Sèries

Confesso que de vegades també miro sèries en aquestes plataformes digitals mainstream. Alguna n'hi ha de bona, que normalment no surt entre les destacades que t'intenten colar. En algun lloc vaig llegir que Rockefeller deia que quan la seva portera comprava accions, ell les venia, perquè era indicatiu de que baixarien. Una afirmació classista segurament, però que reflectia la realitat de que, si la seva portera comprava accions, devia ser perquè algú les hi oferia interessadament. El mateix que va passar no fa gaire amb les participacions preferents de la banca, de no gaire bon record. I el que passa, a un altre nivell, amb els restaurants on hi ha un cambrer a la porta que et crida perquè hi entris. Els bons restaurants no ho necessiten, ben al contrari, acostuma a haver-hi empentes per trobar-hi taula. Així que, per naturalesa, desconfio de tot allò que m'intenten vendre tant sí com no, de tot el que és objecte de grans promocions.

Però m'estic desviant de la qüestió. Deia que algun cop miro sèries en aquestes plataformes. Em distreuen a l'hora de dinar o mentre recullo la cuina. I constato que estan pensades i programades per empalmar un capítol amb l'altre, sense gairebé deixar temps per parar-les al final d'un episodi. O que faciliten saltar-se els crèdits, les introduccions, les músiques. Tot això, aquest incentiu i alhora senyal de voracitat, signe del nostre temps, em desagrada profundament. Anar al cinema era, o és, mirar les cartelleres amb temps, escollir la pel·lícula, comprar les entrades, triar el lloc, asseure's a la sala, esperar-se una estona, notar com s'apaguen els llums a poc a poc, com s'obre el teló, es projecten els anuncis, els tràilers, comença la pel·lícula... Tots aquests prolegòmens, aquesta litúrgia, forma part també del gaudi d'una pel·lícula. Com, en acabar la pel·lícula, preguntar què tal, comentar-la mentre se surt, escoltar al vol les converses alienes. Igual que les estovalles de fil, les copes de cristall, la tria del menú, el pas d'un raspall per recollir les engrunes de pa formen part de l'àpat d'un restaurant. Ara no: traiem tots els embolcalls, saltem els crèdits, la música, anem ràpidament a consumir: un capítol, dos, tres, una hamburguesa, dos, tres, sense esperar, compulsivament. Sense pensar. sense reposar, sense deixar pòsit. Acabem ràpidament una sèrie per consumir-ne una altra, que la roda mai deixi de girar. Deixem d'anar a les llibreries a passejar, fullejar els llibres, recrear-nos amb les cobertes, les edicions, escollir-los... No, alguna llibreria ofereix ja el lliurament de la comanda a casa en dues hores. Clicar i posseir.

***

La sèrie que miro és Shtisel, m'agrada força. Sempre m'ha atret el judaïsme, essent-ne absolutament profà. M'agrada més que Unorthodox, l'arxiconeguda sèrie també sobre el món dels jueus ortodoxos, però mentre aquesta tenia una mirada més dura, Shtisel és més càlida i irònica. I en aquesta vida dura, estranya, cutre, volgudament complicada dels jueus ortodoxos de Jerusalem, amb qui mai em canviaria, hi trobo algunes coses que em captiven i que, potser, em fan sentir una certa enveja. La presència permanent d'allò diví o, diguem-ne transcendent, en les vides dels personatges, els acompanya i els ajuda. Són capaços de posar-se a cantar tots sols, per exemple o d'intentar veure-hi més enllà de la quotidianitat. Crec que l'home, per naturalesa, necessita transcendir; el món és incontrolable i inexplicable, i la nostra societat materialista pretén controlar-ho tot, regular-ho tot, trobar explicacions a tot. Res pot ser fortuït, tot ha de tenir una explicació, una justificació, un ordre, una causa, un culpable. I aquest afany d'omnipotència acaba fracassant de forma evident, perquè és pretenciosament antinatural. Els protagonistes de Shtisel malviuen, fan coses absurdes, perden el temps i segurament malgasten la vida, però tenen moments de tendresa clarivident, espurnes d'humanitat transcendent. Entre la resignació castrant de la seva religiositat mal entesa, hi apareixen també il·luminacions que nosaltres difícilment trobem. Això és el que a mi em sembla en veure la sèrie. Mentre poso els plats al rentaplats.