Notes

Celebrar la vida és una expressió que s'ha posat de moda. I està molt bé celebrar un regal com és la vida. Però crec que celebrar la vida no és anar a prendre unes cerveses en una guingueta al costat del mar. Ni compartir un arròs. Pot ser-ho, però si s'acompanya d'alguna cosa més. Jo sóc el primer partidari de la lleugeresa, però lleugeresa no és insignigficança, nimietat, superficialitat. Celebrar la vida és donar-li un sentit. Celebrar la vida pot ser llegir un llibre difícil, intentar excel·lir en alguna cosa, pujar una muntanya en bicicleta, aprendre un idioma desconegut, ajudar un amic... Celebrar la vida pot ser també banyar-se en algun racó de mar, si som capaços de treure'n algun element que vagi més enllà del gaudi. I el gaudi pot ser també una celebració, si som conscients que hi ha d'haver alguna cosa més. Les cerveses amb amics també, però no com a finalitat.

***

Ser molt pesat en detalls sense importància no vol dir ser exigent, vol dir ser un torracollons.

I el detalls són molt importants, però els detalls rellevants. Cal saber distingir els unes dels altres.

***

Ser exigent amb un mateix i tolerant amb els altres, una màxima de la meva mare, que cada dia trobo més encertada.

Ser obsequiós amb els humils i no ser servil amb els poderosos, una altra màxima que fins i tot podria ser bíblica (i potser ho és).

***

A la carretera ens han posat un nou radar de tram, amb una velocitat anormalment baixa. Però tenim la sort que la sortida d'Aiguafreda es troba abans de l'arc detector del final del tram. Això fa que siguem de sucre davant d'aquesta restricció excessiva i ens dona un petit marge de trangressió. La llibertat de les petites coses.

***

A vegades penso que el món s'acaba. I no sé si ser cigala o formiga.

***

M'adono de que avui tinc el dia amarg i queixós.

***

Quan llegeixo alguns diaris o memòries, m'impregno tant de la manera d'escriure -no tant de l'estil sinó de com escriuen el que veuen o d'allò que els cursis en diuen la mirada- que he de fer esforços per no escriure com l'autor. Segurament això deu ser indicatiu de ser bon lector i mal escriptor.

(Una prova: aquesta referència als cursis no l'hauria fet si no estigués llegint el llibre que llegeixo).

***

Abans de sortir del metro, unes noies fan un control de bitllets. Al noi de davant meu, l'enganxen sense bitllet, jo ensenyo el meu i segueixo el meu camí. Quan pujo les escales per sortir el carrer, està plovent. Tothom comença a fer aquella manera de saltironets i a caminar apressadament per no mullar-se, mentre jo trec el paraigua de la motxilla i l'obro. De vegades, em fot ser tan petitburgès. Però al cap d'un parell de minuts es posa a ploure fort i ja no em fot tant.

***

En realitat, tampoc sóc tan ordenat. L'altre dia vaig oblidar-me la targeta de crèdit inserida al caixer d'una gasolinera. No fa gaire vaig deixar el cotxe obert en un pàrquing amb la clau a dintre. I ahir em vaig deixar tota la nit  el cotxe el carrer amb la cartera ben visble sobre el seient. Així que potser portar bitllet i paraigua em reconforta una mica.

***

M'acabo d'autocensurar un escrit sobre la injusta i injustificable pressió impositiva a què estan sotmeses les classes mitjanes. I em fa ràbia.

(Qui estigui lliure d'autocensura que tiri la primera pedra).

***

Quan m'explica l'N. que ella i la seva amiga ballen cançons de Camela i després les veig al jardí, corrent, rient i tirant-se aigua amb la boca, m'adono que, efectivament, com deia Garci, la felicitat és una ràfega.

***

Quan penso en Garci, sempre em venen el cap les imatges d'una pel·lícula seva en blanc i negre: una casa del nord, allò que en diuen una casa solariega, amb la pluja regalimant pels vidres dels finestrals i, al darrera, Lídia Bosch, trista i molt pentinada. No recordo el títol, que era en anglès, ni res de l'argument, però amb el record d'aquestes imatges i de l'atmosfera en tinc prou.

