Llegíem ahir, amb l’À., un llibre de contes quan, sobtadament, fixant-se en la portada, va dir-me: - Mira, papa, no s’acaba mai!
- Què és el que no s’acaba mai?- vaig preguntar-li sense entendre res.
- Aquí surt dibuixat un nen que llegeix un conte, on hi ha dibuixat un nen que llegeix un conte, on hi ha un altre nen que llegeix un conte. I això no s’acabarà mai!
Vaig somriure interiorment davant d’aquest descobriment de l’abisme de l’infinit. Segur que els lectors fidels d’Andrés Trapiello m’entendran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada