A peu -sempre a peu- creuem el pont que separa el centre de la ciutat del barri de Christianshavn. És l'horabaixa i el sol llueix ja amb aquella llum tènue que embelleix tot el que es posa al seu abast. Passem pel costat d'uns murs plens de graffitis que delimiten l'accés a Christiania, tot i que no hi entrem. Francament, això de les comunes, els fums dubtosos i la laxitud legislativa i dels costums mai m'ha fet el pes. Per contra, la resta del barri -d'orígens obrers- resulta còmode i agradable, especialment l'àrea que envolta el canal principal. Aquí, els copenhaguesos tenen per costum asseure's a la vora del canal per gaudir d'aquest sol que no crema i de la indolència que provoca. Els uns beuen cervesa -millor dit cerveses, porten uns packs considerables que apunten a unes ràtios per càpita força elevades-, els altres obren una ampolla de vi que acompanya unes peces de sushi. Fins i tot n'hi ha algun que encén una barbacoa portàtil, que ens fa molta enveja. Ens deixem endur pels costums locals i seiem a beure'ns una cervesa de llauna, no gaire bona, per cert. Mentrestant el sol va baixant a poc a poc, les barques llisquen per les aigües del canal i el temps passa molt a poc a poc (quasi com si estiguéssim a Sildàvia i no a Dinamarca). La torre de l'església del Nostre Salvador, que hem pujat prèviament per la seva extravagant escala de cargol exterior, ens protegeix les espatlles i el cor, que aquí té una certa tendència a deixar-se endur per aquestes aigües oscil·lants i hipnòtiques.
Quan aquest estat contemplatiu s'esgota, emprenem el camí cap a la part de la riba que ens separa del centre de la ciutat. És aquesta una àrea d'antics magatzems que evoquen el comerç marítim d'antany. Són construccions de maó amb finestrals de fusta de colors que alberguen ara habitatges, oficines, galeries d'art, fins i tot un restaurant hiperestrellat. Té les finestres obertes i veiem com els clients hi sopen, amb cara de felicitat i hiperexcitació. Ben a prop hi ha una llibreria especialitzada en arquitectura i disseny, malauradament tancada. Nosaltres seguim el nostre camí i ens creuem amb un grup de nois del país que van de festa i se'n foten de la nostra apariència estrangera. Éccolo!, diuen quan ens creuem, regalant-nos així la condició d'italians. I italians o no, seguim el nostre camí, fotografiant aquí i allà -això em fa recordar que encara no he comprovat si el rodet de la Fed ha corregut- i caminant, sempre caminant, fem via cap al nostre barri quiet i burgès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada