Colagogs

No sé on vaig llegir que caldria aplicar a la lectura de diaris la lògica de l’aparellament i la seducció. És a dir, de la mateixa manera que no intentaríem anar-nos-en amb una noia (o noi, segons correspongui a cadascú, no és qüestió de sexisme) que no ens interessa pel simple fet de no trobar-ne una altra del nostre grat, tampoc hauríem de llegir un diari que no ens agrada únicament perquè no en tenim cap altre a l’abast.
Em sembla prou raonat, però alhora difícil de complir. En el meu cas, perquè tinc una certa avidesa a llegir qualsevol cosa que em caigui a les mans. I, de vegades –afortunadament poques- es tracta de determinants diaris esportius de la ciutat. I gairebé sempre la lectura d’aquests diaris m’acaba produint un efecte colagog.
He hagut de recórrer al google per recordar aquest terme que tant havia sentit en la meva època universitària però que ara tenia del tot perdut en la memòria. Un colagog és aquell producte medicamentós que estimula la secreció de bilis. Doncs això, la bilis futbolística es desborda quan un llegeix segons quines coses.
Primer, un reportatge relatiu a una sèrie de jugadors que esperen ser convocats per la selecció olímpica espanyola. Tots tenen un comú denominador. Fàcil d’endevinar: els colors. Alguna referència als jugadors del nostre equip –català, és trist recordar-ho- que han jugat amb aquesta selecció i que poden formar part de la llista? No. No existeixen.
Unes pàgines més enllà el diari es fa ressò de les declaracions d’un directiu del FC Barcelona. Manifesta que el dit a l’ull de Mourinho a Vilanova no pot quedar impune i afirma que els nens no poden veure com una acció així queda sense càstig. Em semblaria bé si no fos que els nens de Catalunya han vist cinc-cents programes especials a la nostra televisió pública sobre els gols de Messi (dos-cents, tres-cents, cinc mil gols, ja no recordo la xifra) en esl quals s’incloïa sense rubor el que va marcar amb la mà (*) al nostre equip. Tot un exemple. Així que, senyor directiu, deixi estar els nens tranquils i no els invoqui per als seus interessos partidistes. No en el nostre nom, que dirien aquells.
Així doncs, l’efecte colagog d’aquestes lectures és brutal. Ja no el recordava perquè quasi mai llegeixo aquests diaris. I els anomeno així perquè apareixen cada dia. Per res més.

(*) Recordar només que el gol marcat amb la mà va resultar inútil. Després va aparèixer Tamudo.