Parc anglès

Avui, en un dels dies més foscos que una primavera mediterrània pot admetre, el parc de la Ciutadella tenia un aire anglès. L'hivernacle feia pensar en Holland Park o en algun jardí de Kensington. Després, la pluja ha començat a caure amb una força desproporcionada i fins i tot l'aire britànic s'ha perdut amb aquest excés de rauxa.

Némirovsky

Tot i que alguna de les seves novel•les m’ha avorrit, Irène Némirovsky em sembla una novel•lista excel•lent. Més que pels arguments que, com ja he escrit alguna vegada, és el que m’acaba interessant menys d’una novel•la, per la seva capacitat de transmetre a la perfecció determinades escenes, atmosferes, sensacions.

Una de les meves compres del dia de Sant Jordi va ser El malentendido, la seva primera novel•la, que comença ja amb una escena magníficament resolta. És simplement el despertar d’un jove a l’habitació d’un hotel de la costa basca. Némirovsky ens dibuixa el moment amb traços mestres: el sol que entra pels finestrals, la sensació de pau vacacional, els sons de l’estiu, la promesa d’un nou dia, el cambrer que arriba amb la safata de l’esmorzar... N’hi ha prou amb aquests elements per situar-nos en l’ambient i en l’estat d’ànim del personatge. I per fer sentir al lector ganes de protagonitzar aquesta escena, de poder traslladar-se a un hotel belle époque d’Hendaia i, per què no, de poder conèixer després la bella Denise, partenaire del protagonista de la història.

Cargol

Aquest matí he sortit d'hora al jardí. Encara feia fred, però el sol ja lluïa. M'he estat una estona palplantat al sol, sense fer res. S'hi estava bé allí, mirant les farigoles acabades de plantar, escoltant els ocells. I allí, sobre una vella travessa de fusta, hi havia un cargol arrossegant-se. M'ha semblat extraordinari aquell cargol. Il·luminat pel sol, amb el cos ben estès i les banyes dretes, carregant una gran closca, m'ha semblat un animal bellíssim. Ningú es fixa en els cargols, però aquest valia la pena. Ha estat una llàstima que no portés el telèfon a sobre perquè m'hauria agradat fotografiar-lo.
I llavors he pensat també en el contrast entre el ritme pausat d'aquell cargol i la vida frenètica que portem a vegades; entre la closca que té sempre al seu abast per protegir-se i com trobem a faltar de vegades un racó on amagar-nos, i he recordat un poema de Miquel Martí i Pol, que defineix molt bé els nostres temps:

Calendari

De tan veloç, aquest món no commou.
Pugna el silenci per guanyar nous àmbits,
però només hi ha lloc per la notícia.
De tan veloç, el món es desgavella.
Cap pensament no sap dir l'hora exacta
i el venerable racó dels profetes
ara l'ocupen mitjans mediàtics.
Algú pot dir si el vent bufa a deshora?
si "fer l'amor" és o no un eufemisme?
si es compliran les promeses i els pactes?
si de tant viure no perdrem la vida?
o si ens sobraran fulls de calendari
quan ja no hi hagi temps per repensar-se?
"El món va a la catàstrofe", ja ho deia
el gran Vicent anys ha. Contrast estúpid:
per descansar fem esports d'aventura.
-No exagereu?
-Doncs no, gens no exagero,
només cal que mireu al voltant vostre.

(Miquel Martí i Pol, de Llibre de les solituds)

Roxanne

Parlàvem l'altre dia d'aniversaris, cada cop més llunyans. Avui sento per la ràdio que una de les cançons que més hem escoltat -i que també més ens ha emocionat- compleix ja 35 anys.
Dels bons Police -els dels inicis, els d'Outlandos d'amour- Roxanne:

Estampes franceses: Lauzerte (II)

És curiós com el pas dels anys modula la realitat convertint-la en record. Han passat deu anys i el que escrivíem l'altre dia de Lauzerte, fruit del record, ens sembla ara inexacte. La plaça no és tan gran, els nens són absents, els carrers resulten més empinats. I, malgrat que la bellesa de l'indret és evident i indiscutible, no deixa de ser un desengany que les coses siguin diferents de com les recordàvem. No tant perquè el lloc en si sigui d'una altra manera sinó perquè la realitat esdevingui una traïció a la nostra memòria. En el fons, voldríem sempre que les coses fossin tal com les concebim o les imaginem, però la realitat resulta d'una tossuderia incontestable.

***

Una vegada acceptada aquesta nova Lauzerte, resulta, però, una meravella recórrer els seus carrers. Ho faig sol, en silenci, a l'horabaixa. Només ressonen els passos i el cant d'uns ocells invisibles. Amb el canvi d'hora, el dia ha crescut i la llum resulta d'una dolçor que escalfa les pedres blanques de les cases. En va, intento endur-me aquests moments, burdament, a través d'unes fotografies maldestres. Però és l'única manera que tinc de fer-ho.

Ombra

Amb el canvi d'hora mor l'hivern i la tarda s'allargassa. El sol es fa el ronso i no vol acabar d'amagar-se darrere les ondulacions d'aquests camps verds del Carcí. Mentre, juga a projectar les ombres dels arbres sobre la paret de pedra blanca d'aquesta vella escola -Ecole des filles- de Lauzerte.