La Riera

Avui, tornant de la Font dels Enamorats amb les bicicletes, hem creuat la carretera per aturar-nos a veure biaxar les aigües del riu des del pont de Can Puig.
Quan érem nens, trenta anys enrere, aquest riu –la Riera- era una autèntica claveguera. Les aigües baixaven pudents, brutes, de colors que variaven segons el vessament del dia, i habitualment plenes d’unes escumes repugnants. Al seu voltant només podien viure-hi les males herbes i unes ratotes grosses i temibles. Els vailets més agosarats les disparaven amb escopetes de balins. Altres ens acontentàvem amb les pedrades. Escoltàvem, llavors, amb incredulitat les històries dels pares, que explicaven com, de petits, es banyaven i pescaven en aquells gorgs que ara ni tan sols vèiem com a tals. Algunes fotografies velles, en blanc i negre, corroboraven aquells episodis, mostrant uns nens escardalencs i orelluts que, en calçotets, miraven la càmera desafiants, drets sobre les roques. A nosaltres ens resultava inimaginable pensar que algú s’hagués pogut banyar mai en aquelles aigües. O treure’n un peix. Déu meu, quin fàstic!
Joaquín Sabina, en la seva coneguda cançó sobre Madrid defineix la ciutat com un lloc donde el mar no se puede concebir. En els dies més caniculars de l’estiu ens sembla impossible que algun dia hagi estat hivern. Doncs bé, nosaltres tampoc podíem concebre que les aigües d’aquell riu fastigós haguessin baixat algun dia netes, tot i les històries quasi prehistòriques que ens explicaven.
He pensat tot això mentre, des del pont, l’À. em mostrava una colla de peixos nedant per les aigües ara transparents i abundants de la Riera. En tres dècades, la consciència ecològica, la crisi industrial i la inversió pública han fet el miracle. I les tornes han canviat. Ara serà el pare qui explicarà històries inaudites d’un riu mironià que un dia era verd i l’endemà vermell.