Més notes

M’ha vingut al cap, no sé per què. El record de la geometria elemental que estudiàvem quan érem nens: el punt, el pla, la recta... La recta, com a successió infinita de punts en una única dimensió. El segment com a part d’una recta, perfectament delimitat entre dos punts i, per tant, finit. Però, i aquest és el dubte que tenia llavors: i la semirecta? Per un costat estava limitada i, per tant, tenia un final, però per l’altre era il·limitada i, per tant, infinita. Llavors, s’havia de considerar infinita o no? Tenia aquest dubte de petit, com tants altres dubtes que apareixien llavors, alguns fruit de la mateixa educació religiosa: la immortalitat, l’infinit, l’univers, l’infern... Però de ben jove vaig aprendre a ser pragmàtic i a adonar-me que pensar molt en aquestes qüestions no em portava a enlloc, que mai hi trobaria l’explicació o la solució.
Malament hauríem anat si els filòsofs i pensadors fossin com jo, penso ara, però continuo creient que al llarg de la vida ens trobem amb molts dilemes i problemes que, per definició, són irresolubles, i que encaparrar-nos a trobar solucions a allò que no en té genera pocs resultats i molta frustració. Com més poderosos ens fem, i per poder entenc capacitació, riquesa, intel·ligència o civilització, més creiem que ho hem de resoldre tot. Per contra, crec que ens dóna més força i felicitat saber que això no és així, que no som omnipotents i que de vegades es tracta de trobar remeis, com els vells savis, més que solucions.

***

La tecnologia, tal com l'usem, cada vegada més un problema i menys una solució.

***  

Llegeixo Qué vas a hacer con el resto de tu vida, de Laura Ferrero, i em sembla una bona novel·la: treballada, profunda, reflexiva i, a voltes, inquietant. Però no puc deixar de preguntar-me què hi ha d’autobiogràfic en aquesta novel·la. Potser ben poc, o res, els bons creadors són així, i així es construeixen les novel·les. Però vull pensar que sí, que hi ha alguna cosa d’autobiografia. Perquè no puc deixar d’interessar-me més per les històries reals que per les novel·les. A l’hora de llegir i a l’hora d’escriure. Segurament diré una boutade però la ficció no m’interessa. O no m'interessa prou. Potser pel pragmatisme que abans esmentava, m'interessa la realitat. Per això detesto els mons fantàstics i els jocs d'atzar. I per això crec que les grans novel·les són les que aconsegueixen amagar que són ficció, igual que les grans pel·lícules són aquelles que ens fan sentir que vivim realment la història.
O potser és perquè qui no les pot haver diu que són verdes. Em veig poc capaç d’inventar-me històries o crear personatges que em siguin llunyans. O, si ho aconsegueixo fer, em sento com el modelista que construeix un vaixell amb escuradents: un treball de paciència, artesania, gairebé orfebreria, però no una creació que em surti de dintre.