Silenci

Tot i que no l'hi demano -és més, ho entenc perfectament- m 'explica X. els motius pels quals s'ha comprat una casa lluny de tot. Al final, acaba dient:

- I mira, jo ja sóc vell, i els vells el que més valorem és el silenci. I allà no se sent absolutament res.

I potser per no sentir-me jo vell, penso que l'amor al silenci està més relacionat amb la saviesa que no pas amb la vellesa.

***

Penso en això des de casa, mentre sento els sorolls tristament habituals: la carretera, la gent que crida més del compte pel carrer, la música d'un cotxe... I constato, una vegada més, que les coses més valuoses són efectivament cada vegada més cares: la llibertat, el silenci, la visió d'un cel estrellat...

Comercialitat

Sóc conscient que últimament m'està sortint la vena més hardcore, però què hi farem.

***
Truco a un taller d'arts gràfiques -he mirat el seu web i m'ha causat molt bona impressió, mai més ben dit- i explico el que m'agradaria fer. La impressió que em causa la senyora que m'atén és, però, inversament proporcional a la del web. Té unes ganes immenses de treure-se'm de sobre i passar-me a la comercial. Però la comercial no hi és i em dóna el seu mòbil perquè la truqui més tard.
I mira, jo sóc així de reconsagrat. No m'hauria importat -és més, ho hauria volgut- que em passés a un impressor i parlar de papers, tintes i tipografia, però entre la senyora, el seu escàs interès, la comercial absent i tot plegat, he decidit buscar una altra impremta. Reconsagrat, sí.

***
Mentre dino fullejo La Vanguardia i em trobo amb una entrevista a David Lagercrantz, autor de la continuació de l'afamada saga Millenium de l'escriptor suec Stieg Larsson. No tinc cap interès per Larsson i encara menys per Lagercrantz, així que ni llegeixo l'entrevista ni penso llegir el llibre, però em sorprèn la claredat del titular: "He fet meus el món i els personatges de Larsson". Així de clar, sense embuts. Es tractava, doncs, simplement, de trobar un nou autor que es fes seu aquest món i, sobretot, de que l'editorial pugui vendre moooooolts llibres.

Per a nens

Aviso que aquest és un d'aquells posts poc amables, una mica antipàtics. Però em ve de gust escriure'l.
Estic cansat de llegir amb els meus fills llibres infantils infumables. Déu em guardi de generalitzar i segurament és culpa de la meva imperícia a l'hora de triar -o potser és simplement qüestió de mala sort- però estic cansat d'encadenar llibres que no tenen ni cap ni peus, que confonen la fantasia amb el sensesentit, que resulten pretenciosament imaginatius, fruit de deixar volar la imaginació... sense paracaigudes. Ja dic que segurament deu ser culpa meva i de la meva incapacitat a l'hora d'elegir, però també és cert que porto una sèrie de fracassos estrepitosos. I el problema no és meu, que ja estic acostumat a empassar-me també xurros indiscutibles de literatura adulta, sinó dels nens, que fins i tot amb la cara ja paguen. No diuen res, però la seva mirada m'ho diu clarament:
- Així que llegir -aquesta costa que, segons tu, és tan fantàstica- és això? Ah...

***
I mentre, al llit, penso això que he escrit ara (em costa adormir-me perquè he fet una becaina mirant El gran hotel Budapest), decideixo que posaré negre sobre blanc una simple història que vaig concebre l'altre dia per entretenir els nens mentre esperàvem que ens portessin el sopar (per a mi uns extraordinaris pappardelle al sugo di cinghiale) en un restaurant de Volpaia. I li demanaré al meu amic X. si li fa gràcia il·lustrar-la. I no vull resultar pretenciós; és un repte.

Felicitat

Em fa feliç trobar a El pábilo vacilante, de Enrique García-Máiquez, aquesta afirmació amb la qual coincideixo: La felicidad es el deseo y, luego, si acaso, la nostalgia; raras veces la posesión. Amb els anys -i m'ha costat- m'he anat adonant de la certitud d'aquest pensament. Tot i així, resulta difícil conformar-s'hi (encara que EG-M ho rebla dient que la buena suerte es saberlo) i l'ànima adolescent ens segueix empenyent cap a la possessió.