***

Els auriculars, sempre amb cable.

***

M'estic acostumant a gravar notes de veu per no oblidar-me de les idees que em venen súbitament, però em costa acostumar-me a aquest mètode d'escriptura o de pre-escriptura. Em resulta estrany parlar sol i, encara més, després sentir la meva veu, fràgmentària i titubejant.

***

Sentir parlar de sèries i personatges que no et diuen absolutament res, com si pertanyessis totalment a un altre món.

***

L'escriptura de pagament és com el sexe de pagament.

Provença

La felicitat és una ràfega, diu José Luis Garci. Penso que té raó, encara que potser aquest pensament caigui una mica en el clixé. Tanmateix, quan som en aquest antic mas provençal, aïllat del món i restaurat amb un gust tan meravellós que fa que la bellesa t'acompanyi, sento exactament això: una descàrrega de felicitat fugaç.

La llunyania del món propi -la fugida- sempre hi contribueix.

***
Al mercat de l'Isle-sur-la Sorgue veig que venen unes samarretes per a noia amb la inscripció següent: Terrasse, copines, apéro. I d'entrada podria semblar que aquest missatge estigués relacionat amb aquesta idea de felicitat simple i fugaç. Però fer una filosofia de vida d'això, encara que sigui filosofia low cost de missatge de samarreta, denota una superficialitat que em desagrada. Saber que la felicitat és una ràfega i desenganyar-se del món una vegada i una altra no implica deixar d'insistir en buscar alguna cosa més transcendental en el nostre trànsit diari.

Un altre element a tenir en compte: la feminitat d'aquest missatge s'iguala amb la masculinitat, però ho fa per la part baixa. Futbol, copains, whisky podria ser el seu complementari perfecte. La banalitat que triomfa.

***

De camí al nostre destí, igualment fugaç, de cap de setmana i quan portem ja mig camí recorregut -prop de dues hores i mitja- ens quedem clavats al mig de l'autopista. El que podria semblar una retenció de divendres a la tarda acaba resultant un accident greu que talla la via. La ràdio francesa informa d'un xoc entre un autobús i un camió amb nombrosos ferits. Arriben helicòpters, bombers i serveis de socors. Vehicles amb sirena circulen pel voral a tota velocitat. Mentrestant, la temperatura canicular s'eleva a l'asfalt pels motors dels cotxes, que ningú vol apagar per mantenir encès l'aire condicionat. El termòmetre del cotxe arriba a marcar 48 graus. Passa al temps i al final els motors es van apagant. Comencem a baixar i, fins i tot, a xerrar amb els desconeguts. Alguns d'ells -homes i dones- van a pixar al marge. Elles s'amaguen, ells no. Ens hem aturat just al costat d'unes vinyes i aquest paisatge ens alleugereix una mica. L'home de la caravana que tenim just davant surt menjant un gelat, amb un cert exhibicionisme. Nosaltres no portem ni aigua. A més, l'home s'asseu a l'escala de la roulotte, que li dóna ombra. Jo em cobreixo amb un barret. La situació em fa pensar en aquell famós conte de Cortázar, que no he arribat a llegir mai. Finalment, mica en mica, ens anem movent. Ja mai més ens trobarem amb els nostres veïns d'asfalt. Quan passem pel costat dels vehicles sinistrats, el cor ens fa un salt. Igual que la felicitat, la vida també és fugaç i la mort, una ràfega que s'amaga en qualsevol racó.

***

Li mostro a l'N., quan passem per Montpellier, l'estació del TGV.

-Què vol dir, TGV?- pregunta.

Intento que ho vagi esbrinant ella sola, per entretenir-nos una mica del llarg viatge. Busquem l'analogia amb l'AVE i de seguida identifica la T i la V, però la G costa una mica. Fa un intent humorístic, a la desesperada:

-Gavatxa!

***

L'aparició del sentit de l'humor, sovint càustic, és una de les novetats que porta l'adolescència. En aquest cap de setmana de convivència total, ho he constatat. Tanmateix, penso que la manera - i la durada- del trànsit de la infantesa a l'edat adulta és un dels elements menys aconseguits de la creació divina.

