Il·luminació

Ahir, durant la presentació de Davant dels camps i de la nit a la llibreria Documenta de Barcelona, parlàvem de l'escriptura de diaris vista com un exercici d'observació que hauria de permetre recollir aquells instants de la vida que transcendeixen el fet del moment, i saber després expressar-los amb destresa des del prisma propi de cada autor.
Avui he viscut un d'aquests moments en què el valor de la realitat sembla concentrar-se en una escena. Seia a l'última fila d'un oratori, durant un funeral. Unes files més endavant, una àvia tenia en braços un nen molt petit. L'àvia -una àvia jove i molt ben vestida- era dreta i portava el nen d'aquella manera que només s'agafen els nadons molt petits: boca avall, fent com un llit amb els braços, sobre els quals es recolza. La senyora feia sense parar un moviment oscil·latori amb tot el cos per gronxar el nen. Mentre tothom anava seient al llarg de la cerimònia, ella romania dreta tota l'estona, bressolant l'infant. Del nen, només en veia el cap, d'esquena, i els braços que movia de vegades, en uns moviments imprevistos quasi natatoris. No plorava ni es queixava, només es movia. Li penjava un xumet, que oscil·lava amb els moviments de l'àvia. Era una escena gens extraordinària, però en un entorn on la mort era molt present, agafava una dimensió especial. La cura en el vestir impecable d'aquella àvia, el gest de romandre dreta amb el pes de l'infant en braços, la veu salmòdica de fons que harmonitzava amb el moviment oscil·latori del gronxament... Tot plegat conferia una il·luminació especial a aquella escena d'amor a la vida, en un territori on la mort i el comiat havien de ser protagonistes absoluts. I, malgrat tot, per un instant passaven a un segon pla.