Profètic

- Si no plou, sopem a fora? - em pregunta la G. tot mirant un cel gris, quasi negre.

- No plourà - responc amb fermesa, sense aixecar la vista del llibre que llegeixo.

Uns segons després cau una gota -cloc- sobre les pàgines del llibre.

El millor de tot és que ja no plou més, només aquesta maleïda gota, com un càstig còmic a la meva arrogància.

Lyon, la ciutat ingènua

Ja ha sortit el número de juliol-agost de Clarín, amb l'article Lyon, la ciudad ingenua. Aquí teniu el sumari.

A Siena, una llibreria airejada

- Oh, mireu- dic, assenyalant una llibreria en un carrer de Siena.

- No, papa, és tancada - diu l'N, amb cara de por.

- Bé veig que la porta és ben oberta...

- No, home, ho fan perquè passi l'aire!

Sobredosi de magdalenes

Vaig esmorzar magdalenes. Però sense gaire pedigree, de bossa, La bella Easo. Així que no em refereixo a aquestes magdalenes.

Vam sortir en bicicleta, a banyar-nos al riu. Papa, tinc les rodes desinflades, me les infles? Papa, m’apuges el seient? Papa, on és el casc? Papa, els guants d’anar en bici em van petits, en demanaré uns als Reis. Papa, omplo la cantimplora? Així són els prolegòmens, però valen la pena. I, al cap de poca estona, no queda cap dubte que las bicicletas son para el verano.

Anem tirant cap a Avencó amb alguna dificultat (Papa, quin rotllo, l’N. va molt lenta!). Hi ha pujadetes que es fan difícils, algun problema amb el canvi de marxes, però per fortuna no se’ns surt la cadena. I les magdalenes  comencen a fer efecte. Proust en estat pur. Qui hagi vist Inside out que pensi en boles de vidre amb records que circulen d’aquí cap allà. Amb aquestes imatges:

Competicions a veure qui aguantava més estona el peu dis l’aigua gelada per impressionar X.

Contrarellotges de juliol, en aquell mateix camí, després d’haver vist l’etapa del dia del Tour.

Jornades d’estudi de catorze hores, el mes de juny, que interrompia només per fer una escapada ciclista fulgurant a la font d’en Vinyes i cremar així tota l’energia acumulada (en una d’aquelles pedalades a ritme trepidant recordo –la bola o la magdalena porten una imatge nitidíssima- uns nanos del poble espiant entre les bardisses unes noies que es banyaven nues. Jo les vaig veure de refiló, passant amb la bici, però inicialment vaig creure que era una al·lucinació pròpia de l’esforç ciclístic o de l’excés d’hores d’estudi).

Tardes de pesca –primer amb el pare i després amb els amics- amb arts molt rudimentàries.

Navegació adolescent al pantà (posin-se en cursiva els termes pantà i navegació) amb una barca inflable de nom Xaloc, comprada per ser utilitzada, amb més coherència, a la platja de l’Estartit.

Diferents models de bicicletes, però especialment unes Rabassa-derbi dels anys 80 amb uns respatllers alts, que eren la sensació del moment però que ara podríem qualificar clarament d’horteres.

I mentre aquests records anaven projectant-se entre pedalada i pedalada, aturada i aturada (papa, tinc molta set), arribem al petit gorg que teníem com a objectiu. I allí es repeteix, com per màgia, el cicle de la vida. L’aigua està molt freda, les fulles del fons fan molt fàstic (no hi haurà cap serp, oi?), les pedres segueixen relliscant, les bambes estan a punt de caure al riu, els mitjons queden bruts de terra, les bicicletes esperen tombades al voral del camí, la font del Ferro raja només gota a gota... I quan miro l’A. I l’N. ficant els peus a l’aigua o ressolant pel baixador de terra ja no sé gaire bé si són ells o sóc jo mateix. I penso que aquest vertigen propi de les magdalenes és molt més important del que sembla i, a mesura que passen els anys i van apareixent les arrugues, és el que acaba donant sentit a la vida.