8.3.21

Apunts

Em resulta sorprenent llegir un article de Fréderic Beigbeder on explica que, en aquests temps de restriccions, viatja a Espanya per buscar la llibertat que troba a faltar al seu país, França. I dic que em sorprèn perquè a mi em passa just el contrari. La meva imatge és el negatiu perfecte de la seva. Concloc, doncs, que més que d'un problema territorial, es tracta d'un problema d'insatisfacció inherent a la condició humana, de desitjar sempre allò que no tenim.

***

Les apreciacions del mateix Beigbeder apareixen en un altre article, interessant i alhora inquietant de Miquel Echarri, sobre la cultura de la cancel·lació, publicat en un suplement de El País. Beigbeder considera que, fins i tot en el territori de la ficció ha entrat aquest temor a sortir-se de l'actual pensament considerat correcte, omplint de moralina les novel·les i uniformitzant-les. Certament, allò que fa unes dècades s'anomenava correcció política ha arribat al límit d'una quasi censura o, el que és pitjor, autocensura. Paradoxalment, es reivindica al carrer la llibertat d'expressió mentre que en els carrers, cada cop més concorreguts i bruts, de les xarxes socials es linxa la dissidència. Juan Soto Ivars, citat en el mateix article d'Echarri afirma que La inquisición moral avanza cuando no encuentra resistencia. Si la institución cede y purga al autor cancelado, la horda se siente empoderada y va a por otro. Mentre que Beigbeder, sense autocensurar-se, rebla: La redes sociales dan la palabra a muchos analfabetos. Incluso diarios como Le Monde se arrastran en Twitter. Las palabras de un tipo anónimo que se escandaliza en su habitación pesan tanto como las de Salman Rushdie o Michel Houellebecq. I acaba afirmant que la demagògia de les xarxes ens fa creure que ja no hi ha elits, quan, potser injustament, però sempre hi haurà qui té talent i qui no en té.

***

M'agrada Phoebe Waller-Bridge, i el seu talent dissonant i bèstia, sense censures, però Crashing em sembla la punta d'un iceberg de decadència del nostre món.
Escrivint això (com qualsevol altra opinió), m'adono que, igual que quan viatgem els turistes sempre són els altres, els analfabets que tenen la paraula a les xarxes socials també són els altres, mai un mateix. I és que al final, cal posar-ho tot en dubte. El dubte, i el qüestionament dels nostres punts de vista, és un gran patrimoni, que no valorem prou. Les certeses, i la gent que les té, acaben fent por.

***

Parlant de la por, l'altre dia justament pensava que la por és un dels motors que mouen el món. Les pors intímes i personals, i les pors col·lectives, condicionen el nostre comportament, la manera com actuem, molt més del que pensem. La por al fracàs, la por al ridícul, la por a la pèrdua, la por a la diferència, ara, també, la por a la malaltia. L'ús de la por ha estat, i és, històricament un dels grans elements que fan possible la manipulació de les persones. I potser és la manipulació més repugnant de totes.

***

M'aixeco mentre escric això i veig, amb la intensitat que la pluja dóna als colors, una merla, amb el seu bec taronja, saltironejant entre l'herba verda. Recordo que Pla escrivia sobre les merles en els square anglesos. Per mi, la vivacitat d'aquests colors resulta un contrapunt als pensaments foscos d'aquests dies.

Cap comentari: