Cuaderno de Binissaida

Després de mostrar-se llarg i dur, el dimarts es va acomiadar amb el regal, esperat amb candeletes, de Papeles del Sitio. El Cuaderno de Binissaida ha vist la llum. La feina de l'editorial -gràcies Abel- ha estat magnífica. L'edició és bellíssima, molt cuidada en tots els seus vessants: tipografia, disseny, composició, paper, cobertes... Tenir a les mans el quadern, la plaquette, omple d'il·lusió a l'autor novell.

Profunditat de camp

Tinc des de fa dies un avís per recollir a correus un paquet de llibres i revistes, que m'arriba de Renacimiento. L'espero amb candeletes i, dissabte al matí, puc anar finalment a recollir-lo.
Quan arribo a casa, l'obro i, després d'un repàs inicial, començo a llegir una revista de poesia. Hi trobo versos magnífics, simples i profunds, amb complicitat i sense hermetisme. La lectura, si no em guareix com els quadres de T., sí que em llima les arestes del dia a dia que s'acaben clavant en l'ànima.
Mentre llegeixo, l'N. va passant per davant meu, amunt i avall, de manera que la meva visió té dos camps, un de proper en la lletra impresa -tipogràficament impecable- i un de més llunyà en els moviments i jocs de la nena. Com si busqués una adequada profundidat de camp amb una càmera fotogràfica, intento copsar els dos mons, complementaris, i em trobo amb la mirada de l'N., que somriu amb picardia i em demana que estiri les cames, per asseure-s'hi a sobre, com fa sovint mentre llegeixo.
Observo la seva mirada mentre m'interroga i penso que no s'han escrit mai versos que valguin tant com aquest somriure infantil. Que mai cap lletra tindrà el valor d'aquests ulls.

Escenes de La Livinière (i II)

I ara, les imatges:

Escenes de La Livinière (I)

Divendres al vespre. Travessem amb el cotxe diferents pobles del Minervois per arribar a La Livinière. Resulta curiós trobar totes aquestes poblacions absolutament desertes, amb els carrers buits i els finestrals de les cases tancats. Contrasta aquest recolliment –quasi despoblament- amb les dimensions notables de les esglésies, ajuntaments i casalots, que semblen establir una competició de poder entre el catolicisme rural, l’estat republicà omnipresent i la burgesia local més sòlida. A aquesta hora, però, hi ha una treva letàrgica evident. Anem recorrent carreteres secundàries, cada cop més estretes, enmig de negres camps de vinya i passant diferents pobles –Olonzac, Pepieux, Siran- fins arribar finalment al nostre destí: el petit i desconegut poble de La Livinière. Intuïm que no trobarem ningú a qui preguntar com trobar la casa, però, finalment, al centre de la petita vila veiem que se celebra algun tipus de festa en una mena de local social. Parem el cotxe al davant, mentre veiem com, darrera els vidres, desenes d’ulls es fixen en nosaltres. Surt una noia i ens dóna amablement les indicacions per arribar mentre els ulls segueixen fixes, preguntant què se’ns hi ha perdut allí.

***

Intentem que els nens no cridin gaire mentre passegem, dissabte al matí, pels silenciosos carrers del centre del poble, que hom diria mort. Mentre els demanem calma i respecte, s’obre una porta i surten esperitats un nen i una nena -rossos, vermells de cara, mig vestits i despentinats- cridant, corrent i, finalment, pegant-se l’un a l’altre. Tan ràpid com han aparegut, tornen a casa i la seva presència s’esborra ràpidament, igual que el seu enrenou. Queda només el pòsit de la seva imatge, d’un altre temps, que recorda algunes fotografies de Cartier-Bresson o els dibuixos de Poulbot. I l’À. i l’N. se’ns queden mirant com recriminant-nos les nostres manies educatives.

***

Entro a la farmàcia, un dels pocs establiments del poble que romanen oberts. Mentre espero el meu torn, atenen una dona gran, vestida amb bata i un mocador al cap. L’escena resulta entendridora. La farmacèutica, una noia jove, prima, rossa, de veu melosa, li explica a la senyora com prendre els medicaments; li diu que en el full té les instruccions precises i li demana si algun dels seus fills podrà llegir-li. Finalment, li diu que pot trucar-la per telèfon si té qualsevol dubte. Aquest interès, aquesta atenció extrema en les petites coses em fa pensar en la França de Millet, de Francis Jammes.

***

Dissabte a la tarda. Des de la casa on ens estem, salto la paret que la separa del terreny veí on hi ha, al costat d’ una antiga nau de pedra, un remolc vell de ferro rovellat amb els vidres trencats i alguns estris antics per treballar la vinya i el camp, igualment oxidats. En faig unes quantes fotografies; també de les caixes de fusta plenes d’ampolles de vi buides, que, sota la llum del sol tardoral, resulten per a mi d’una bellesa estranya i exòtica.
Mentre acabo de fer les fotos sento el motor d’una furgoneta que es para a la carretera. Surto del camp i l’home que la condueix em crida. Em pregunta si m’interessa comprar la propietat, que és seva i està en venda. Mentre em diu això, puc veure la seva dentadura absolutament desolada. Li dic que no, que simplement estava fent unes fotografies. Em diu que no hi ha cap problema però veig en la seva cara un rictus d’estranyesa. Alguns avantpassats seus de la Gàl·lia ja deien una cosa semblant al que expressa el seu rostre: estan bojos aquests romans.

El bar més trist del món

De la lectura d’una de les trilogies més remarcables de Baroja, La lucha por la vida, m’ha quedat sobre tot el record de determinats ambients del Madrid més sòrdid i miserable de principis del segle XX. I possiblement aquells depriments figones que descriu Baroja siguin difícilment superables quant a tristor. Per això, reconec que el títol d’aquest escrit és excessiu i hiperbòlic, però és el primer que vaig pensar en trobar-me –i observar- aquest bar.
Sorprèn trobar-se amb aquest establiment a la part alta de Barcelona. No és un bar antic, ni tan sols vell –una d’aquelles estimables bodegues que encara resten a la ciutat, lluitant contra l'uniformisme imparable-. No. Deu tenir unes quantes dècades -quatre o cinc- i, situat en un edifici de la mateixa època, ha envellit malament. Té uns finestrals grossos, que donen a un carrer de vianants, però sorprenentment la llum no hi vol entrar. No s’hi atreveix, diria jo, i l’interior, mal il•luminat, resta fosc. D’una foscor més grogosa que negra, color de crema catalana. Com si el fum del tabac d’abans de la prohibició –i també de l’època dels Rex i Lark- hi hagués quedat tancat. En una de les finestres, que mai deuen obrir-se, hi ha un rètol –Restaurant- fet amb lletres adhesives d’una tristor tan evident que genera compassió.
El local és gran, ampli, amb taules grosses de fòrmica. Els cambrers vesteixen camises blanques -translúcides- de tergal i pantalons negres que freguen les noces d’argent. En passar per la porta surt una bafarada d’aquell olor de menjar tan propi d’aquest tipus de locals. És curiós que cap cuina particular sigui capaç de reproduir-lo. L’amo, amb un drap a la mà, eixuga vasos a la barra, metre un parroquià assegut en un tamboret es beu un conyac –possiblement Fundador o Veterano- en una copa que marca el límit amb una ratlla vermella. Una cortina que ha passat del blanc al gris separa el bar del menjador. Allí, els escassos comensals, separats els uns dels altres, mengen en silenci mentre dubten entre mirar l’infinit o les olioses vinagreres de plàstic situades, indefectiblement, al mig de cada taula. Quan s’aixequen, l’escai de les cadires, se’ls queda uns instants adherit als pantalons i a la camisa. Jo crec que quan surten d’allí se’n van a casa, obren el gas del forn i hi fiquen el cap a dins per suïcidar-se també de la manera més trista. Sense ni tan sols lluitar per la vida.

Al pla de la Calma

Algun lector em suggereix acompanyar els escrits del bloc d'imatges que complementin els textos. Seguiré avui el consell, potser per excés, i aquesta entrada serà exclusivament fotogràfica. Imatges d'un pla de la Calma bellíssim avui en tres colors molt vius: el verd fosc i brillant de les alzines, el blau clar i pur del cel i el vermell fosc i torrat de la pedra.

Perpinyà

Perpinyà és una ciutat que no captiva d’entrada però que vas apreciant a mesura que la coneixes, com aquelles noies en què fins passat un temps no saps apreciar la seva bellesa. Per nosaltres serà sempre la ciutat on l’N., de molt petita, ens va fer notar, tot rient, que els coloms no tenen boca i mengen amb el nas. Això va ser dinant en una terrassa prop del Castellet. Quan hi passem no deixem mai de recordar-ho. Crec que aquesta facècia ens acompanyarà sempre.
Aquest dissabte, primer d’octubre, Perpinyà està magnífica: assolellada, amb una atmosfera neta i una temperatura extraordinàriament agradable per passejar. En arribar, recorrem un petit mercat de coses velles situat en un boulevard, sota l’ombra d’uns plataners. Mentre remeno llibres i andròmines, els nens juguen al voltant d’un sortidor que canvia contínuament la direcció, la forma i el dibuix dels seus raigs d’aigua.
Fem cap al centre, on les terrasses de la Rambla són plenes de gent dinant. Observem molts somriures: alegria de dissabtes i de bons dinars, a la qual ens sumem. Després, busquem el Museu Rigaud on hi ha una exposició sobre els Bardou-Job. El museu és sorprenentment tronat, amb la gràcia que no té la pulcritud dels museus de nova planta. La vetusta escala ens porta a les sales d’exposició. Més que el que s’exhibeix, resulta interessant la història que hi ha al darrera, tot el món que gira al voltant d’una família que es va enriquir amb la fabricació de paper de fumar (i que va resultar gairebé una obsessió durant l’escriptura del reportatge Castells de paper de fumar). Hi ha alguns bonics cartells de Mucha, de Jane Atché, de Jules Chéret, un Casas que no és dels millors i algunes obres de. Georges de Feure, pintor i il·lustrador d’un decadentisme evident que no deixa de sorprendre en l’entorn d’una família burgesa enriquida amb una certa celeritat.
Demano per comprar el catàleg, que segur que m’explicarà alguna cosa de nou dels Bardou-Job i de l’arquitecte Petersen, però els han acabat i m’adrecen a una llibreria propera.
Aquesta llibreria, Torcatis, situada en una casa de façana estreta d’un carrer igualment estret, resulta ser una sorpresa ben agradable. Hi havíem passat pel davant quasi sense parar-hi atenció i ens adonem del nostre error. S’hi pot passar una bona estona entre les seves prestatgeries ben assortides i organitzades.
En sortir, amb el catàleg a les mans, caminem una estona, flanejant pels carrers del centre, ben concorreguts. Una música, com ha passat sempre des dels vells temps d’Hammelín, ens crida irremeiablement. Timbals i una mena de gralles ens fan pensar inicialment en una celebració popular local però ràpidament percebem en la melodia un dring d’exotisme àrab. En arribar a l’origen de la música ens trobem, davant de l’ajuntament i enmig d’una gentada contemplativa, amb un casament moro. Utilitzo aquest terme sense cap connotació negativa, amb la normalitat amb què s’ha emprat durant generacions per anomenar, sense distinció, als àrabs i als nord-africans. Prefereixo la naturalitat d’aquest nom als eufemismes forçats de la correcció política.
En ser a l’ajuntament, suposem que es tracta d’un casament civil. També la forma de vestir de les noies que acompanyen la núvia dista molt del que nosaltres imaginem com a ortodòxia islàmica: faldilles curtes, sabates de taló, pentinats de perruqueria, maquillatge estrident. La núvia, amb un vestit blanc que deixa les espatlles al descobert i amb l’inevitable ram a les mans, somriu satisfeta. Els nois, mudats per a l’ocasió amb vestits foscos, camises lluents, pentinats que regalimen gomina i ulleres de sol molt ostensibles, s’abracen els uns amb els altres, riuen, es piquen les espatlles. Només les dones grans porten el vel i vesteixen de forma més tradicional. Alguns dels joves, nois i noies, es mouen al ritme de la música al bell mig del carrer, sense vergonya. La seva alegria es contagia amb facilitat. Uns quants badocs, entre els quals ens trobem, contemplem l’escena amb un somriure innocent dibuixat als llavis.
De sobte, les dones, joves i grans, expressen la seva alegria amb aquella mena de crit tradicional fet amb la llengua (gràcies a google i a la viquipèdia descobreixo que s’anomena zaghareet). Això, als sorpresos espectadors, ens acaba d’embadalir. Ens resulta extraordinàriament exòtic. Podrem explicar-ho i ens haurem estalviat les incomoditats d’un viatge a un país llunyà. Hi ha un moment en que l’udol s’intensifica per saludar una altra núvia i la comitiva que la segueix. La festa deu ser grossa.
Decidim, però, deixar de mirar i seguir el nostre camí fins la plaça de la catedral, que desconeixíem. El recolliment i la calma d’aquest lloc contrasta amb l’expressivitat de joia que acabem de viure. El sol trenca la simetria de les cases que envolten la placeta, amb façanes de maó, amples finestrals de fusta i balcons de ferro treballat, daurant només les d’un costat. Intentem captar aquest contrast amb la vella càmera Fed, mentre alguns individus solitaris, totalment aliens a aquesta dualitat, llegeixen el diari en una terrassa. Dues oliveres joves emmarquen la façana, modesta, de l’església, donant-li un toc inequívocament meridional. El campanar, coronat amb una armadura de ferro forjat, completa aquesta comesa i ens fa pensar en la sempre enyorada Provença. Perpinyà, la catalane, avui clarament més francesa que catalana, modesta, popular i, malgrat ser un adjectiu que s’ha convertit en suat i odiós, mestissa. No t’enyorarem perquè estaràs sempre allí, propera, a l’altra costat de la ratlla i de les Alberes.

Canviar el món

Una mica de neoludisme:

Mark Zuckerberg, creador de Facebook, en la mort de Steve Jobs: Steve, gràcies per ser mentor i amic. Gràcies per ensenyar-nos que allò que es genera pot canviar el món.

Gràcies, senyor Zuckerberg, però millor que el deixi com el va trobar.

Persecució

Per molt que vulgui escapar-ne, sembla com si la relitat política i econòmica em persegueixi. Em disposo a iniciar l'últim relat del recull "Noche fantástica" de Stefan Zweig, el títol: "El pago de la deuda atrasada".

Cotlliure

La tardor és l’època de l’any que menys m’agrada. Sóc partidari dels dies llargs, els vespres lluminosos, les camises de fil i els peus descalços sobre l’herba. La tardor és l’antítesi de tot això. Si bé els dies no s’han escurçat del tot i encara no ha arribat la paràlisi hivernal, veiem arribar irrefrenablement el declivi. Indefectiblement caurà el novembre, les tardes s’enfosquiran, el fred ho envairà tot. I quasi vénen ganes d’accelerar el procés, de trobar-nos cara a cara amb l’hivern, d’acabar d’una vegada per totes amb la decadència. Prefereixo la realitat del gener a l’espera de l’octubre.
Cal reconèixer, però, que la tardor té la llum més bella de tot l’any. A l’estiu cal esperar al capvespre per trobar una llum que no cremi els colors. A la tardor, el sol ens regala una llum daurada a tothora, vestint del millor verd les fulles perennes, de tota la gamma d’ors i torrats les pedres i dels blaus i verds més vius l’aigua del mar.
És això el que gaudim aquesta tarda de primer d’octubre a Cotlliure. El sol de mitja tarda comença a ser baix i vesteix de la la lluminositat més elegant l’antic poble de pescadors. Em costa imaginar d’on van treure Matisse, Derain i companyia l’estridència dels seus colors fauves. Més que el salvatgisme dels colors primaris, jo hi veig la civilització de la pedra daurada i negra del vell campanar, del gris de les roques i la sorra de les platges, del salmó de les cases i del verd suau dels finestrals. Tot i que amb força gent als carrers, Cotlliure ha deixat enrera la seva prostitució turística estival. Ara comença a recobrar el seu caràcter. La llum de tardor l’ajuda. El mar és una meravella, que, com els bons focs de llar, no deixaries mai de mirar. El campaner omnipresent et guia. Passejant per l’espigó hom té quasi una necessitat imperiosa de llençar-se a les aigües fosques, fresques i límpides.
No marxaríem mai de Cotlliure en una tarda com aquesta. Els nens corren per la platja, recullen pedres, juguen amb les onades. Impossible no pensar –una autèntica dèria que ens persegueix sempre- en la fugacitat del temps. Aquestes hores a Cotlliure passaran, com passarà també la seva infantesa paradisíaca.
És hora de marxar, però no ens n’anem sense passar pel cementiri. La tomba de Machado és plena de records diversos, de banderes i plaques commemoratives, que tapen gairebé la inscripció del seu nom i el de la seva mare. Potser n’hi hauria prou amb un gerro de flors. Més que en el poeta, penso avui en la mare, que només va poder sobreviure’l tres dies en aquest lloc estrany. Li explico això a l’À., que està seriós. L’N., per contra, em pregunta si “en Machado” viu allí, i assenyala la tomba. I això fa que se’ns escapi el riure. Un indigent que sí que sembla viure allí ens mira, mentre agafa aigua d’una aixeta.