***
Un altre R. m'explica preocupat que va parlar de Machado a un grup d'adolescents de quinze i setze anys i ni tan sols sabien qui era. Però el més decebedor no és això, diu l'R., és el fet que quan els vaig fer cinc cèntims del personatge, la seva vida, la seva obra, quan els vaig recitar fragments d'algun poema, el seu desinterès va ser absolut.
***
Quan vaig a caminar per la muntanya ho faig vestit amb roba vella, però amb camisa, pantalons de pana, un jersei de llana..., tal com he fet sempre. I ara començo a notar que això em fa una rara avis, davant de tanta malla i roba llampant. Com si jugués a tennis amb pullover blanc, pantalons llargs i raqueta de fusta.
***
Un migdia faig tot el camí de pujada fins la Figuera. És un trajecte monòton, una mica fatigant, però en arribar a dalt, la recompensa és majúscula. Estic ben sol, entre la majestuositat de la Figuera i la bellesa modesta de la Perera. M'assec al pou de pedra vermella i faig un mos, mentre el sol de finals de febrer escalfa sense ser molest. Volen els estornells i sento el dringar d'alguna esquella. M'he oblidat el llibre per llegir, però crec que ha estat una fortuna. Passejo pels camps i pels camins vermells, que acumulen algun bassal. M'aturo davant la petita ermita de Sant Isidre i m'hi estic una estona. Justament llavors passa un jeep amb l'R. i uns amics, que tornen de caçar. Després m'explicarà que un d'ells li ha dit: El teu tio és com tu, va elegant per la muntanya. Em fa gràcia.
De tornada, percebo com la llum comença a ennoblir-se mentre el sol davalla. Faig el camí de baixada acompanyat per la remor de la riera, amagada a la fondalada. Sento que m'allunyo d'un món que, tenint-lo a tocar, resulta extraordinàriament llunyà.
***
Després a casa, busco a la xarxa fotos antigues d'aquestes masies, de quan aquest món era ben viu i problat i acabo trobant en una pàgina un text que em resulta familiar. Després m'adono que, efectivament, és prou familiar: l'he escrit jo. I està allí, sense cometes ni cita de l'autor ni res, en un exercici extraordinari de copypaste sense manies ni vergonya. Tanta jeta em resulta fins i tot admirable.
***
Llegeixo Sobre la historia natural de la destrucción de Sebald i em sembla profundament prolix. Tot i l'interès de la temàtica i la pregunta que emergeix al llarg del text -¿justifiquen les atrocitats del règim nazi el silenci (especialment el silenci literari alemany) sobre els bombardejos aliats sobre la població civil alemanya en ciutats com Dresde o Hamburg?- crec que el text es perd, o jo em perdo, en un enfocament excessivament complex. No sé trobar-hi el Sebald de Els anells de Saturn.
***
I potser per contrast trobo fàcil i còmoda l'última novel·la de Milena Busquets, Gema, amb una història, uns arguments i una atmosfera que em desperten interès. M'agrada especialment de Busquets la seva capacitat -a vegades, radicalitat- a l'hora d'establir judicis, valoracions i apreciacions sobre qüestions aparentment nímies -costums, comportaments, gustos...- que a la fi són el que ens acaba definint. En una entrevista a Busquets llegeixo -i m'agrada llegir- que avorrir la gent és de molt mala educació. Ho comparteixo, i per això valoro el trànsit, gens embafador, pels mons de les seves novel·les, per una Barcelona i per una manera d'entendre la vida que crec que va desapareixent.
***
En moments difícils, despertar-se a mitja nit i xocar de nou amb la realitat és el negatiu perfecte al despertar d'un malson.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada