Hi ha un fragment, però, de la crònica de l'autor cretenc on m'ha semblat trobar una connexió evident amb Pla. Fa referència al geni del lloc, tan present en l'obra planiana. Escriu Prevelakis:
Però quan navego al llarg de les teves costes, oh Creta!, la meva ment s'enforteix, l'amor que et tinc m'inflama la sang i totes les coses d'aquest món em semblen fetes per una mà amorosa. Ja no hi ha res que m'espanti, a Deú l'anomeno pare i em sento lligat a l'univers com en nounat al seu bressol.
Quan vaig llegir això, maquinalment vaig pensar en aquell text tan estimat de Pla, que citaré per enèsima vegada:
Un dia la vista em portà a dibuixar sobre la terra que tenia al davant quatre punts cardinals. A cada punt hi havia un poble del pla. De cada poble, en veia el cementiri -que era per a mi un cementiri familiar... Aquell dia vaig sentir-me davant d'aquesta creu de terme de la mort, lligat a aquesta terra amb lligams immortals. De tots els dies de la meva vida, aquest ha estat potser per a mi, el més aprofitat. Aquell dia vaig veure que Sant Sebastià era per a mi l'eternitat.
***
Prevelakis sobre els habitants de la ciutat de Réthimno, protagonista del seu llibre:
...els ciutadans de Réthimno són homes bons, modestos i altius alhora, cultes i educats, uns homes que, en un mot, fan de bon trobar enmig de l'illa brogidora.
No voldríem ser res més que això.
***
Sovint escrivim dels llibres o pel·lícules que ens agraden i deixem córrer les que no, perquè tampoc val la pena. Però no sempre ha de ser així.
Pan de limón con semillas de amapola em sembla una pel·lícula maniquea, simple, plena d'estereotips, que no aprofita ni el bell paisatge mallorquí.
***
És ben evident que el llenguatge parlat no pot tenir la riquesa de l'adjectivació literària, però tampoc cal que siguem cotorres repetidores ni que l'ús de les paraules s'estengui per mimetisme.
Ara tot és èpic, qualsevol cosa s'adjectiva així, fins l'avorriment i sense sentit. Perquè, a més, ben poca èpica ens envolta.
***
D'una entrevista que sento amb Manuel Astur, pesco a l'aire el nom, per mi desconegut, de Jakob Böhme, teòleg luterà. La idea que explica Astur -si no l'entenc malament- és que, segons Böhme, l'explicació del mal i les injustícies que mai arribem a entendre perquè són permesos per Déu, és que, sense ells, tampoc podria existir el bé ni el benestar. És a dir, que la dualitat és necessària i perquè hi hagi felicitat hi ha d'haver dolor i perquè hi hagi alegria hi ha d'haver tristesa
L'endemà, l'À. ens dóna la notícia de la mort d'X., un xaval de divuit anys que havia anat a l'escola amb ell i que arrossegava un càncer des de feia més d'un any. I la veritat és que sóc incapaç de veure ni assumir cap explicació a tanta desgràcia i a tant dolor innecessari i macabrament aleatori. L'esmentada dualitat em sembla absolutament descompensada perquè cap felicitat, cap bellesa, cap benestar pesa prou com per compensar això.
***
Andrés Amorós, també en un d'aquests podcasts que escolto, fa notar l'absurditat en què caiem quan, davant d'una guerra, un assassinat, una injustícia... ens preguntem com és possible que això passi en ple segle XXI. I sosté que, en ple segle XXI, els homes som els mateixos que hem estat sempre, plens de defectes i debilitats, i no tenim motius per sentir-nos superiors a d'altres moments històrics, per molt que ens ho pensem.
I, efectivament, penso que té raó. Però, alhora i potser contradictòriament, sovint em pregunto com el nostre món, aparentment tan tecnològicament avançat i socialment desenvolupat, s'ha convertit en tan inestable. Comparat amb fa unes dècades, tinc la sensació de viure ara en una societat fràgil i inestable, sotmesa a inestabilitats polítiques, econòmiques, energètiques, climàtiques, alimentàries... Factors que fa uns anys, quan érem menys savis, menys poderosos i menys benestants, no semblaven que fessin trontollar el nostre món.
***
Del personatge Pierre Loti que emergeix en el seu diari m'interessa la seva passió, la seva entrega en la manera de viure. També el seu món em resulta atractiu: el contrast entre la casa de Rochefort, on viu amb la seva mare i les seves velles ties, i els perills dels seus viatges. La França atlàntica i els paisatges d'Algèria i Turquia. La vida reposada i els excessos. Una vida aprofitada que, fins i tot, fa enveja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada