Diumenge a Ceret

Les fires, com els circs, tenen sempre un component de tristor amagat sota una màscara alegre. Santiago Rusiñol, un malenconiós ocult també sota una façana d’alegre vividor, ens parlava de L’alegria que passa, quan d’alegria n’hi ha poca en circs i fires. El viure errant, el desarrelament, el caràcter efímer d’una felicitat comprada amb quatre monedes són elements que no indueixen precisament a l’alegria.
A Ceret, la fira de la cirera sembla escapar-se d’aquesta atmosfera deliqüescent. Al migdia llueix el sol, la gent transita amunt i avall, els pagesos mostren orgullosos les seves cireres turgents i brillants, color de rubí. Les terrasses són plenes a vessar de gent que dina o pren l’aperitiu. En les converses, es barregen el francès, el català rossellonès i l'estàndard del sud. Es mercadeja i es riu abundosament.
Però havent dinat, tot comença a canviar. Les cares dels qui seuen als cafès demanen la pau d'una migdiada. Els carrers es van buidant, deixant a la vista deixalles, papers i molts pinyols de cirera. Els rostres dels pagesos comencen a mostrar cansament. A les pageses se'ls inflen els peus. Fins i tot les cireres semblen menys explossives. L'N demana de pujar a un petit carrussel, d'impostada ambientació belle époque. Jo acompanyo l'À. a un enorme tobogan inflable. Mentre hi juga, una banda de música comença a tocar. Les melodies festives que va desgranant aquest grup d'homes d'avançada edat carrega l'aire d'un ambient agredolç. La senyora i l'adolescent que guarden l'atracció segueixen el ritme amb els peus. Les sabates dels nens que pugen i baixen per l'inflable esperen desordenades sobre una moqueta bruta. Els crits dels infants queden silenciats pel so excessiu de les trompetes, trompes i trombons. Unes senyores d'edat piquen de mans. Es dibuixen somriures forçats, sardònics. Unes adolescents prematurament maquillades i vestides amb faldilles excessivament curtes segueixen l'escena amb la mirada perduda. Pocs prínceps deu haver-hi al departament dels Pirineus Orientals.
De sobte, els músics comencen a caminar bulevard avall i el so de la música es va atenuant. Alguns incondicionals els segueixen. Els crits dels nens i la seva alegria franca guanyen la partida fins que se'ls acaben les fitxes. Llavors, recuperen les seves sabates i, submissos, s'agafen de les mans dels seus pares. Mentre s'allunyen de l'atracció, van girant el cap per fer-hi una darrera mirada. Alegria efímera d'un diumenge que comença a escapar-se.