, tot -les cases, els arbres, els camps- recupera una mica el color, però és un engany transitori. La calor em despertarà a la nit i, de matí, ja ho haurà envaït tot.
***
A l'Isle-sur-la Sorgue, entro a la llibreria, prou ben assortida. Hi passo una bona estona. Estic temptat de comprar uns quants llibres: la correspondència entre Camus i María Casares, Lieux de Perec que vaig estar a punt d'encarregar, un inèdit de Céline o un llibret d'Ernaux. Al final, però, ho deixo córrer. Començo a ser més racional en la compra de llibres, a no deixar-me endur si no estic segur de poder llegir el llibre en un curt termini.
***
Tenir costums ens aferra a la vida. Comprar unes ampolles de vi blanc al Chateau de la Canorgue. Perquè ho fem sempre que venim aquí. I quan ens les bevem, a casa, recordem.
***
Joyce deia que el vi blanc tenia sabor d'electricitat. Més aviat crec que genera uns impulsos elèctrics, no sempre convenients, com les acceleracions sobtades dels vehicles elèctrics.
***
Per aquestes carreteres petites, envoltades de vinyes, camps de lavanda i masos de pedra, caldria circular amb les finestres obertes, cantant ben fort.
***
A primera hora del matí -segons la nostra consideració, és a dir, a quarts d'onze- l'aparcament de l'abadia de Sénanque ja és ple de cotxes i autobusos. Els camps de lavanda són tancats per evitar que els japonesos -i els no tan japonesos- s'hi facin fotos.
Hi ha llocs que el turisme esborra i es perden per sempre.
***
A Bonnieux, trobem uns Dos cavalls, que ara lloguen als turistes, No hi ha vehicle que respongui més al tòpic d'aquest país i d'aquests pobles. Seria bonic, tanmateix, arribar fins aquí amb el nostre, que porta uns mesos sense bateria.
***
Veure l'N. arreglada ja com una noieta per sortir a passejar i a sopar per aquests pobles. I, en canvi, que segueixi vivint encara la nena que es queixa quan el carrer s'inclina una mica per pujar al castell de Goult:
-Papa! Que fa molta pujada!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada