Ara, l'eternitat

Quan era petit, als meus germans ganàpies els agradava martiritzar-me amb la idea de l’eternitat. A l’infern, em deien, hi ha un rellotge que fa tic-tac, tic-tac, per sempre més, per sempre més. Segurament aquesta era la magnífica pedagogia que rebien en aquella època a l’escola. En qualsevol cas, més enllà de l’inevitable vertigen que produeix pensar, siguis petit o gran, en l’eternitat, aquestes qüestions no m’afectaven gaire. Sempre m’ha preocupat més el present que el futur.
Ara, però, ens toca a nosaltres entrar en aquest món. L’altre dia era l’infinit, ara és l’eternitat.
- Papa, quan vas al cel i et mors, vas a un altre cel i després a un altre?
- No, quan estàs al cel ja no et mors.
- I dura per sempre?
- Sí.
- Per sempre? No s’acaba mai?
- No.
- I quants anys tens al cel? Ets un nen o ets un vell com quan t’has mort?
(Pausa per pensar).
- No tens edat.
- Uauuu! I al cel, tornarem a veure el Babo (el seu avi) i a vosaltres que ja us haureu mort?
- Sí. Ens tornarem a trobar.
- Que guai!
Segurament costa explicar i fer afrontar a un nen la idea de l’eternitat, però encara em costaria més encarar-lo amb el no-res. És dur pensar en l’existència eterna, però, i la no existència?