***

Aquests dies trobem a faltar l'À. que s'ha quedat a casa. Ens sentim rememorar sovint moments viscuts amb ell -i amb l'N. també- quan eren petits, per aquests mateixos indrets. I les ràfegues són ara una mica amargues.

***

Recordo que un dia, l'amic X., després de sortir d'un bar on vam parar de manera ràpida per calmar la set d'un arròs, va dir-me alguna cosa com que la vulgaritat, quan era extrema, era difícilment disculpable. Aquell escenari m'havia fet pensar el mateix.

Milena Busquets, en el seu diari, expressa una idea semblant. No recordo ara la cita exacta.

La bellesa d'aquest mas provençal em fa pensar en això, potser perquè és justament l'antítesi de la vulgaritat i la lletgesa. Avui en dia no s'acostuma a ressaltar el valor de la bellesa, l'elegància, l'educació o la cultura per no ser tatxat d'elitista. Però no hem de renegar d'allò que ens fa millors, ni deixar de buscar-ho.

***

Si durant els temps de la nova normalitat vivíem amb minúscula, agafats permanentment al fre de mà, ara hem entrat en una mena de terrabastall vital. Tot és més exagerat que abans d'iniciar-se la pandèmia. Els preus, les idees, el moviment, la interacció...tot tendeix a l'exageració, a l'extrem. Res sembla poder parar l'agitació del formiguer humà.

Després de l'episodi de l'autopista, a la ciutat de Nimes els conductors circulem agitats pels carrerons del centre, en una competició desfermada per un lloc on aparcar el cotxe. Un cop tocats per la fortuna de trobar-ne un que marxa, arribem caminant fins les Arenes romanes, d'on surt una música estrident. S'hi celebra un concert. Les terrasses del voltant son plenes a vessar. Flueix l'excés postpandèmic. Decidim entrar en una brasserie. on els vitralls ens aïllen del soroll i la climatització ens reconforta. Serveixi'ns qualsevol cosa.

***

La calma, com la frescor, són aliats de la civilització. Busco una ombra que m'empari, al costat de la piscina del mas. Estirat, m'apareix un dubte: llegir, escriure o dormir. La son em va vencent, mentre deixo caure el llibre. En l'interludi cap al somni, sempre em vénen idees per escriure, que igual que emergeixen, acaben desapareixent en aquest trànsit. És una llàstima. A la nit, la llum del sol m'ha despertat a les sis del matí. M'he posat a escriure mentalment, a pensar com construiria algun d'aquests episodis, però ho he acabat perdent gairebé tot, sense remei. La meva falta de mètode és un llast terrorífic a l'hora d'escriure.

***

La calor que fa a la cambra és la nota d'imperfecció, segurament necessària, d'aquesta casa.

***

A Gordes, passem per davant de la casa de J-M. i C. Experimento un sentiment agredolç en recordar la felicitat passada d'uns temps que ja no tornaran. No tornarà la joventut, però potser encara lamento més que no torni la ingenuïtat que porta sempre lligada, aquella mirada davant les coses noves, que es va entelant amb els anys, com si s'anés formant una cataracta que mai es podrà eliminar quirúrgicament.

***

La canícula no només enterboleix el raciocini, també els paisatges es difuminen per aquesta llum blanca encegadora, per aquest aire calent i morbós. Quan arriba l'hora daurada, tot -les cases, els arbres, els camps- recupera una mica el color, però és un engany transitori. La calor em despertarà a la nit i, de matí, ja ho haurà envaït tot.

***

A l'Isle-sur-la Sorgue, entro a la llibreria, prou ben assortida. Hi passo una bona estona. Estic temptat de comprar uns quants llibres: la correspondència entre Camus i María Casares, Lieux de Perec que vaig estar a punt d'encarregar, un inèdit de Céline o un llibret d'Ernaux. Al final, però, ho deixo córrer. Començo a ser més racional en la compra de llibres, a no deixar-me endur si no estic segur de poder llegir el llibre en un curt termini.

***

Tenir costums ens aferra a la vida. Comprar unes ampolles de vi blanc al Chateau de la Canorgue. Perquè ho fem sempre que venim aquí. I quan ens les bevem, a casa, recordem.

***

Joyce deia que el vi blanc tenia sabor d'electricitat. Més aviat crec que genera uns impulsos elèctrics, no sempre convenients, com les acceleracions sobtades dels vehicles elèctrics.

***

Per aquestes carreteres petites, envoltades de vinyes, camps de lavanda i masos de pedra, caldria circular amb les finestres obertes, cantant ben fort.

***

A primera hora del matí -segons la nostra consideració, és a dir, a quarts d'onze- l'aparcament de l'abadia de Sénanque ja és ple de cotxes i autobusos. Els camps de lavanda són tancats per evitar que els japonesos -i els no tan japonesos- s'hi facin fotos.

Hi ha llocs que el turisme esborra i es perden per sempre.

***

A Bonnieux, trobem uns Dos cavalls, que ara lloguen als turistes, No hi ha vehicle que respongui més al tòpic d'aquest país i d'aquests pobles. Seria bonic, tanmateix, arribar fins aquí amb el nostre, que porta uns mesos sense bateria.

***

Veure l'N. arreglada ja com una noieta per sortir a passejar i a sopar per aquests pobles. I, en canvi, que segueixi vivint encara la nena que es queixa quan el carrer s'inclina una mica per pujar al castell de Goult:

-Papa! Que fa molta pujada!

Notes

De bon matí, vaig al forn a comprar-me un croissant per esmorzar i em trobo de cara amb la mare d'X., antic amic d'infantesa.

- Fas respecte amb aquesta barba - em diu. (Fa dies que no em retallo la barba, que llueix amb la seva blancor).

Seguidament, em refereix un episodi d'infantesa, en què X. i jo vàrem quedar inflats i plens de grans a causa d'un ocurrent experiment geralddurrrellià realitzat amb unes processionàries del pi que ens vam trobar per la muntanya.

I aquest lligam entre la meva barba blanca i les processionàries del passat, que emergeixen súbitament, és una referència al pas del temps, que sé, cada vegada més, que és el gran tema de la vida i també de la literatura. Perquè, com he escrit en alguna altra ocasió -i potser em repeteixo massa- és el camí que uneix els, aparentment, grans temes de l'amor i la mort.

***

Després, esmorzo a casa el croissant -de xocolata- amb un cafè amb llet. I avui, que fa fresca, ho faig a la cuina, però en aquests dies d'estiu ho acostumo a fer fora, a la taula del jardí. Aquest és un dels grans plaers que experimento últimament quan estic sol -o quan em llevo d'hora i tothom encara dorm: menjar un simple (però bo) croissant acompanyat d'un cafè amb llet, mentre llegeixo el diari, penso en les meves coses o, com avui, escolto un pòdcast d'aquests que ara m'acompanyen.

***

Escolto avui un fragment d'una entrevista (no m'agrada gens la paraula xerrada, potser més escaient però inutulitzable per mi) amb Milena Busquets. Parlen justament dels diaris de Renard, tan valuosos, i després de l'envelliment i d'aquell moment en què les dones -i potser també els homes- deixen de sentir-se desitjades. Així que el pas del temps torna a treure el cap com a tema omnipresent.

***

La vanitat, gran aliada del ridícul, és un dels principals enemics de l'home. I dels homes, especialment.

***

A Palabras del Egeo, de Pedro Olalla, darrere dels temes centrals del llibre, apareix també la pèrdua inherent al pas del temps. En aquest cas, l'autor, adreçant-se al seu fill de disset anys, intenta retenir moments viscuts entre pare i fill, recuperar el passat i projectar-lo, perquè no es perdi mai aquesta relació pare-fill, aquest aprenentatge comú. És també una de les essències del llibre.

I mentre Olalla escriu davant de l'inigualable blau de l'Egeu, sota un tamariu, a l'illa de Kímolos (que potser trepitjaré en uns mesos), jo tampoc em sento desafortunat de fer-ho a la fresca, mentre la boira matinal escampa davant el verd de l'herba retallada.

***

Trobada a Instagram, que també té les seves coses bones, aquesta cita de Cortázar: Y señalanado su sonrisa pensé: en esa curva me maté yo.

Notes

Maria Àngels Anglada, en el seu epíleg a Crònica d'una ciutat, esmenta la predilecció que tenia Josep Pla cap aquest llibre de Pandelis Prevelakis. I, certament, l'obra té elements que ressonen a Pla i al seu món, tot i que el llibre de Prevelakis és potser més líric i toca menys de peus a terra -per dir-ho d'alguna manera- que l'obra i l'estil de Pla.

Hi ha un fragment, però, de la crònica de l'autor cretenc on m'ha semblat trobar una connexió evident amb Pla. Fa referència al geni del lloc, tan present en l'obra planiana. Escriu Prevelakis:

Però quan navego al llarg de les teves costes, oh Creta!, la meva ment s'enforteix, l'amor que et tinc m'inflama la sang i totes les coses d'aquest món em semblen fetes per una mà amorosa. Ja no hi ha res que m'espanti, a Deú l'anomeno pare i em sento lligat a l'univers com en nounat al seu bressol.

Quan vaig llegir això, maquinalment vaig pensar en aquell text tan estimat de Pla, que citaré per enèsima vegada:

Un dia la vista em portà a dibuixar sobre la terra que tenia al davant quatre punts cardinals. A cada punt hi havia un poble del pla. De cada poble, en veia el cementiri -que era per a mi un cementiri familiar... Aquell dia vaig sentir-me davant d'aquesta creu de terme de la mort, lligat a aquesta terra amb lligams immortals. De tots els dies de la meva vida, aquest ha estat potser per a mi, el més aprofitat. Aquell dia vaig veure que Sant Sebastià era per a mi l'eternitat.

***

Prevelakis sobre els habitants de la ciutat de Réthimno, protagonista del seu llibre:

...els ciutadans de Réthimno són homes bons, modestos i altius alhora, cultes i educats, uns homes que, en un mot, fan de bon trobar enmig de l'illa brogidora.

No voldríem ser res més que això.

***

Sovint escrivim dels llibres o pel·lícules que ens agraden i deixem córrer les que no, perquè tampoc val la pena. Però no sempre ha de ser així.

Pan de limón con semillas de amapola em sembla una pel·lícula maniquea, simple, plena d'estereotips, que no aprofita ni el bell paisatge mallorquí.

***

És ben evident que el llenguatge parlat no pot tenir la riquesa de l'adjectivació literària, però tampoc cal que siguem cotorres repetidores ni que l'ús de les paraules s'estengui per mimetisme.

Ara tot és èpic, qualsevol cosa s'adjectiva així, fins l'avorriment i sense sentit. Perquè, a més, ben poca èpica ens envolta.

***

D'una entrevista que sento amb Manuel Astur, pesco a l'aire el nom, per mi desconegut, de Jakob Böhme, teòleg luterà. La idea que explica Astur -si no l'entenc malament- és que, segons Böhme, l'explicació del mal i les injustícies que mai arribem a entendre perquè són permesos per Déu, és que, sense ells, tampoc podria existir el bé ni el benestar. És a dir, que la dualitat és necessària i perquè hi hagi felicitat hi ha d'haver dolor i perquè hi hagi alegria hi ha d'haver tristesa

L'endemà, l'À. ens dóna la notícia de la mort d'X., un xaval de divuit anys que havia anat a l'escola amb ell i que arrossegava un càncer des de feia més d'un any. I la veritat és que sóc incapaç de veure ni assumir cap explicació a tanta desgràcia i a tant dolor innecessari i macabrament aleatori. L'esmentada dualitat em sembla absolutament descompensada perquè cap felicitat, cap bellesa, cap benestar pesa prou com per compensar això.

***

Andrés Amorós, també en un d'aquests podcasts que escolto, fa notar l'absurditat en què caiem quan, davant d'una guerra, un assassinat, una injustícia... ens preguntem com és possible que això passi en ple segle XXI. I sosté que, en ple segle XXI, els homes som els mateixos que hem estat sempre, plens de defectes i debilitats, i no tenim motius per sentir-nos superiors a d'altres moments històrics, per molt que ens ho pensem.

I, efectivament, penso que té raó. Però, alhora i potser contradictòriament, sovint em pregunto com el nostre món, aparentment tan tecnològicament avançat i socialment desenvolupat, s'ha convertit en tan inestable. Comparat amb fa unes dècades, tinc la sensació de viure ara en una societat fràgil i inestable, sotmesa a inestabilitats polítiques, econòmiques, energètiques, climàtiques, alimentàries... Factors que fa uns anys, quan érem menys savis, menys poderosos i menys benestants, no semblaven que fessin trontollar el nostre món.

***

Del personatge Pierre Loti que emergeix en el seu diari m'interessa la seva passió, la seva entrega en la manera de viure. També el seu món em resulta atractiu: el contrast entre la casa de Rochefort, on viu amb la seva mare i les seves velles ties, i els perills dels seus viatges. La França atlàntica i els paisatges d'Algèria i Turquia. La vida reposada i els excessos. Una vida aprofitada que, fins i tot, fa enveja.

Tennis

Prèvia de la final femenina de Roland Garros. Swiatek somriu amb timidesa en baixar de la furgoneta que la deixa a les instal·lacions del club. Gauff riu obertament mentre entrena amb els preparadors al gimnàs. Swiatek, trenta-quatre victòries seguides, Gauff  promesa sense res a perdre. Les veig com nenes indefenses, però d'aquí uns minuts seran capaces de jugar com els àngels. Àngels sense pietat amb la rival, capaces de trobar allò que fa més mal a l'oponent.

Ahir, en la primera semifinal masculina, es trenca Zverev enmig d'un partit èpic -aquí sí que està justificat aquest adjectiu que ara es banalitza tant- amb Nadal. Zverev es torça el turmell, cau a terra i plora com un nen, de dolor, de ràbia i de tristesa. Els sues crits fan estremir i el seu desconsol, davant d'un càstig tan injust i despietat, s'encomana a l'espectador. A primera fila, Sienna Miller es tapa la cara. I com deu ser jugar amb Sienna Miller entre el públic?

Sasha Zverev no m'ha resultat mai gaire proper. Però el pas dels anys em fa sentir simpatia per tots els jugadors. Tinc les meves preferències, lògicament, però amb l'edat se suavitzen les fílies i desapareixen les fòbies. A diferència del que em passava abans i del que em succeeix encara en el futbol -el meu espai privat per la irracionalitat i el fanatisme- sento respecte per tots aquests lluitadors solitaris, per aquests joves d'una fortalesa extraordinària però que han de viure situacions d'indefensió absoluta. La bellesa del tennis rau en això, en els girs de guió, en l'equilibri inestable que sempre es percep emparat per un sistema de comptatge genial i alhora pervers. Al capdavall, el turmell de Zverev que es trenca o el dolor del peu de Nadal són les manifestacions físiques del continu càstig mental a que estan sotmesos aquests herois i heroïnes.

Cent llibres per a una pandèmia

Aproximadament als inicis del confinament pandèmic vaig començar a portar un registre dels llibres que anava llegint. Ara he vist que he arribat al número cent, sense comptar lectures que vaig fent de manera fragmentària -obra completa de Pla, diaris de Renard, assaigs de Montaigne...- ni tampoc llibres abandonats -o semiabandonats- ni possibles omissions involuntàries -i alguna de voluntària. No sé si té gaire sentit publicar aquesta llista, mostra d'eclecticisme, però aquí la deixo caure:

La frontera, Fanco Vegliani

Memory lane, Patrick Modiano

Oh maligna, Jorge Edwards

Apologia de l'Empordà, Xavier Febrés

Berlín y el barco de ocho velas, Jesús del Campo

Berta Isla, Javier Marías

Chesil Beach, Ian McEwan

Diario de un hombre de cincuenta años, Henry James

Duelo de alfiles, Vicente Valero

El final del affaire, Graham Greene

El señor Philips, John Lanchester

El sentit d'un final, Julian Barnes

Enfermos antiguos, Vicente Valero

Habla, memoria, Vladimir Nabokov

La educación de Oscar Fairfax, Louis Auchincloss

La extranjera, Claudia Durastanti

La isla, Giani Stuparich

La muerte de Montaigne, Jorge Edwards

La poeta y el asesino, Simon Worrall

Paris de ma jeunesse, Pierre Le-Tan

Pinyols d'aubercoc, Emili Manzano

Sérotonine, Michel Houellebecq

Stoner, John Williams

Verd aigua, Marisa Madieri

Ya sentarás cabeza, Ignacio Peyró

Retorn a Viena, Hilde Spiel

Caribdis, Inés Martínez Ribas

Historias de Manhattan, Louis Auchincloss

Art trobat, Artur Ramon

José Carlos Llop, una conversación, Daniel Capó i Nadal Suau

Haiku a Brooklyn, Joan Vigó

Diario de un yuppie, Louis Auchincloss

El hijo del chófer, Jordi Amat

Marcia de Vernont, Peter Stamm

El Japón en Los Ángeles, José Carlos Llop

Les rues de ma vie, Bernard Frank

Vida de Guastavino y Guastavino, Andrés Barba

Moments d'inadvertida felicitat, Francesco Piccolo

Mis Giacomini, Miguel Villalonga

Cien noches, Luisgé Martín

A la caza del amor, Nancy Mitford

El libro de Miguel Delibes, VVAA

Diarios (1931-1940), Stefan Zweig

Nada, Carmen Laforet

La torre de Montaigne, Estelle Montbrun

Els anells de Saturn, W.G. Sebald

Gema, Milena Busquets

Momentos de inadvertida infelicidad, Francesco Piccolo

Sobre la historia natural de la destrucción, W.G. Sebald

El Rastro, Andrés Trapiello

Cinc hores a Venècia, Miquel Molina

Madrid, Andrés Trapiello

Qué vas a hacer con el resto de tu vida, Laura Ferrero

Aquest virus que ens ha tornat bojos, Bernard-Henri Lévy

Asombro y desencanto, Jorge Bustos

Quasi una fantasía, Andrés Trapiello

Tiempo de espera. Crónicas de los Cazalet. Elizabeth Jane Howard

Tio Vania, Anton Chéjov

Ama, José Ignacio Carnero

Muerte Súbita, Alvero Enrigue

Tomás Nevinson, Javier Marías

Un domingo en Ville-d'Avray, Dominique Barbéris

Banyuls mon amour, Xavier Febrés

Los días perfectos, Jacobo Bergareche

El passat no és un somni, Theodor Kallifatides

La fuente del encanto, Andrés Trapiello

Gent d'ordre, Cristian Segura

Venise! Ô na jolie, Léon-Paul Fargue

Intimidad, Hanif Kureishi

Mi hermosa lavandería, Sammy y Rosie se lo montan, Hanif Kureishi

La rama verde, Eloy Sánchez Rosillo

El pont d'Alexander, Willa Cather

Tres habitaciones en Manhattan, Georges Simenon

Un aire inglés, Ignacio Peyró

Un pueblecito, Riofrío de Ávila, Azorín

Un puñado de polvo, Evelyn Waugh

La señora Bovary, Gustave Flaubert

Wattebled o el rastro de las cosas, Paco Gómez

Els amants de Coney Island, Billy O'Callaghan

Diario de un editor con perro, Julián Rodríguez

En Primavera, Karl Ove Knausgard

Marcel Proust, un roman parisien, VVAA

Julie Manet, la mémoire impressioniste. VVAA.

La Revolución francesa, Peter Davies

Saint-Germain-des-Près, Jean-Paul Caracalla

Feria, Ana Iris Simón

Bagheria, Dacia Maraini

El motel del voyeur, Gay Talese

Tánger entonces, Antonio Pau

1922, Antoni Rivero Taravillo

Metafísica del aperitivo, Stephan Lévy-Kuentz

Hamnet, Maggie O'Farrell

El revers i l'anvers, Albert Camus

Un diàleg imaginari, Lluís Maria Todó

Las ciudades de papel, Dominique Fortier

Album Simenon, Pierre Hebey

Combray, Marcel Proust

La creu, Stefan Zweig

Los Modlin, Paco Gómez

Diario íntimo, Pierre Loti.