Sèries

Confesso que de vegades també miro sèries en aquestes plataformes digitals mainstream. Alguna n'hi ha de bona, que normalment no surt entre les destacades que t'intenten colar. En algun lloc vaig llegir que Rockefeller deia que quan la seva portera comprava accions, ell les venia, perquè era indicatiu de que baixarien. Una afirmació classista segurament, però que reflectia la realitat de que, si la seva portera comprava accions, devia ser perquè algú les hi oferia interessadament. El mateix que va passar no fa gaire amb les participacions preferents de la banca, de no gaire bon record. I el que passa, a un altre nivell, amb els restaurants on hi ha un cambrer a la porta que et crida perquè hi entris. Els bons restaurants no ho necessiten, ben al contrari, acostuma a haver-hi empentes per trobar-hi taula. Així que, per naturalesa, desconfio de tot allò que m'intenten vendre tant sí com no, de tot el que és objecte de grans promocions.

Però m'estic desviant de la qüestió. Deia que algun cop miro sèries en aquestes plataformes. Em distreuen a l'hora de dinar o mentre recullo la cuina. I constato que estan pensades i programades per empalmar un capítol amb l'altre, sense gairebé deixar temps per parar-les al final d'un episodi. O que faciliten saltar-se els crèdits, les introduccions, les músiques. Tot això, aquest incentiu i alhora senyal de voracitat, signe del nostre temps, em desagrada profundament. Anar al cinema era, o és, mirar les cartelleres amb temps, escollir la pel·lícula, comprar les entrades, triar el lloc, asseure's a la sala, esperar-se una estona, notar com s'apaguen els llums a poc a poc, com s'obre el teló, es projecten els anuncis, els tràilers, comença la pel·lícula... Tots aquests prolegòmens, aquesta litúrgia, forma part també del gaudi d'una pel·lícula. Com, en acabar la pel·lícula, preguntar què tal, comentar-la mentre se surt, escoltar al vol les converses alienes. Igual que les estovalles de fil, les copes de cristall, la tria del menú, el pas d'un raspall per recollir les engrunes de pa formen part de l'àpat d'un restaurant. Ara no: traiem tots els embolcalls, saltem els crèdits, la música, anem ràpidament a consumir: un capítol, dos, tres, una hamburguesa, dos, tres, sense esperar, compulsivament. Sense pensar. sense reposar, sense deixar pòsit. Acabem ràpidament una sèrie per consumir-ne una altra, que la roda mai deixi de girar. Deixem d'anar a les llibreries a passejar, fullejar els llibres, recrear-nos amb les cobertes, les edicions, escollir-los... No, alguna llibreria ofereix ja el lliurament de la comanda a casa en dues hores. Clicar i posseir.

***

La sèrie que miro és Shtisel, m'agrada força. Sempre m'ha atret el judaïsme, essent-ne absolutament profà. M'agrada més que Unorthodox, l'arxiconeguda sèrie també sobre el món dels jueus ortodoxos, però mentre aquesta tenia una mirada més dura, Shtisel és més càlida i irònica. I en aquesta vida dura, estranya, cutre, volgudament complicada dels jueus ortodoxos de Jerusalem, amb qui mai em canviaria, hi trobo algunes coses que em captiven i que, potser, em fan sentir una certa enveja. La presència permanent d'allò diví o, diguem-ne transcendent, en les vides dels personatges, els acompanya i els ajuda. Són capaços de posar-se a cantar tots sols, per exemple o d'intentar veure-hi més enllà de la quotidianitat. Crec que l'home, per naturalesa, necessita transcendir; el món és incontrolable i inexplicable, i la nostra societat materialista pretén controlar-ho tot, regular-ho tot, trobar explicacions a tot. Res pot ser fortuït, tot ha de tenir una explicació, una justificació, un ordre, una causa, un culpable. I aquest afany d'omnipotència acaba fracassant de forma evident, perquè és pretenciosament antinatural. Els protagonistes de Shtisel malviuen, fan coses absurdes, perden el temps i segurament malgasten la vida, però tenen moments de tendresa clarivident, espurnes d'humanitat transcendent. Entre la resignació castrant de la seva religiositat mal entesa, hi apareixen també il·luminacions que nosaltres difícilment trobem. Això és el que a mi em sembla en veure la sèrie. Mentre poso els plats al rentaplats.

Zweig a Bath

L'any 2000, en un viatge a Anglaterra, vàrem passar un parell de dies a Bath. Era la primera vegada que visitàvem la ciutat i, fins ara, l'única que hi hem fet nit. Ens vam hostatjar en un bed and breakfast als afores, una de les moltes cases construïdes en els turons que envolten la ciutat, situada en una petita depressió a redòs del riu Avon. Hi vam arribar conduint un ford llogat a Oxford, i després de passar uns dies espèndids a les amables terres dels Cotswolds. He anat a remenar els papers d'aquell viatge per situar excactament en el mapa la casa on ens vam estar, Leighton House, i per veure si estava a prop d'una altra casa, de la qual parlaré tot seguit.

Fugint del nazisme, Stefan Zweig, de qui he estat llegint els desiguals diaris publicats per Ediciones 98, es va establir uns anys a Anglaterra, de forma intermitent, però és allí on va viure el desencadenament de la guerra i des d'on va marxar definitivament a Amèrica per instal·lar-se al Brasil. Són els diaris d'aquests anys, 1939 i 1940, els que m'han semblat de més interès i valor. Zweig descriu, amb visió pessimista, uns anys en què veu fondre's al seu món i se sent amenaçat a Anglaterra per la seva  doble condició d'austríac -ergo, alemany- i de jueu. Tot i obtenir la nacionalitat britànica i haver adquirit una casa, dedideix fugir d'una Europa insegura i en descomposició.

La casa que compra Zweig, Rosemount, és una vil·la situada en un dels turons que envolten la ciutat, al sud com Leighton House, i no gaire lluny d'aquesta. Les separen uns quants carrers i l'Alexandra Park. Les dues tenen bones vistes sobre la ciutat i un estil constructiu no molt diferent. Malauradament, desconeixíem llavors, i també en les visites posteriors, el pas de Zweig per Bath. Ens concentràrem en Jane Austen i l'elegància de l'atmosfera georgiana. També en la fantàstica llibreria de Georges Bayntun, en el soterrani de la qual podria passar hores. Així que ara m'he de conformar amb recórrer el camí fins Rosemount amb la fletxeta del google maps i mirar per damunt del mur, ampliant la vista a l'ordinador. Hauria estat bé fer-hi un passeig des de Leighton House, o arribar-hi amb el ford, o amb altres vehicles que hem llogat posteriorment per arribar a la ciutat anglesa més elegant.

Tanmateix, Zweig no fou feliç a Bath. Comprà la casa i la deixà. Obtingué la nacionalitat però se sentí estranger i enemic. Es casà, però fou un tràmit: li anunciaren al matí la disponibilitat de poder casar-se a la tarda. Foren desposseïts de la seva assistenta per ser alemanya i, en marxar, ni tan sols el jardiner, William Miller, pogué quedar-se a la casa per ser republicà irlandès i, per tant, sospitós. Els dies de Zweig a Bath són de pena i patiment, d'èxode i d'intranquil·litat, de nits fosques i persianes tancades. Només un dia sembla que Bath desperti en Zweig una certa felicitat. És el 5 de setembre de 1939 i l'anotació recorda un mica les del Viladrau de Manent a El vel de maia:

Día espléndido, quizás el mejor que he visto en Bath, nada indicaría que el mundo está en guerra -aún no hemos sentido ningún aire bélico. ¿Dónde está aquella gente ebria y vociferante de 1914? Salvo que la ciudad está un poco más animada, a causa de los tres mil o cuatro mil refugiados procedentes de Londres, no hay cambio alguno. Almuerzo en el balneario -¡qué paisajes tan maravillosos! Por la tarde damos un paseo desde Clareston hasta la colina -la naturaleza puede hacernos olvidar la estupidez humana.

Passà gairebé un any fins que els Zweig pogueren marxar a Amèrica, on la tristesa i la desesperació no els va abandonar, perquè el seu món d'ahir desapareixia per sempre. 

Zweig

Ahir a la nit, després d'acabar el primer Cazalet, em poso amb els diaris de Zweig. La veritat és que experimento una profunda decepció perquè em semblen, en la seva gran majoria, anotacions de poc interès. Avui, en reprendre la lectura, començo a trobar-me amb idees i reflexions valuoses. Sobre l'arribada a una ciutat nova (en aquest cas, Londres), per exemple:

Nunca puedo quedarme en el lugar de residencia durante las primeras horas de llegada a cualquier ciudad, aunque haya estado cientos de veces en ella; primero tengo que rozarla, tocarla, saborearla.

Llegir això em dóna confort: quan arribo a una ciutat experimento aquest mateix desig irreprimible i exacerbat de sortir al carrer de seguida.

O el que escriu just sobre la seva estada a Nova York, just quan deixa la ciutat:

Si bien no lo he aprovechado en lo comercial o en lo propagandístico, este viaje a Nueva york me ha confortado íntimamente, aunque no haya podido resolver la profunda crisis que padezco, tanto en lo artístico como en lo personal. Sobre todo, he comprendido que jamás superaré mi miedo creciente ante cualquier forma de acto público (...) No quiero volver a tener relación con el mundo del cine -en particular con su faceta comercial- ni con la prensa; ambas cosas deben haberse terminado para siempre. El programa a seguir durante los próximos meses parece claro: terminar M. Est. (María Estuardo) y, después, volcarme a diario en lo épico; depurar el estilo, volver a aprender lo que quizás haya olvidado; deshabituarme del dictado y, finalmente, evitar estar con muchas personas.

En definitiva, el que ha de fer un escriptor és escriure.

I, finalment, el fragment que més m'ha cridat l'atenció és el que ve a continuació. Escriu Zweig, després d'un passeig pel barri dels teatres de Londres on s'anuncien amb grans lletres els noms dels actors del moment:

Advierto, con alegría, tener olvidados los nombres que se anunciaban el año pasado, ardiendo durante meses en letras gigantescas. Por mero instinto, evitamos que nos confundan con publicidad y propaganda. La memoria solo pervive en función del sentimiento. ¡Seguid ardiendo, nombres: por mucho que luzcáis o por muy intensamente que lo hagáis, os extinguiréis sin alcanzar la inmortalidad! Cinco humildes líneas de un poema creado por un autor anónimo pueden sobreviviros y os sobrevivirán. Las epicúreas masas, auténticos jirones humanos, no pretenden quedarse con nada: solo les importa beber, tomar, saborear, sentir un cosquilleo en el paladar y, después, digerir y olvidar para mañana volver a engullir. De entregados a groseros placeres; desconocen los deleites refinados. Es conmovedor y alarmante ver cómo se agolpan frente a rutilantes luminosos que anuncian historias de crímenes y romances con encendidas palabras: "excitación segura", "emoción garantizada". Un aparente alivio para satisfacer a la masa -al alcance de cualquiera de sus integrantes- que carece de buen gusto. Y lo que es peor, me pregunto si no contribuirá al entontecimiento de nuestro mundo europeo -que hoy no está imbuido por ninguna gran idea- y se incapacitará, aún más, a estas desamparadas personas a la hora de que puedan comprender, mejorar y transformar nuestro tiempo. Considero que esta constante pero pobre alimentación, a base de distracciones groseras y vacuas, les impide interpretar el presente y planificar con sentido el futuro.

Despietat? Sí. Elitista? També. Exagerat? Potser. Però, sens dubte, útil per reflexionar aquesta descripció de Zweig del que ara són els nostres Netflix.

Apunts

Stefan Zweig, en un apunt als seus diaris, any 1931:

Europa solo volverá a ser digna de habitarse cuando se unifique, permitiendo la libertad de movimientos dentro de su espacio común.

***

Barcelona. El fet d'anar-hi tan poc em fa donar més valor a la ciutat i mirar-me-la amb bons ulls. La sensació és que tothom fa el que pot per anar tirant. Al poble es fa més difícil copsar la realitat actual. Veig els bars, oberts a mitges, un noi assegut sobre les taules apilades d'una terrassa de la rambla de Catalunya prenent un cafè amb un got de paper... La gent segueix passejant o, simplement, caminant, despalçant-se.A mitja tarda passo per davant del Tívoli i les bombetes enceses a la seva façana em fan pensar, per un moment, en el West End. Entro a la Casa Calvet, que és com un somni, una imatge quasi onírica.

***

Trobo a faltar enormement l'efecte curatiu, de paradís artificial, que té el viatge. El viatge no en el sentit de desplaçament llunyà, sinó simplement de canvi d'entorn geogràfic. Veure el mar, trobar altres paisatges, canviar de món, ni que sigui per unes hores. La rutina em mortifica.

***

Londres o París? Resposta impossible.

***

Moltes vegades pensem com de bé viuríem si no tinguéssim preocupacions -laborals, econòmiques, familiars...-. Jo tinc l'absolut convenciment de que, si no tingués preocupacions naturals, en generaria d'artificials.

***

A l'instagram comença a seguir-me un perfil d'un hotel amb unes vil·les esplèndides a l'illa de Serifos i, de cop, m'adono que tot té sentit.

***

Les sagues familiars britàniques, quin gran gènere literari!

***

Parlem amb R. del món d'abans. Dels homes que anaven a la barberia només per xerrar i passar l'estona, per exemple. Tot això és mort i enterrat. Només quedaran les pantalletes.

***

A les cròniques dels Cazalet d'Elizabeth Jane Howard, arribo al moment de la pre-guerra. L'eix argumental gira ara entorn dels debats, dubtes i temors que es generen sobre l'eventual esclat bèl·lic. Llegir (per part del lector), i també escriure (per part de l'autora), sabent què va acabar passant amb aquesta guerra, dóna un avantatge tan clar sobre els personatges que no m'agrada, per injust.

***

Compro un petit opuscle de Sagarra. Feia temps que no el llegia. Es percep una facilitat tan aclaparadora en la versificació que crec que li acaba restant exigència.

***

A mig matí ha passat una tempesta negra, que ens ha tornat la nit, ens ha deixat aigua i pedra i ens ha fet marxar l'electricitat. Els vidres de les finestres han quedat molls d'aigua, regalant-nos una tristesa de pel·lícula antiga, mentre els radiadors s'anaven refredant. Ara ha tornat la llum i es va obrint el cel blau. Gotes d'aigua regalimen de les branques dels arbres i dels llibrets de les persianes.

 

Notes

Un dia qualsevol, d'aquests dies que semblen tots el mateix, surto a la tarda, ben abrigat, a comprar el pa. Tinc una conversa banal amb la fornera, sobre el pa que m'agrada, el fred que fa i les mascaretes que ens amaguen, i sembla que només aixo, aquest breu intercanvi, doni una mica d'escalfor a un dia gris i de reiterades males notícies.

***

Camino una estona, com faig gairebé cada dia, per aquests camins envolten la masia de l'Aregall. Els camps verdegen, el sol comença a enfilar-se una mica més per sobre els cingles i triga un pèl més a amagar-se, el dia s'allarga. Les muntanyes de sobre Centelles són enfarinades, la terra del camí és ben vermella, darrere la masia hi una pila de llenya d'alzina, que fa pensar en un bon foc a terra. Estranyament, pel torrent no baixa mai aigua. Penso que demà m'enfilaré a la font dels Balsos a veure si és glaçada.

***

Un dels dies de més fred, precisament al camí que porta cap a l'Aregall, la G. m'assenyala un ocell mort al terra. Petit, rodó, el toco amb el peu i veig una bonica ratlla groga al cap. És un reietó, curiosament un ocell que mai havia vist viu. I és una llàstima veure'l mort, segurament de fred.

***

Acabo el primer llibre de la sèrie de Nancy Mitford, A la caza del amor. Em desconcerta: a estones m'entreté i em diverteix, en d'altres moments em sembla superficial i de poc interès. No sé si continuar amb el següent volum.

***

Llegeixo també El libro de Miguel Delibes, aquesta mena d'àlbum-edició commemorativa amb motiu del centenari del naixement de l'escriptor. Em permet refrescar la meva relació amb el gran escriptor castellà, que, no sé per què, potser pel seu caràcter i tipus d'escriptura, sembla que tinguem sempre en un segon pla. Descobreixo també alguns aspectes de la seva vida que desconeixia, com el fet que va voler un casament auster i discret. Ahora me doy cuenta de que en este particular mi mujer y yo fuimos unos precursores: nos negamos a disfrazarnos y, en mi juvenil afán de llevar las cosas al extremo, no estrené ni camisa. Obviar el traje de novia era en 1946 casi, casi, un sacrilegio, pero nosotros lo cometimos, impulsados seguramente por una instintiva repugnancia hacia las convenciones y lo mandado, escrivia el 1972.

M'agrada saber d'aquests detalls. També del fet que quan passejaven, de nòvios, per Valladolid, ella aprofitava per preguntar-li el temari de les oposicions que ell preparava per l'escola de comerç, o que un estiu va fer una travessa de cent quilòmetres en bicicleta, amb dues camises netes, dos calçotets i un raspall de dents el portaequipatge, fins arribar al poble on ella estiuejava: Recuerdo aquel primer viaje de los que hice a Sedano como un día feliz. Sol amable, bruma ligera, brisa tibia, la bicicleta rodando sola, sin manos, varga abajo, un grato aroma a heno y boñiga seca, estimulándome. Me parece recordar que cantaba a voz de cuello, con mi mal oído proverbial, fragmentos de zarzuela sin temor a ser escuchado por nadie, sintiéndome el dueño del mundo, escrivia a Mi vida al aire libre.

Amb totes les dificultats que comportava, sento enveja d'aquell món simple!

***

Afirmava també Delibes que l'interès per la paraula escrita li va néixer, curiosament, per la lectura d'un manual de dret mercantil, de Joaquín Garrigues, per la seva simplicitat, exactitud, adjectivació i nuesa. Sempre he pensat que, contràriament al que pugui semblar, l'escriptura administrativa és una gran escola d'escriptura. La necessitat de comunicar un missatge de forma plana, sòbria, sense ambigüitats i amb concisió i economia estilística és un gran mètode per aprendre a escriure textos més ambiciosos.

***

El convenciment de que Delibes hagués estat un just i excel·lent Premi Nobel de literatura.

Humor

Em diuen que les meves últimes entrades tenen un to pessimista. Mirarem d'invertir-ho amb un toc d'humor.

Ahir, mentre es mirava les prestatgeries, l'À. em va preguntar quins eren els llibres de més valor que tenia a la biblioteca.

- Ara t'ensenyaré un llibre que no té pràcticament ningú- vaig dir-li, animat pel seu interès.

- Quin? El teu?- va respondre rient per sota el nas, fent gala d'un sentit de l'humor que no sé si hauria d'apreciar gaire.

Unes hores més tard miràvem Los Durrell a la tele. En aquest cas no hi era l'À., només la G. i l'N. En un moment de l'episodi, la mare troba un escrit del seu fill petit, Gerald, i diu alguna cosa així com:

- Ara ja tenim dos grans escriptors a la família.

I comenta l'N., també rient:

- Nosaltres també tenim un gran escriptor a la família.

Camus

Camus va morir un 4 de gener, ara fa 61 anys. De Calígula:

Perdre la vida és poca cosa i jo tindré coratge, quan calgui. Però veure dissipar-se el sentit d'aquesta vida, desparèixer la nostra raó d'existir, això sí que és insuportable. No es pot viure sense una raó.

Notes

He arribat a la conclusió que, d'una o altra manera, la consecució del poder comporta sempre l'exercici d'algun tipus de força. Entengui's força en un sentit molt ampli: imposició, coacció, interès, xantatge, manipulació, dependència econòmica, submissió, persuassió... Segurament és un fet inherent al caràcter animal de l'espècie humana, del qual és impossible despendre's: ancestralment els individus més forts són els que acaben dominant les comunitats. I ben segur que, a mesura que les civilitzacions avancen, aquesta expressió de la força per assolir el domini es va suavitzant i corregint. Però per molt que progressin les nostres societats i es democratitzin els mecanismes per aconseguir el poder, sempre existeix algun moment, algun punt del procés, en què l'expressió de la força, en algunes de les seves múltiples facetes, acaba apareixent.

***

Les novel·les que ho aposten tot al sexe, per molt ambicioses que siguin en el seu plantejament, argument o voluntat transgessora, sempre m'acaben decebent. Perquè, un cop explicat tot el que és possible fer de totes les maneres possibles, un es pregunta, molt bé, i ara què?

***

Més enllà de les investigacions medicocientífiques, la crisi sanitària de la covid-19 donarà per estudis sociològics i, fins i tot filosòfics, profunds. En primer lloc, perquè des de després de la Segona Guerra Mundial i de la consolidació de les societats democràtiques, les economies benestants i el progrés tecnològic en bona part del món, mai s'havia hagut d'abordar un embat d'aquestes característiques, amb repercussions en gairebé tots els àmbits de la nostra vida. Com aquelles ales d'una papallona que provocaven un terratrèmol, mai havíem viscut com una petita decisió tècnica de salut pública podia arribar a afectar la capacitat econòmica de molts i la llibertat de pràcticament tots. D'altra banda, les pròpies característiques de la malaltia -gairebé com una loteria genètica, que la fa letal per a uns pocs i lleu o, fins i tot, imperceptible per una gran majoria- genera un profund desconcert social, amb una percepció -i assumpció- del risc extraordinàriament variable. Mai havíem disposat de tanta informació sobre un problema sanitari, i sobre totes les seves repercussions, però possiblement mai aquesta informació -per excés, per interès, per extralimitació o, per excés de zel (un dels grans mals de la societat moderna)- havia provocat tanta confusió, malestar, reacció, saturació. Vivim un embafament informatiu quasi emètic. I mai havíem viscut d'una forma tan evident les contradiccions d'una societat tan avançada com la nostra. Veiem com tècnicament som capaços de tantíssimes coses -produir una vacuna en un temps rècord com a exemple més paradigmàtic- i, en canvi, organitzativament ens entortolliguem en dificultats nímies fruit dels grans mals de la nostra espècie: els interessos -polítics, personals, corporatius-, el protagonisme, l'aventatgisme, la insolidaritat, la indisciplina, l'excés de zel (altre cop)... Hem avançat molt sectorialment, però de forma fragmentària, ens costa vincular els avenços entre les diverses disciplines.
D'altra banda, obervem com l'enfocament de les informacions canvia com un penell -aquells països o comunitats que eren un referent en bona gestió són, en poques setmanes, el desastre més absolut i viceversa. Constatem com l'excés de mortalitat és inassumible -sanitàriament, socialment, políticament, moralment- per les nostres societats, però sembla que només a partir d'un determinat llindar. Ens adonem que, ni individualment ni col·lectivament, som incapaços d'assumir allò que és aleatori, casual, imprevisible, inexplicable... Veiem, o ens sembla veure, com determinades advertències responen més a interessos personals, professionals, polítics... que no a interessos col·lectius. I percebem com en aquesta bàscula multifactorial d'interessos grupals, acaben trobant sempre el millor -o el menys dolent- equilibri els lideratges basats en el sentit comú o en l'humanisme multidisciplinari. En definitiva, la concicència d'haver de trobar les millors solucions possibles, parcials i imperfectes a un problema globalment irresoluble és una conclusió que sembla inassumible per una societat profundament perfeccionista i per a uns individus, tots nosaltres, guiats bàsicament per l'interès del benestat individual o dels nostres col·lectius propers.
Auguro anys d'estudis apassionants per als investigadors de gairebé totes les disciplines.