Notes

Ahir va fer cinquanta anys Winona Ryder, musa de la generació X. Va ser la protagonista de Reality bites, aquella pel·lícula que es va considerar durant anys definitòria d'aquesta generació, la meva, sempre una mica maleïda per poc compromesa, construïda sobre l'individualisme i crescuda en una terra de ningú. Aquests cinquanta anys de Winona Ryder són el tret a la nuca definitiu a la nostra militant reactivitat a la maduresa, al nostre escapisme -fracassat- davant de les responsabilitats. Són la mostra més palpable d'un xoc amb la realitat; una realitat que té en el pas del temps el seu millor aliat.

El nou món es basteix cada vegada més en les identitats. I les identitats, això es innegable, s'acaben definint per oposició o reacció a d'altres identitats. Per això, sempre he pensat que cal fugir d'un identitarisme que no acabarà portant res de bo. Però com que és difícil fugir de les febleses humanes, no puc deixar de combregar amb l'identitarisme de la meva generació, que, evidentment, també es construeix per oposició a la generació anterior i posterior. A l'anterior -parlo ara de generacions no d'individus concrets- li tenim una tírria important per la seva hipocresia revolucionària, mentre que per la posterior, aquests millennials i derivats, el sentiment és més aviat d'incomprensió. Ni entenem les seves contradiccions ni ens interessa gaire entendre-les. Als X, els soixante-huitards que han ostentat sempre el poder, ens van definir com a egoistes i ara no els contradirem.

Recordo que vaig veure Reality bites al vell Cinema Alhambra de la Garriga, en una sessió doble untament amb una altra pel·li molt representativa d'aquells anys, de títol precisament Los peores años de nuestra vida, amb Gabino Diego, Ariadna Gil i Jorge Sanz. He de confessar que em va agradar més aquesta segona, potser perquè tenia menys ínfules. O potser perquè els X som inconsistents també en la militància.

***

Llegeixo La rama verde d'Eloy Sánchez Rosillo. És una mostra de la seva evolució des del to elegíac de poemaris anteriors a una mena de plenitud en la seva mirada vital. Sóc incapaç de recordar on vaig llegir una ressenya que explicava extraordinàriament aquest trànsit. És una llàstima perquè la citaria.

La rama verde és un volum de poesia excel·lent, però crec que no sorprendré ningú si afirmo que m'identifico més amb la seva mirada elegíaca primigènia. El món i la vida se'ns escapen i hem de cantar aquesta realitat.

Potser la representació més clara d'aquesta evolució poètica i vital és la contraposició que fa el mateix poeta entre el que escrivia fa molts anys a La playa i el que escriu ara a En la mañana inmensa. En el primer poema, incommensurable, expressava, de la mà del seu fill en una platja, la temença al pas del temps que s'enduria per sempre aquell moment de felicitat. Ara, a En la mañana inmensa, ens diu que res d'això no ha passat i conclou que Y ahí estamos tu y yo desde el principio, / en el mar del verano, bajo el sol, / dentro de este diamante que fulgura, / de esta mañana inmensa que es la vida.

No em puc imaginar millor exercici per als professors de literatura de tot el món que una anàlisi comparada dels dos poemes: una lliçó immensa de literatura i de vida.

***

No puc abstreure'm del to elegíac. En A unas moreras canta ESR a uns arbres que troba en el seu camí diari i que vol sorprendre en el moment exacte de l'explosió del brot primaveral. Però a mi el poema em fa pensar en la morera del jardí que teníem a la casa on vivíem abans. Als seus peus jugava a futbol l'À. llançant-se per la gespa en jugades impossibles. Davant seu cantava l'N. i feia els seus balls infantils que algunes gravacions testimonien encara. La seva mutació anual, de la frondositat de l'estiu a la nuesa hivernal, era la millor imatge del pas d'aquells anys, els de la infantesa dels nostres fills. I l'engruiximent del seu tronc anava en paral·lel al creixement imparable dels nens. Ara ja no veiem la morera, altres arbres l'han substituïda, i d'aquelles infanteses en queda el record, que val molt i suavitza la mirada nostàlgica.

Les moreres d'ESR fan el paper de la magdalena de Proust mentre la nostra morera és com les orenetes de Bécquer, que no tornarà. I això ens fa pensar que potser ja res de nou es pot escriure.

***

Recordo que quan vam anar a Nova York, l'any 2002, a les botigues més alternatives del Village venien unes samarretes amb la inscripció Free Winona. Reivindicaven la llibertat de l'actriu, detinguda per robar, crec, en uns grans magatzems. Es deia que patia de cleptomania. En el fons mai va interessar-me aquesta història ni el mite de l'actriu.

Ara veig als noticiaris unes manifestacions de frikis que, als Estats Units, reclamen l'aixecament de la custòdia parental a Britney Spears amb pancartes amb el lema de #FreeBritney.

El pas del Free Winona al #FreeBritney, amb el detall del hashtag inclòs, és una bona metàfora de l'evolució social. 

Notes

Entrevista a Jonathan Franzen al Babelia. Em sembla un personatge interessant i diu coses raonables -sobre les xarxes socials, sobre les finalitats de la novel·la-, és un polemista intel·ligent, novel·lista indiscutible per la crítica i especialista en ocells. Però, no sabria dir per què, no em sento impulsat a llegir-lo. És el que em passa amb molts autors nord-americans: una mena de llunyania indefinible.

***

Kureishi també m'és llunyà en molts aspectes: la contracultura, el Londres perifèric, els cercles pakistanesos... però em resulta proper en certes aproximacions a la vida i a les relacions humanes. També és interessant la seva concepció de l'escriptura. En el dietari que segueix als guions de les seves pel·lícules escriu coses com aquesta (sobre la reacció d'una ex-parella que es veu reflectida en un personatge): Todo esto me hace sentir culpable y rastrero; me hace pensar en que los escritores son como los espías, escarbando en los fracasos y las debilidades a la pesca de buenas historias. Por pura necesidad, ya que es la manera cómo ven el mundo, los escritores están investigando continuamente las vidas de las personas con las que se relacionan. Mantienen archivos privados de estas relaciones privadas. Y, en la superficie, parecen participar normalmente de la vida. Pero unos cuantos años después todo esto aparece por escrito, embellecido, transformado, distorsionado, aunque todavía continúa siendo una parte reconocible de la vida de alguien.

He de dir que en l'escriptura continuo guiant-me pel principi mèdic de primun, non nocere, però també es cert que algunes d'aquestes afirmacions les veig com a precises, per exemple, això de participar normalment de la vida, de forma aparent. O de veure el món d'una manera íntimament lligada a escriure.

***

Hi torna, Kureishi, unes pàgines més endavant, amb una precisió quirúrgica: Ahora, de nuevo en mi mesa de trabajo, tengo de inmediato la sensación de que escribir es un asunto un poco sucio. ¿Cuál es el objetivo de este poco claro intento de atrapar la vida, de sujetarla, modificarla y transmitirla, cuando en realidad tendría que ser vivida y olvidada? ¿Por qué aislarse para recrear algo que tiene sangre y una vida real en sí misma? Es una pura pretensión y vanagloria del escritor decir que lo que ha escrito es aún más auténtico que lo real, cuando no es así en absoluto.

I aquí sí que no puc estar més d'acord en que no intentem altra cosa que atrapar la vida, subjectar-la i transmetre-la (no sé si tant modificar-la). Aquesta és la gran obsessió: que no s'escapi la vida, que res sigui en va.

***

El valor de la lectura, encara que sigui com a complement. Només per aquests dos fragments m'ha valgut la pena empassar-me un diari sobre les vicisituds d'un rodatge que m'interessava ben poc.

I en les diferències que tinc sovint amb alguns grans lectors potser la clau estar en aquesta funció de la lectura: si és central o complementària. I aquella antiga dicotomia de lectors i escriptors, entès aquest últim terme en sentit ampli.

***

La tarda del dissabte visito un parell de llibreries a Vic. Miro i remiro, m'hi estic estona i quan surto amb les mans buides experimento la satisfacció insana del virtuós que ha resistit la temptació.

(Afortunadament, perquè després descobreixo que vaig estar a punt de comprar un recull dels poemes d'Alberto Caeiro que ja tinc, tot i que en una edició moderna).

***

Al cotxe, per casualitat, Ràdio Estel. Bona música, pop primer i swing després. Entremig, un butlletí de notícies explicades amb equanimitat. Grat descobriment.

***

Mentre llegeixo al jardí sento de fons l'assaig d'uns grallers. Sovint sento també des de casa inacabables batucades. Penso que la gent que assaja amb altres instruments també deu existir, però segurament aquesta música no arriba a les meves orelles. I aquesta reflexió m'evita quedar-me amb una visió molt negativa del nostre món.

***

X. s'ha construït una cuirassa que acaba projectant una mena d'altivesa i convicció que no escau amb al caràcter que li conec des de fa temps. En pensar-hi, m'assalta el dubte sobre si les persones canvien realment o simplement es disfressen.

Praga

La G. és fora el cap de setmana i m'estic a casa sol amb els nens, que ja no són nens i fan bastant la seva. Això vols dir que, el que fa uns anys hagués suposat una activitat intensa i sostinguda, ara són moltes estones de solitud. El tret més característic de la solitud és el silenci: el propi i l'extern. No parlar, no sentir pràcticament res. He perdut el costum de posar música i, encara més, el d'engegar la televisió -si no és per veure l'Espanyol, que avui ha empatat-, així que bàsicament estic en silenci. Escric ara, ja de nit, en el més profund silenci. L'À. és fora i l'N. prefereix estar a la seva cambra, fent les seves coses. El pas de la vida és això. Així doncs, acabada la intendència del sopar, el temps és tot meu, per llegir o escriure. I vinc aquí a escriure sense saber molt bé què en sortirà. Totes les idees que han anat emergint al llarg del dia i he anotat mentalment, s'han esborrat. Així que penso en Praga, on és la G., i em ve el record de vint anys enrere. El fred d'hivern, la ingenuïtat de la joventut, la bellesa de la ciutat, la foscor d'alguns carrers són elements que configuren un record que gairebé és una novel·la. Una novel·la d'atmosferes desdibuixades per la boira del temps. Com si aquells personatges ja no fóssim nosaltres ni acabéssim de saber ben bé quina part del record és real i quina no. Com els records inventats de Vila-Matas.

I així van caient aquells records, que juraria que no són inventats. Un cafè fosc de Malá Strana, on vàrem refugiar-nos del fred d'un vespre gèlid. Un home gran que ens va vendre a preu irrisori unes entrades per una òpera, que vàrem comprar més per fer-li un favor que per un interès real en la funció. Un cafè art-nouveau, silenciós com el meu dia. Una cava de jazz, de tòpic de pel·lícula en blanc i negre. El dinar en un menjador, immens i fred, d'un hotel de luxe decadent de Karlovy Vary, que vàrem pagar encara a preu de república postcomunista; mentre dinàvem, gronxats per l'estupefaent escenari d'una novel·la centreuropea, s'anava fent fosc i s'encenien els llums de sodi de la petita ciutat balneària. El record em porta també alguns Durer i Cranach del museu del Castell. O una immensa estufa de ceràmica, on acostàvem les mans, també al Castell. Una llibreria de vell desangelada, de sostres alts i llum baixa. Les marionetes que penjaven de la façana d'un aparador de Malá Strana. Una plaça deserta, de llambordes, amb la façana d'una església barroca al fons, tota per a nosaltres. Els cignes nedant per les aigües glaçades del riu.

No sé si m'agradaria tornar a la ciutat perquè res d'allò ja no existeix. Aquellas que aprendieron nuestros nombres, esas no volverán. I tinc ganes de que torni la G. per preguntar-li què en queda d'aquell record, tot i que segur que ella vindrà contenta del viatge i em presentarà imatges nítides del present, sense voler pensar en fantasmes ni boirines. Així que no li espatllaré la seva empremta recent i nova amb l'obsessió de la imatge d'unes petjades borroses, d'un passat que ni tan sols sé si és imaginat.  

França i altres apunts

Entre els avantatges d'una eventual independència econòmica (i, conseqüentment, personal), n'afegeixo ara un de nou: no haver de tenir mòbil. Hi penso sovint darrerament: només un Nokia com el de l'X., per les emergències.

***

Busco una casa a la Gascunya per passar els dies de Tots Sants. Escric a uns propietaris i em responen si desitjo la casa per aquelles dates de 2021 o de 2022. Tinc ganes de respondre: Madame, en novémbre 2022 je ne sais pas si je serai vif.

I d'això n'acabo traient una pregunta: realment hi ha gent que pot fer plans a llarg termini?

***

El caràcter dels francesos, la seva manera de ser, individual i col·lectiva, no deixa mai de sorprendre'm. Tinc una gran estima i admiració pel país, però sovint, les seves contradiccions, els seus clarobscurs, m'acaben decebent. En la meva darrera visita -fugaç- al país, hi vaig percebre un cert estat de decadència, de falta de nervi. Reconec que estic sent terriblement subjectiu.

Potser necessitaria viure-hi un temps per acabar de comprendre aquest gran país, amb totes les seves grandeses i les seves flaqueses.

***

Recordo un viatge nocturn a França, en plena crisi dels gilets jaunes, en què vam viure situacions impensables, distòpiques, pròpies d'un film futurista: peatges cremats, encaputxats a les rotondes que et feien parar i no sabies gaire bé com acabaria la cosa, fogueres, sortides obligades de les autopistes, converses estranyes a mode de salconduit... En arribar a Toulouse, i després a Bordeus, ens van tranquil·litzar: allò era cosa de la gent de l'est del país, que sempre embolicaven la troca.

***

No conec a Europa cap monarquia tan monàrquica, en allò que fa referència a la figura del cap de l'Estat, com la República Francesa. Ni cap capital tan capitalina com París. Ni cap estat laic que pateixi tant els estralls de l'extremisme religiós. Més ben dit, d'un extremisme religiós.

***

Trobo per casualitat a les xarxes una imatge mot bella, però alhora trista. És una capella neogòtica, amb el sortre mig derruït, on ha crescut tot tipus de vegetació. La imatge impacta, pel contrast i pel que representa d'abandonament d'un patrimoni i, simbòlicament, d'una fe. Li donen en nom de Chapelle du ange au violon i la situen al sud de França. Sempre m'ha fet gràcia aquest concepte tan usat del sud de França, com si fossin el mateix Biarritz, Niça, Toulouse o Perpinyà.

En tot cas, vaig cercant i l'acabo identificant com la capella de Vic, a Conques-sur-Orbiel, poble proper a Carcassonne. I recordo haver passat a tocar d'aquesta església, que pertany a un d'aquests grans manoirs francesos, en aquest cas també en un estat d'abandonament. I haver-me fixat precisament en la bellesa d'aquella propietat, amb el sentiment amarg que sempre provoca veure aquestes propietats en decadència. I em sap greu no haver tingut coneixement de que es podia accedir -suposo que de forma il·legal- a l'església perquè no fa ni un mes que vaig passar a tocar d'aquell indret.

***

Als diaris de Renard: Una persona enredada, subtil, complicada, que dóna la sensació d'una teranyina.

Unes quantes, n'hi ha!

***

Els volums de la Pléiade, nobles, elegants, bells, rigorosos, però com un cementiri d'escriptors.

***

Els anys donen perspectiva de la vida i de tot el que la conforma. Ara ens adonem de que quan érem joves estàvem mancats d'aquesta perspectiva, però segurament ens caldrien molts més anys -gairebé segles- perquè la nostra òptica no continuï sent esbiaixada i errònia.

***

Llegeixo el guió de Kureishi -i la introducció que hi fa- d'aquella pel·lícula que va acabar dirigint Stephen Frears Mi hermosa lavandería. No deixa de ser una fotografia del Londres suburbial dels anys 80 i una crítica social de l'Anglaterra d'aquells temps. Han passat gairebé quaranta anys i em costaria molt pensar què deu haver canviat.

***

En ment, un article, un petit assaig, sobre la visió profundament excloent i egoista d'aquesta Barcelona suposadament integradora, conscienciada i climate friendly.

Breus

Si hi ha una cosa que desperta el meu instint assassí, però assassí de debò, és la burocràcia.

***

Deixar un llibre a mig llegir em fa sentir sempre una sensació a mig camí entre el fracàs i la decepció.

***

De la novel·la de Jacobo Bergareche Los días perfectos, trio la referència a la carta que Faulkner escriu a la seva ex-amant Meta Carpenter on expressa l'enyor que sent d'aquell amor a través de la cita d'un dels seus personatges de novel·la: Entre la pena i no sentir res, escullo la pena.

***

A la fira del llibre vell del passeig de Gràcia, compro dos Kureishi i un Swift. Enyor de la vella Anagrama, com de la vella esquerra.

***

De la societat actual, el que més em sorprèn és el gran triomf de la hipocresia, que supera totes les marques establertes per èpoques anteriors. O això crec jo, potser perquè sóc més sensible a la hipocresia que quan era jove. Però ara veig el capitalisme més salvatge de la història sota la disfressa del més enrotllat. La suposada tolerància que encimbella la cultura de la cancel·lació. El pregonat respecte a la diversitat esclafat per la flagrant dictadura de la imatge física. L'espiritualitat superficial versus un materialisme extrem. Algun assagista podria escriure La societat de la hipocresia.

***

La poesia em funciona a flaixos, amb una lògica binària: m'arriba o no m'arriba. Segurament perquè sóc un mal lector de poesia, tot i que aquests dies m'exercito, com qui pretén eliminar la flacciditat d'un múscul i endurir-lo. Llegeixo uns números que he comprat de la magnífica Poesía, la revista que editava fa unes dècades el Ministeri de Cultura i que segurament ha estat una de les iniciatives més importants que l'administració cultural hagi emprès mai en aquest país. I allí, en la meva lògica binària, entre versos que no m'acaben de cridar, hi emergeix Juan Ramón Jiménez, amb aquest poema:

En las albas brumosas

Como un plantel de nardos fue aquel amor primero...

la carne era de alma entre ensueños plateados...

aún su olor me embriaga, con ese olor a cera...

que las adolescentes tienen bajo los brazos...

¡Las trenzas apretadas sobre los hombros tibios;

mirada intensa, triste, sin saber por qué; bálsamo

de todas las heridas, con bienestar del cielo,

en la presión suave y lenta de las manos!

¡Idilio verdadero sobre el cristal! ¡las lágrimas

primeras! ¡como perlas, bebidas sin engaño!

¡aquellos sueños. puros cual almendros floridos

en las almas brumosas, con alondras, de marzo!

***

Mirem, dissabte a la nit, una pel·liculeta entretinguda, sense ínfules. Sueños de una escritora en Nueva York, li posen, quan en realitat es diu My Salinger year. Crec que és l'adaptació d'una novel·la. En tot cas, és una història agraïda, que fa venir ganes d'entrar a treballar en aquella agència literària on la propietària -Sigourney Weaver en el paper- no deixa entrar la tecnologia.

I el curiós és que l'endemà, a Poesía, em trobo amb un relat de Salinger, quasi inèdit, traduït per Javier Marías.

***

Cada vegada veig més el conservadurisme com a actitud més que com a ideologia política.

***

Quan has de cancel·lar una activitat, un viatge, una compra que et fa una gran il·lusió i penses que, si l'haguessis pogut fer, ja no la podries repetir, en canvi, un cop cancel·lada, tens encara l'oportunitat de fer-la i la il·lusió es manté.

Potser m'he unit a les files del pensament positiu.

***

Jules Renard, quina bèstia. I quin bèstia.

***

Potser l'èxit de la lectura el trobaria llegint només diaris.

***

Després de l'alegria d'una publicació, la ressaca dels silencis editorials. I la desorientació de la manca d'horitzons.

***

Les fotos d'antics viatges, com les empremtes que no s'esborren dels passos d'uns caminants que es difuminen. Uns caminants a qui em costa ja de reconèixer com a nosaltres mateixos.

***

Tornant pel camí de l'Aregall trobo una ploma de gaig, amb unes pinzellades del seu blau tan característic. Acompanyaria bé un barret tirolès de feltre verd. Me l'enduc a casa com un petit tresor.

***

Una botiga plena de roba a l'abast, per triar cada dia una indumentària segons l'humor del dia: una frivolitat inofensiva.

***

Jules Renard: Es tracta de ser no el primer, sinó únic.

És a dir, l'autenticitat i no l'originalitat.

***

Dino amb P. Em sorprèn que no li agradin les pàgines més autèntiques, o potser sentides, que he escrit.

***

Dino amb R. Davant les meves decepcions com a lector, diu que em deixi de novel·letes actuals i llegeixi coses serioses. Es refereix a Proust, Balzac, Stendhal. Potser sí. 

Vides i novel·les

L'ambició de determinades persones, reflectida en un interès desmesurat per temàtiques que no són de la seva incumbència, no deixarà mai de sorprendre'm ni de desconcertar-me. Tampoc de decebre'm, quan es tracta de persones que considero intel·ligents.

***

A la llista infinita de conseqüències negatives d'instagram, cal oposar-hi també algun valor. Un valor gran, per qui té interès en les vides alienes. No em refereixo ara a la capacitat de satisfer la xafarderia, que probablement estaria en la primera llista, sinó al fet de poder tenir coneixement de persones que viuen -o projecten- realitats molt allunyades a la nostra. Instagram és, per qui el vol viure així, una gran novel·la, que hom pot construir triant els personatges a l'atzar o guiat per la pròpia voluntat. Instagram ens permet contemplar la punta de l'iceberg de vides desconegudes i imaginar-ne la resta, sorprendre'ns amb maneres de fer que s'allunyen de la nostra, resseguir trajectòries vitals de persones que desconeixem però que s'entrecreuen ja amb les nostres pròpies vides, sense que ni tan sols ho sàpiguen, percebre dèries, virtuts i misèries.

Comentàvem l'altre dia amb l'amic R. la nostra preferència pels personatges-narradors que ens expliquen les històries amb una mirada escèptica, amb un punt de vista d'espectador, tot i participar en la trama, amb un volgut distanciament envers la història, amb una certa actitud d'entomòleg. És el cas de Nicholas Jenkins a Una danza para la música del tiempo, d'Anthony Powell. Doncs bé, salvant les distàncies, Instagram permet construir-nos una novel·la des d'aquesta perspectiva, des d'aquesta distància i no-implicació. És una eina per a escriptors.

***

Encara que no tingui res a veure, recordo ara que la National Gallery presenta enguany una exposició al voltant precisament del quadre de Poussin que dóna títol a l'obra de Powell. No és un dels meus pintors preferits, però seria una excusa perfecte per escapar-se a Londres.

***

Precisament Londres és un dels escenaris on viuen alguns dels meus personatges d'instagram, a qui no conec de res. A través d'ells, visc una mica l'enyorada ciutat, on puc constatar que fa molt temps que hi ha festes -no sé si legals- amb llums, balls i sense mascaretes. Veig places i carrers elegants de barris desconeguts, m'assabento de les exposicions que s'hi fan, de quan hi cau la neu...

***

Potser aquestes novel·les fictícies m'allunyen de la lectura de les novel·les reals, valgui l'oxímoron. Em costa enormement trobar lectures que em satisfacin, estic tip de crítiques interessades i lloances desmesurades. Abandono, amb desencís, les depriments desventures, a les quals no trobo solta ni volta, d'un autor nòrdic. Ho faig a només vint pàgines pel final; crec que mai havia fer una cosa així, però la meva resistència ha arribat al límit. Arribat al centenar de pàgines, i encara amb una certa reserva d'esperança, començo a sentir-me enganyat per una novel·la catalana de recent aparició que pretén harryquebertejar.

***

Mentre ordeno la part de la llibreria que tinc destinada a altres literatures -portuguesos, grecs, holandesos, txecs, romanesos, polonesos, nòrdics, japonesos...-, perquè ja no tenen prou espai a la prestatgeria que ocupaven, penso si no hauria de canviar de criteris i reservar una part de la biblioteca a llibres que m'han agradat. Ni que sigui per tenir una percepció de la part que ocuparien.