London's burning

Érem joves i no ens cansàvem d’escoltar aquest himne punk dels Clash: London’s burning. Han passat més de vint-i-cinc anys i Londres segueix cremant. Els caps de setmana, els carrers del Soho són plens a vessar de gent que crema els diners com si aquella nit fos l’última. Davant del número 26 de Dean Street, van parant taxis que descarreguen noies amb vestit curt i plomes al cap i homes amb vestit creuat i barret, que emulen amb elegància l’estètica dels anys 20. Entren al restaurant Quo Vadis. Per què les festes a què no estem convidats ens semblen tan interessants? Al costat, un local de striptease deixa la porta oberta de bat a bat. Els caminants miren de reüll les noies que es passegen entre els joves que beuen amb jovialitat. Seguim el camí fins a Romily Street i truquem el timbre daurat de Gauthier, on les moquetes ens escalfen i atemperen els sorolls exteriors. Però quan sortim, al cap d’un parell d’hores, continuen les cues davant dels locals i els caixers automàtics, que no donen l’abast a servir bitllets per a tothom. El plugim no espanta els grups que beuen al carrer. L’aigua negra dels bassals reflexa  somriures i crits. Una parella es besa –i alguna cosa més- en un racó. Uns carrers més enllà, a Charing Cross Road, unes figures dormen a terra, sota uns cartrons, però això no impedeix la felicitat dels qui saben que, en aquell món, la moneda pot caure d’una cara o de l’altra.