Dia dels enamorats

Diuen que Sant Jordi és el nostre dia dels enamorats. Tot i que aquest nou costum de regalar roses roges a tota quanta noia es creua pel teu camí (companyes de feina, amigues...) no sembla que sigui molt coherent amb aquest principi. Així que jo no ho faig. Però no era d'això de què volia escriure. Aquest Sant Jordi vaig ser testimoni d'un dia dels enamorats autènticament real i viu. Va ser en un pàrquing. El Sant Jordi barceloní és l'infern per al conductor i sempre miro d'aparcar en un lloc no massa central. Gràcies a una aplicació de mòbil acostumo a fer-ho ara en pàrquings d'hotel i llocs imprevisibles; en alguns casos faig veritables viatges al centre de la terra. Estalvio diners, guanyo en habilitat i de vegades, ratllo el cotxe. També sóc testimoni -i protagonista secundari- d'escenes com aquesta: una parella, no precisament de la primera volada, besant-se amb una passió irrefrenable al costat del seu cotxe, mentre jo m'espero per aparcar (l'única plaça lliure és massa petita i ells -aparentment- es disposen a marxar). No goso fer cap gest per interrompre però miro de fer-me visible i audible d'alguna manera Amb algun toc de gas, per exemple. Imagino que surten de l'hotel i aquestes pulsions haurien de ser les restes finals d'una tensió ja desactivada. Però no sembla que sigui així. Duren i duren. A mi m'esperen per dinar, estic fent tard i miro de situar el meu vehicle en la plaça lliure, però, efectivament, constato de forma pràctica que és massa petita. Així que segueixo esperant. Finalment, pugen al cotxe i respiro alleujat. Però he cantat victòria massa de pressa. Ara ja no ho veig, però les pulsions amoroses deuen haver-se traslladat a l'interior del vehicle. Perquè el cotxe no se'n va. Passen els minuts i no es mou. Però sóc comprensiu: l'amor venç fins i tot la meva habitual impaciència. I finalment, arriba una noia amb les claus a la mà, disposada a marxar. Respiro alleujat, quan entra un altre cotxe al pàrquing, i se situa en posició privilegiada per ocupar la plaça que quedarà lliure. Li faig notar que jo era allí abans i el conductor assenteix amb esportivitat. Però l'espai és minúscul i les maniobres dels nostres tres automòbils resulten complicades i llargues. Ens hem d'anar situant els tres com en un tetris. Mentrestant, l'altre cotxe roman immòbil. L'amor sempre guanya. És Sant Jordi.