Avui he anat a fer una ullada a una d'aquestes llibreries de gran consum de les quals acostumo a despotricar. Havien posat en un expositor una sèrie de llibres d'autors catalans sota un cartell que deia: Estem davant d'una nova Renaixença?
Inicialment m'ha sorprès gratament la iniciativa. Hi havia llibres d'autors catalans actuals, des dels més novells Eduard Márquez o Vicenç Pagès fins als més consagrats com Jaume Cabré, Maria Barbal o Quim Monzó. Esta bé la idea, he pensat.
Però a mesura que he anat recorrent els llibres exposats, la sorpresa s'ha convertit en escepticisme i, finalment en hilaritat: Baltasar Porcel, Josep Pla, Joaquim Ruyra, Santiago Rusiñol i... el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. Nova Renaixença?
Per cert, mentre mirava llibres s'anava disparant periòdicament una mena d'alarma que perforava els timpans dels clients que per allí circulàvem. A ningú semblava preocupar-li. I després em titllen de maniàtic en això de les llibreries.
30.9.11
29.9.11
Humor negre
Pot semblar estrany -i realment ho és- però aquest matí, a dos quarts de vuit, estava assegut en un banc d'un parc barceloní, treballant amb el portàtil.
Això podria ser humor negre, però no ho és. L'escrit que tenia el banc sí que l'és: Tu otro banco y cada día el de más gente. No era taronja.
Això podria ser humor negre, però no ho és. L'escrit que tenia el banc sí que l'és: Tu otro banco y cada día el de más gente. No era taronja.
26.9.11
Passadissos
Aquest text és un exercici, un divertimento, mig cinematogràfic, mig d’esgotament de la realitat en la línia perequiana, encara que, malauradament, no som a la plaça Saint Sulpice sinó en el vestíbul d’una estació de tren i en els passadissos del metro. L’ull del narrador va escombrant, com una càmera, allò que veu i enfoca els punts de major interès, prenent-ne nota.
Uns nois somriuen, embadalits, mentre parlen amb una noia molt –massa- prima, enfilada sobre uns talons d’agulla. La noia s’acomiada i camina de pressa, sobre les seves sabates de taló, com si s’hagués de trencar. Una dona s’ajup, pujant l’escala mecànica, i sembla besar la barana rotatòria de plàstic negre (en realitat ha besat la mà de la seva filla petita, que hi té la mà recolzada). Un home es queda travat en un torn giratori que no ha girat quan tocava. Un noi jove, vestit amb americana blau marí i pantalons clars, camina lentament. Des de darrera es veu com la jaqueta, massa gran i démodé (fa joc amb el seu pentinat arcaic), li penja sobre les espatlles. Un saxofonista negre toca, amb gorra de feltre i ulleres de sol de mirall. De cara, vénen dues noies joves, sud-americanes, embotides en sengles vestits excessivament curts. Caminen descalces amb les sabates a la mà. Una dona gran les mira de reüll en creuar-se-les. Al davant, un noi porta una samarreta picassiana de ratlles horitzontals blanques i blaves; combinada amb la seva motxilla vermella dóna llum a la foscor imperant. D’una cantonada apareix una parella d’homes grans estrangers. La seva imatge –curiosa- els fa gairebé idèntics. Són alts i caminen una mica corbats, els seus cabells blancs s’encrespen, igual que les celles. Els pantalons curts que vesteixen deixen veure unes cames llargues i blanques, mig tapades per uns mitjons de tennis. Calcen sabates esportives enormes. Avancen amb dificultat pel passadís, seguits de les seves dones, que queden eclipsades per la seva imatge extemporània.
Uns nois somriuen, embadalits, mentre parlen amb una noia molt –massa- prima, enfilada sobre uns talons d’agulla. La noia s’acomiada i camina de pressa, sobre les seves sabates de taló, com si s’hagués de trencar. Una dona s’ajup, pujant l’escala mecànica, i sembla besar la barana rotatòria de plàstic negre (en realitat ha besat la mà de la seva filla petita, que hi té la mà recolzada). Un home es queda travat en un torn giratori que no ha girat quan tocava. Un noi jove, vestit amb americana blau marí i pantalons clars, camina lentament. Des de darrera es veu com la jaqueta, massa gran i démodé (fa joc amb el seu pentinat arcaic), li penja sobre les espatlles. Un saxofonista negre toca, amb gorra de feltre i ulleres de sol de mirall. De cara, vénen dues noies joves, sud-americanes, embotides en sengles vestits excessivament curts. Caminen descalces amb les sabates a la mà. Una dona gran les mira de reüll en creuar-se-les. Al davant, un noi porta una samarreta picassiana de ratlles horitzontals blanques i blaves; combinada amb la seva motxilla vermella dóna llum a la foscor imperant. D’una cantonada apareix una parella d’homes grans estrangers. La seva imatge –curiosa- els fa gairebé idèntics. Són alts i caminen una mica corbats, els seus cabells blancs s’encrespen, igual que les celles. Els pantalons curts que vesteixen deixen veure unes cames llargues i blanques, mig tapades per uns mitjons de tennis. Calcen sabates esportives enormes. Avancen amb dificultat pel passadís, seguits de les seves dones, que queden eclipsades per la seva imatge extemporània.
22.9.11
21.9.11
A Girona
Un compromís de feina em porta a Girona un dimecres a la tarda. Els carrers de la ciutat nova –on vaig- són d’una correcció freda i impersonal, amb edificis moderns, pràctics, habitables, sense cap caràcter. En una plaça juguen els nens mentre algunes mamàs prenen una cocacola a les terrassetes. Em fixo en dues botigues: Massimo Dutti i H&M.
A les set quedo lliure i tinc al davant la possibilitat d’un passeig vespertí i solitari per la Girona vella i monumental. M’imagino el recorregut per la ciutat que tan bé va dibuixar Pla, mentre la llum es va apagant i comença a sentir-se la fresca de finals de setembre. Què pot haver-hi més agradable que vagar una horeta sense rumb fix pels carrers costeruts de Girona? Sempre m’han agradat els passeigs solitaris i errants.
De sobte, però, m’envaeix una certa tristor en pensar que caminaré sol i desarrelat per una ciutat en el fons estranya. La solitud no té terme mig, pot ser dolça i embriagadora o agra i incòmoda. Entenc llavors el sentiment tants cops expressat per Andrés Trapiello en els seus diaris quan es troba sol en una ciutat de províncies per impartir conferències o presentar els seus llibres. Pot arribar a semblar absurd aquest enyor, en una situació de soledat tan transitòria, però quan apareix resulta un pes inamovible. Penso llavors que encara sóc a temps d’arribar a casa abans que els nens se’n vagin a dormir i decideixo marxar. Amb el cotxe travesso barris encara més nous i desconeguts, seguint les indicacions faig diversos girs i passo múltiples rotondes i semàfors. Marxo de Girona sense haver vist ni tan sols la silueta de la catedral o de Sant Feliu. En una hora seré a casa.
A les set quedo lliure i tinc al davant la possibilitat d’un passeig vespertí i solitari per la Girona vella i monumental. M’imagino el recorregut per la ciutat que tan bé va dibuixar Pla, mentre la llum es va apagant i comença a sentir-se la fresca de finals de setembre. Què pot haver-hi més agradable que vagar una horeta sense rumb fix pels carrers costeruts de Girona? Sempre m’han agradat els passeigs solitaris i errants.
De sobte, però, m’envaeix una certa tristor en pensar que caminaré sol i desarrelat per una ciutat en el fons estranya. La solitud no té terme mig, pot ser dolça i embriagadora o agra i incòmoda. Entenc llavors el sentiment tants cops expressat per Andrés Trapiello en els seus diaris quan es troba sol en una ciutat de províncies per impartir conferències o presentar els seus llibres. Pot arribar a semblar absurd aquest enyor, en una situació de soledat tan transitòria, però quan apareix resulta un pes inamovible. Penso llavors que encara sóc a temps d’arribar a casa abans que els nens se’n vagin a dormir i decideixo marxar. Amb el cotxe travesso barris encara més nous i desconeguts, seguint les indicacions faig diversos girs i passo múltiples rotondes i semàfors. Marxo de Girona sense haver vist ni tan sols la silueta de la catedral o de Sant Feliu. En una hora seré a casa.
20.9.11
Hora de dormir
Arribo de treballar tard i la G. em diu que acaba de posar els nens a dormir. Pujo a veure'ls, per si encara no s'han adormit i, efectivament, estan desperts. M'assec una estona a cada llit i parlo una mica amb ells. De les converses, em quedo amb una frase de cadascú:
N.: He sentit unes sabates i he pensat: aquest és el papa!
À.: No m'agrada dormir. És un rotllo! (al cap de dos minuts ja dorm).
N.: He sentit unes sabates i he pensat: aquest és el papa!
À.: No m'agrada dormir. És un rotllo! (al cap de dos minuts ja dorm).
17.9.11
Rareses
Al Diccionario de literatura para snobs de Fabrice Gaignault, que, després de resisitr-m’hi durant mesos, m’he acabat comprant, llegeixo que a la place du Grand-Marché de Tours hi ha una llibreria molt especial en què el seu propietari, Laurent Evrard, retorna a les distribuïdores i editorials tots els títols que no li plauen, que són gairebé tots. I sento ràbia per haver passat a escassos metres de Le Livre, que així es diu aquest temple de l’elitisme, el rigor i la intransigència literària, sense saber-ne l’existència ni haver-m’hi pogut aturar.
***
Llegeixo en una crònica de Xavi Ayén a La Vanguardia que l’escriptor Michel Houellebecq està desaparegut. Ja és casualitat que el llibre que m’ocupi en aquests moments sigui El mapa y el territorio, de l’escriptor francès, en què apareix un personatge que és escriptor, porta el mateix nom de l’autor del llibre i mostra un ventall amplíssim de rareses. Les conjectures sobre la suposada desaparició de Houellebecq són múltiples, però el millor és la descripció que fa el periosita David Caviglioli, l’última persona que, segons sembla, el va veure: “Vi a lo lejos un vagabundo que trotaba cuya silueta me resultaba familiar. Un cráneo macizo, vagamente desguarnecido, un cuello doblado bajo un peso invisible, una gran parka negra descolorida, a pesar del sol. Reconocí a Houellebecq. Su presencia en Chinatown no me sorprendió". Nervioso, "intenté formularle una pregunta sobre su reciente viaje a la Patagonia. No pareció escucharla, sus pies reemprendían su ruta, me dirigió una sonrisa discreta y una mirada ausente. 'Contento de haberle encontrado', dijo."
***
Una conjuntivitis molt bèstia que m’afecta aquests últims dies, i que sembla comença a remetre, m’impedeix escriure tant com voldria. No m’impedeix, però, sentir-me en sintonia amb el gran Joyce i el seu ull malalt. Llàstima que fins ara no hagi aconseguit fluidesa en el meu monòleg interior.
***
Llegeixo en una crònica de Xavi Ayén a La Vanguardia que l’escriptor Michel Houellebecq està desaparegut. Ja és casualitat que el llibre que m’ocupi en aquests moments sigui El mapa y el territorio, de l’escriptor francès, en què apareix un personatge que és escriptor, porta el mateix nom de l’autor del llibre i mostra un ventall amplíssim de rareses. Les conjectures sobre la suposada desaparició de Houellebecq són múltiples, però el millor és la descripció que fa el periosita David Caviglioli, l’última persona que, segons sembla, el va veure: “Vi a lo lejos un vagabundo que trotaba cuya silueta me resultaba familiar. Un cráneo macizo, vagamente desguarnecido, un cuello doblado bajo un peso invisible, una gran parka negra descolorida, a pesar del sol. Reconocí a Houellebecq. Su presencia en Chinatown no me sorprendió". Nervioso, "intenté formularle una pregunta sobre su reciente viaje a la Patagonia. No pareció escucharla, sus pies reemprendían su ruta, me dirigió una sonrisa discreta y una mirada ausente. 'Contento de haberle encontrado', dijo."
***
Una conjuntivitis molt bèstia que m’afecta aquests últims dies, i que sembla comença a remetre, m’impedeix escriure tant com voldria. No m’impedeix, però, sentir-me en sintonia amb el gran Joyce i el seu ull malalt. Llàstima que fins ara no hagi aconseguit fluidesa en el meu monòleg interior.
14.9.11
Primer dia d'escola
L’N és a la banyera, després del seu primer dia a l’escola dels mitjans (els petits van a la llar d’infants i ella ja fa P3). Arribo de treballar i m’agenollo al seu costat mentre li pregunto com li ha anat l’escola, si li agrada la mestra, amb qui ha jugat al pati, si s'ha acabat el dinar... Ella segueix jugant dins l’aigua i em respon:
- M’estàs atabalant, ja t’ho explicaré després.
Me’n vaig amb la cua entre cames.
- M’estàs atabalant, ja t’ho explicaré després.
Me’n vaig amb la cua entre cames.
12.9.11
Nietzsche i la premsa
Em parlaven l’altre dia de les prevencions de Nietzsche envers l’extensió de la impremta i la premsa, que, segons m’explicaven, considerava que contribuïen a la difusió d’informació superficial i eren obstacle per la reflexió i el pensament profund. M’adono, doncs, que el meu punt de vista sobre la immediatesa de la informació transmesa a través de les noves tecnologies té un fonament nietzscheà i me’n sento orgullós. I em pregunto què arribaria a pensar Nietzsche del twitter.
Recordo l’escàs aprofitament dels meus estudis preuniversitaris de filosofia –les classes eren normalment substituïdes per partits clandestins de bàsquet- i faig el propòsit d’aprofundir en aquest camp del pensament del filòsof alemany. D’entrada, em trobo amb aquesta cita de les Consideracions intempestives que no em desagrada gens: És altra cosa la premsa que un soroll cec i permanent que distreu les oïdes i els sentits en una falsa direcció?
I bé, combrega aquesta perspectiva amb la pregunta que es feia un amic, lector d’aquest bloc, en agafar un diari: m’interessa realment tant el què llegiré en aquestes pàgines com per perdre-hi una hora de la meva vida? Jo, la resposta cada dia la tinc més clara.
Recordo l’escàs aprofitament dels meus estudis preuniversitaris de filosofia –les classes eren normalment substituïdes per partits clandestins de bàsquet- i faig el propòsit d’aprofundir en aquest camp del pensament del filòsof alemany. D’entrada, em trobo amb aquesta cita de les Consideracions intempestives que no em desagrada gens: És altra cosa la premsa que un soroll cec i permanent que distreu les oïdes i els sentits en una falsa direcció?
I bé, combrega aquesta perspectiva amb la pregunta que es feia un amic, lector d’aquest bloc, en agafar un diari: m’interessa realment tant el què llegiré en aquestes pàgines com per perdre-hi una hora de la meva vida? Jo, la resposta cada dia la tinc més clara.
6.9.11
Bourges
Citar-se a un mateix deu ser considerat d’una immodèstia i d’un mal gust extraordinari. Fer-ho de memòria i amb inexactituds acaba de reblar el clau. Doncs bé, què hi farem.
Fa uns anys vaig escriure un conte –que vaig titular Tarda de gener- en què els protagonistes, un noi i una noia, es trobaven en un cafè de París i compartien, entre d’altres coses, els records de les tardes inacabables passades en les seves avorrides i quietes ciutats de províncies, allà pel nord de França, on els cels tenen una amplitud immensa.
Aquesta imatge de la immensitat d'aquells cels provenia de la impressió de viatjar en cotxe per algunes d’aquestes regions -recordo especialment el camí entre Tours i Chartres- amb un paisatge de planícies inacabables formades per petits boscos i quadrícules de camps de conreu. Només de tant en tant apareix un poblet amb el seu campanar punxegut que sembla voler abastar aquest cel infinit i blau, tacat per algun núvol pintat per Constable. Un d’aquests pobles és Illiers, el Combray de Marcel Proust, on fa anys em vaig posar deliciosament malalt, bressolat per una estranya febre, després de visitar la casa de Tante Léonie.
No coneixia llavors Bourges, però sens dubte aquesta ciutat podria ser la vila on hauria crescut Anne, la protagonista d’aquella història. És Bourges una tranquil·la ciutat de províncies, on el temps discorre amb parsimònia. El capvespre d’agost que ens va acollir ens va rebre amb una llum càlida, pròpia de l’horabaixa, que contrastava amb una frescor suau i gratificant. Els carrerons que duen a la catedral eren gairebé deserts. El pòrtic estava banyat pels últims raigs de sol. La catedral no té les ínfules d’altres companyes del nord de França i és discreta però sense falsa modèstia, ben sabedora de la seva bellesa austera. Alguns carrers conserven un bon nombre de cases amb bigues de fusta a la façana, moltes d’elles amb relleus al·legòrics als oficis dels seus antics estadants. Hi ha, a l’estiu, terrasses en algunes plaçoles, però sense massa estridències. Fa l’efecte que als habitants de Bourges no els agraden els sorolls ni els excessos. M’hi trobaria bé, aquí.
Hi ha palaus renaixentistes, alguns d’ells imponents –és la capital del Berry- que recorden el nord d’Europa. Té Bourges alguna cosa de ciutat flamenca o borgonyona. De vegades, el silenci és tan present que els passos i les veus ressonen. Això em transporta també, salvant totes les diferències, a algun barri de Viena. De nit, no hi desentonaria l’ombra d’Orson Welles.
Entre façanes renaixentistes austeres, portes impecables de fusta blanca, jardinets closos i ombrívols i alguna pastisseria belle époque, hi veig ben bé la meva Anne, deixant enrera l’adolescència i somniant ja amb París. Porta una bufanda vermella al coll i potser fins i tot ja s’ha posat una boina al cap. Es dirigeix amb una gran carpeta sota el braç cap a l’Acadèmia de les Arts. L’esperen a fora alguns nois, que no poden amagar els seus anhels. Fumen i riuen, nerviosos, esperant que s’obri la gran porta de l’edifici napoleònic. Fa fred, les veus es vesteixen amb el baf que surt de les boques, els peus es mouen, inquiets. De sobte, les rialles i les veus s’apaguen, la vorera del davant de l’escola queda buida, la imatge es volatilitza. Som al mes d’agost, cap al tard, el present i la realitat són inamovibles. No hi ha ningú a la plaça més que nosaltres, la porta de fusta és ben tancada i l’acadèmia dorm inert. Només l’omple la nostàlgia. Està trista i sola.
Fa uns anys vaig escriure un conte –que vaig titular Tarda de gener- en què els protagonistes, un noi i una noia, es trobaven en un cafè de París i compartien, entre d’altres coses, els records de les tardes inacabables passades en les seves avorrides i quietes ciutats de províncies, allà pel nord de França, on els cels tenen una amplitud immensa.
Aquesta imatge de la immensitat d'aquells cels provenia de la impressió de viatjar en cotxe per algunes d’aquestes regions -recordo especialment el camí entre Tours i Chartres- amb un paisatge de planícies inacabables formades per petits boscos i quadrícules de camps de conreu. Només de tant en tant apareix un poblet amb el seu campanar punxegut que sembla voler abastar aquest cel infinit i blau, tacat per algun núvol pintat per Constable. Un d’aquests pobles és Illiers, el Combray de Marcel Proust, on fa anys em vaig posar deliciosament malalt, bressolat per una estranya febre, després de visitar la casa de Tante Léonie.
No coneixia llavors Bourges, però sens dubte aquesta ciutat podria ser la vila on hauria crescut Anne, la protagonista d’aquella història. És Bourges una tranquil·la ciutat de províncies, on el temps discorre amb parsimònia. El capvespre d’agost que ens va acollir ens va rebre amb una llum càlida, pròpia de l’horabaixa, que contrastava amb una frescor suau i gratificant. Els carrerons que duen a la catedral eren gairebé deserts. El pòrtic estava banyat pels últims raigs de sol. La catedral no té les ínfules d’altres companyes del nord de França i és discreta però sense falsa modèstia, ben sabedora de la seva bellesa austera. Alguns carrers conserven un bon nombre de cases amb bigues de fusta a la façana, moltes d’elles amb relleus al·legòrics als oficis dels seus antics estadants. Hi ha, a l’estiu, terrasses en algunes plaçoles, però sense massa estridències. Fa l’efecte que als habitants de Bourges no els agraden els sorolls ni els excessos. M’hi trobaria bé, aquí.
Hi ha palaus renaixentistes, alguns d’ells imponents –és la capital del Berry- que recorden el nord d’Europa. Té Bourges alguna cosa de ciutat flamenca o borgonyona. De vegades, el silenci és tan present que els passos i les veus ressonen. Això em transporta també, salvant totes les diferències, a algun barri de Viena. De nit, no hi desentonaria l’ombra d’Orson Welles.
Entre façanes renaixentistes austeres, portes impecables de fusta blanca, jardinets closos i ombrívols i alguna pastisseria belle époque, hi veig ben bé la meva Anne, deixant enrera l’adolescència i somniant ja amb París. Porta una bufanda vermella al coll i potser fins i tot ja s’ha posat una boina al cap. Es dirigeix amb una gran carpeta sota el braç cap a l’Acadèmia de les Arts. L’esperen a fora alguns nois, que no poden amagar els seus anhels. Fumen i riuen, nerviosos, esperant que s’obri la gran porta de l’edifici napoleònic. Fa fred, les veus es vesteixen amb el baf que surt de les boques, els peus es mouen, inquiets. De sobte, les rialles i les veus s’apaguen, la vorera del davant de l’escola queda buida, la imatge es volatilitza. Som al mes d’agost, cap al tard, el present i la realitat són inamovibles. No hi ha ningú a la plaça més que nosaltres, la porta de fusta és ben tancada i l’acadèmia dorm inert. Només l’omple la nostàlgia. Està trista i sola.
2.9.11
A la parada de l'autobús
És un home de mitjana edat, alt i corpulent. S’espera a la parada de l’autobús acompanyat d’una senyora gran, que imagino la seva mare, i d’una nena petita asseguda en un cotxet, la seva filla. Quan arriba l’autobús, dóna algunes indicacions a la mare i els fa un petó a totes dues. Ajuda a pujar el cotxet i es queda dret a la vorera. Fa una darrera salutació amb la mà quan el vehicle arrenca. És un comiat rutinari, momentani, transitori, però no deixa de tenir una certa tendresa.
Sobtadament, però, canvia l’expressió en la cara de l’home. Es queda com glaçat i llença una imprecació sorda. Fa el gest de córrer perseguint l’autobús però de seguida es para: sap que és inútil, que no podrà atrapar-lo. Fa gestos d’impotència mentre es mou nerviós, amunt i avall per la vorera, murmurant. Després marxa capcot, però rectifica i torna. Es queda parat, mira enlaire, es lamenta. Finalment, torna a marxar mentre truca pel telèfon mòbil. Em vénen ganes de preguntar-li què li passa, quin ha estat el seu descuit, si puc ajudar-lo d’alguna manera, però em quedo quiet, quasi clavat, també una mica aclaparat per l'escena. Arriba el meu autobús i hi pujo, amb una certa amargor.
Sobtadament, però, canvia l’expressió en la cara de l’home. Es queda com glaçat i llença una imprecació sorda. Fa el gest de córrer perseguint l’autobús però de seguida es para: sap que és inútil, que no podrà atrapar-lo. Fa gestos d’impotència mentre es mou nerviós, amunt i avall per la vorera, murmurant. Després marxa capcot, però rectifica i torna. Es queda parat, mira enlaire, es lamenta. Finalment, torna a marxar mentre truca pel telèfon mòbil. Em vénen ganes de preguntar-li què li passa, quin ha estat el seu descuit, si puc ajudar-lo d’alguna manera, però em quedo quiet, quasi clavat, també una mica aclaparat per l'escena. Arriba el meu autobús i hi pujo, amb una certa amargor.
1.9.11
Ara, l'eternitat
Quan era petit, als meus germans ganàpies els agradava martiritzar-me amb la idea de l’eternitat. A l’infern, em deien, hi ha un rellotge que fa tic-tac, tic-tac, per sempre més, per sempre més. Segurament aquesta era la magnífica pedagogia que rebien en aquella època a l’escola. En qualsevol cas, més enllà de l’inevitable vertigen que produeix pensar, siguis petit o gran, en l’eternitat, aquestes qüestions no m’afectaven gaire. Sempre m’ha preocupat més el present que el futur.
Ara, però, ens toca a nosaltres entrar en aquest món. L’altre dia era l’infinit, ara és l’eternitat.
- Papa, quan vas al cel i et mors, vas a un altre cel i després a un altre?
- No, quan estàs al cel ja no et mors.
- I dura per sempre?
- Sí.
- Per sempre? No s’acaba mai?
- No.
- I quants anys tens al cel? Ets un nen o ets un vell com quan t’has mort?
(Pausa per pensar).
- No tens edat.
- Uauuu! I al cel, tornarem a veure el Babo (el seu avi) i a vosaltres que ja us haureu mort?
- Sí. Ens tornarem a trobar.
- Que guai!
Segurament costa explicar i fer afrontar a un nen la idea de l’eternitat, però encara em costaria més encarar-lo amb el no-res. És dur pensar en l’existència eterna, però, i la no existència?
Ara, però, ens toca a nosaltres entrar en aquest món. L’altre dia era l’infinit, ara és l’eternitat.
- Papa, quan vas al cel i et mors, vas a un altre cel i després a un altre?
- No, quan estàs al cel ja no et mors.
- I dura per sempre?
- Sí.
- Per sempre? No s’acaba mai?
- No.
- I quants anys tens al cel? Ets un nen o ets un vell com quan t’has mort?
(Pausa per pensar).
- No tens edat.
- Uauuu! I al cel, tornarem a veure el Babo (el seu avi) i a vosaltres que ja us haureu mort?
- Sí. Ens tornarem a trobar.
- Que guai!
Segurament costa explicar i fer afrontar a un nen la idea de l’eternitat, però encara em costaria més encarar-lo amb el no-res. És dur pensar en l’existència eterna, però, i la no existència?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)