***
Camino una estona, com faig gairebé cada dia, per aquests camins envolten la masia de l'Aregall. Els camps verdegen, el sol comença a enfilar-se una mica més per sobre els cingles i triga un pèl més a amagar-se, el dia s'allarga. Les muntanyes de sobre Centelles són enfarinades, la terra del camí és ben vermella, darrere la masia hi una pila de llenya d'alzina, que fa pensar en un bon foc a terra. Estranyament, pel torrent no baixa mai aigua. Penso que demà m'enfilaré a la font dels Balsos a veure si és glaçada.
***
Un dels dies de més fred, precisament al camí que porta cap a l'Aregall, la G. m'assenyala un ocell mort al terra. Petit, rodó, el toco amb el peu i veig una bonica ratlla groga al cap. És un reietó, curiosament un ocell que mai havia vist viu. I és una llàstima veure'l mort, segurament de fred.
***
Acabo el primer llibre de la sèrie de Nancy Mitford, A la caza del amor. Em desconcerta: a estones m'entreté i em diverteix, en d'altres moments em sembla superficial i de poc interès. No sé si continuar amb el següent volum.
***
Llegeixo també El libro de Miguel Delibes, aquesta mena d'àlbum-edició commemorativa amb motiu del centenari del naixement de l'escriptor. Em permet refrescar la meva relació amb el gran escriptor castellà, que, no sé per què, potser pel seu caràcter i tipus d'escriptura, sembla que tinguem sempre en un segon pla. Descobreixo també alguns aspectes de la seva vida que desconeixia, com el fet que va voler un casament auster i discret. Ahora me doy cuenta de que en este particular mi mujer y yo fuimos unos precursores: nos negamos a disfrazarnos y, en mi juvenil afán de llevar las cosas al extremo, no estrené ni camisa. Obviar el traje de novia era en 1946 casi, casi, un sacrilegio, pero nosotros lo cometimos, impulsados seguramente por una instintiva repugnancia hacia las convenciones y lo mandado, escrivia el 1972.
M'agrada saber d'aquests detalls. També del fet que quan passejaven, de nòvios, per Valladolid, ella aprofitava per preguntar-li el temari de les oposicions que ell preparava per l'escola de comerç, o que un estiu va fer una travessa de cent quilòmetres en bicicleta, amb dues camises netes, dos calçotets i un raspall de dents el portaequipatge, fins arribar al poble on ella estiuejava: Recuerdo aquel primer viaje de los que hice a Sedano como un día feliz. Sol amable, bruma ligera, brisa tibia, la bicicleta rodando sola, sin manos, varga abajo, un grato aroma a heno y boñiga seca, estimulándome. Me parece recordar que cantaba a voz de cuello, con mi mal oído proverbial, fragmentos de zarzuela sin temor a ser escuchado por nadie, sintiéndome el dueño del mundo, escrivia a Mi vida al aire libre.
Amb totes les dificultats que comportava, sento enveja d'aquell món simple!
***
Afirmava també Delibes que l'interès per la paraula escrita li va néixer, curiosament, per la lectura d'un manual de dret mercantil, de Joaquín Garrigues, per la seva simplicitat, exactitud, adjectivació i nuesa. Sempre he pensat que, contràriament al que pugui semblar, l'escriptura administrativa és una gran escola d'escriptura. La necessitat de comunicar un missatge de forma plana, sòbria, sense ambigüitats i amb concisió i economia estilística és un gran mètode per aprendre a escriure textos més ambiciosos.
***
El convenciment de que Delibes hagués estat un just i excel·lent Premi Nobel de literatura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada