Anotacions

Un amic amb criteri ben format per aquestes coses m'escriu que, salvant alguna excepció, els aforismes li diuen ben poc. M’alegro de rebre aquest comentari, perquè sempre havia pensat més o menys el mateix, sense atrevir-me a afirmar-ho amb veu alta i absoluta certesa.
I bé, a la manera aforística, podríem dir que els aforismes són una mica com els petards: n’hi ha de més o menys potents, tots generen l’agitació de veure la metxa encesa i tenen l’efecte innegablement aparent de l’explosió, però després, què ens deixen?

***

Passant amb el tren em fixo en una de les estacions i li veig una certa aparença de xalet suís, per l’agudesa de la seva teulada, el color de les bigues de fusta i els acabats de la façana. I penso en la il·lusió –amb bones dosis de comicitat- que aquesta línia fèrria de trens tan imprecisos tingui alguna cosa de suïssa.

***

Al tren, quan puja una noia guapa, un sempre té la inofensiva esperança de que s’assegui a prop –al davant, a poder ser- per poder tenir un bell estímul per aixecar de tant en tant la vista del llibre. Normalment acaben passant de llarg, però el pitjor de tot succeeix quan s’asseuen al costat: bellesa propera perceptible però visualment inabastable.

***

Rellegint Locuras sin fundamento he de fer l’esforç de no venir contínuament a aquest quadern i anar transcrivint fragments i anotacions. Per mostra, aquesta meravella de veritat i poesia:

Cada noche, al pasar junto a la habitación de mis hijos, oigo un temblor de vilanos en el aire y el compás de los sueños. En ese momento por nada ni nadie me cambiaría. Ni la mejor de las novelas ni la más valiosa de las obras vale lo que valen esos breves momentos.

I si algú té el volum a mà, que em faci el favor d'anar a la pàgina 229, on s’inicia un episodi sobre la visita a un parc londinenc, que, sens dubte, els antòlegs del futur no deixaran escapar.

***

I ja que parlem de parcs anglesos, veig una merla al jardí de casa, passejant sobre l'herba. Pla va retratar magníficament les elegants merles dels squares anglesos. I potser per això, em fan pensar sempre en un senyor magníficament vestit de negre, amb el toc de color del seu bec taronja i la silueta una mica arrodonida pel confort d'una vida reposada.
En canvi, els estornells que corren per aquí tenen l'aspecte d'estar mal alimentats. Acostumen a anar en grup i fan sempre alguna malifeta, pròpia d'una educació poc cuidada o, potser, d'un cert rebuig a un sistema que no els accepta. S'han vestit amb un traje negre, però excessivament lluent i amb el toc poc agraciat d'unes taques al pit. Se'ls nota que no estan acostumats a portar-ne i van saltironejant d'un lloc a un altre, sense sentir-se còmodes enlloc.
De tant en tant, apareix també algun tord i alguna griva, vestits d'ocres menestrals. Aquests feinegen i van a la seva, sense fixar-se en el seu aspecte. Quan es troben, es pregunten per les coses del dia a dia: el temps, les caceres i poca cosa més.