Notes

He arribat a la conclusió que, d'una o altra manera, la consecució del poder comporta sempre l'exercici d'algun tipus de força. Entengui's força en un sentit molt ampli: imposició, coacció, interès, xantatge, manipulació, dependència econòmica, submissió, persuassió... Segurament és un fet inherent al caràcter animal de l'espècie humana, del qual és impossible despendre's: ancestralment els individus més forts són els que acaben dominant les comunitats. I ben segur que, a mesura que les civilitzacions avancen, aquesta expressió de la força per assolir el domini es va suavitzant i corregint. Però per molt que progressin les nostres societats i es democratitzin els mecanismes per aconseguir el poder, sempre existeix algun moment, algun punt del procés, en què l'expressió de la força, en algunes de les seves múltiples facetes, acaba apareixent.

***

Les novel·les que ho aposten tot al sexe, per molt ambicioses que siguin en el seu plantejament, argument o voluntat transgessora, sempre m'acaben decebent. Perquè, un cop explicat tot el que és possible fer de totes les maneres possibles, un es pregunta, molt bé, i ara què?

***

Més enllà de les investigacions medicocientífiques, la crisi sanitària de la covid-19 donarà per estudis sociològics i, fins i tot filosòfics, profunds. En primer lloc, perquè des de després de la Segona Guerra Mundial i de la consolidació de les societats democràtiques, les economies benestants i el progrés tecnològic en bona part del món, mai s'havia hagut d'abordar un embat d'aquestes característiques, amb repercussions en gairebé tots els àmbits de la nostra vida. Com aquelles ales d'una papallona que provocaven un terratrèmol, mai havíem viscut com una petita decisió tècnica de salut pública podia arribar a afectar la capacitat econòmica de molts i la llibertat de pràcticament tots. D'altra banda, les pròpies característiques de la malaltia -gairebé com una loteria genètica, que la fa letal per a uns pocs i lleu o, fins i tot, imperceptible per una gran majoria- genera un profund desconcert social, amb una percepció -i assumpció- del risc extraordinàriament variable. Mai havíem disposat de tanta informació sobre un problema sanitari, i sobre totes les seves repercussions, però possiblement mai aquesta informació -per excés, per interès, per extralimitació o, per excés de zel (un dels grans mals de la societat moderna)- havia provocat tanta confusió, malestar, reacció, saturació. Vivim un embafament informatiu quasi emètic. I mai havíem viscut d'una forma tan evident les contradiccions d'una societat tan avançada com la nostra. Veiem com tècnicament som capaços de tantíssimes coses -produir una vacuna en un temps rècord com a exemple més paradigmàtic- i, en canvi, organitzativament ens entortolliguem en dificultats nímies fruit dels grans mals de la nostra espècie: els interessos -polítics, personals, corporatius-, el protagonisme, l'aventatgisme, la insolidaritat, la indisciplina, l'excés de zel (altre cop)... Hem avançat molt sectorialment, però de forma fragmentària, ens costa vincular els avenços entre les diverses disciplines.
D'altra banda, obervem com l'enfocament de les informacions canvia com un penell -aquells països o comunitats que eren un referent en bona gestió són, en poques setmanes, el desastre més absolut i viceversa. Constatem com l'excés de mortalitat és inassumible -sanitàriament, socialment, políticament, moralment- per les nostres societats, però sembla que només a partir d'un determinat llindar. Ens adonem que, ni individualment ni col·lectivament, som incapaços d'assumir allò que és aleatori, casual, imprevisible, inexplicable... Veiem, o ens sembla veure, com determinades advertències responen més a interessos personals, professionals, polítics... que no a interessos col·lectius. I percebem com en aquesta bàscula multifactorial d'interessos grupals, acaben trobant sempre el millor -o el menys dolent- equilibri els lideratges basats en el sentit comú o en l'humanisme multidisciplinari. En definitiva, la concicència d'haver de trobar les millors solucions possibles, parcials i imperfectes a un problema globalment irresoluble és una conclusió que sembla inassumible per una societat profundament perfeccionista i per a uns individus, tots nosaltres, guiats bàsicament per l'interès del benestat individual o dels nostres col·lectius propers.
Auguro anys d'estudis apassionants per als investigadors de gairebé totes les disciplines.