Nocturn

Arribo de treballar tard, però l’N. no està adormida del tot, així que pujo a l’habitació sense fer soroll ni encendre els llums. La finestra és oberta, per deixar entrar la fresca. Ja és de nit i se senten els sons habituals dels vespres d'estiu: l’udol d’algun mussol, el raucar d’una granota, el brunzit dels cotxes de l’autovia. En la foscor de la cambra i de l’exterior, un llum llunyà projecta la meva ombra sobre la paret. És d’una gran i sorprenent nitidesa. Després d’un dia extraordinàriament intens, m’alleuja badar contemplant el meu estrany reflex a la paret, en la calma plàcida de la nit. Sobtadament, però, una ombra difusa i borrosa, oscil·lant, s’aproxima a la meva. Em giro amb inquietud i no hi ha res darrere meu; és només que el vent fa moure les fulles dels arbres i les projecta també sobre la paret. Dos elements separats que convergeixen en un mateix pla. Contrasta el moviment de les fulles amb la quietud de la meva silueta. Per tancar l’escena, irromp la fressa estrident d’un tren nocturn. No és el so habitual dels ferrocarrils de passatgers, és un tren de càrrega, sorollós i obscur. És força llarg i no té cap més llum que el de la locomotora. Avança imponent entre un autèntic túnel d’arbres. Fa pensar en aquella història que s’explicava fa dècades d'uns suposats trens que passaven de nit, carregats de residus nuclears. Mai no he sabut si era veritat. Un cop ha passat aquest tren, torna la normalitat de la nit. L'N. ja dorm i jo baixo escales avall. L'ombra despareix.

Escriptura

L’escriptor és un artesà que té com a principal eina els ulls que miren, més que no pas les mans que agafen el bolígraf. Hi ha qui creu que el més important d’un escriptor és la seva capacitat de construir històries, de crear arguments. D’altres opinen que el que més compta és l’estil o l’ús del llenguatge, allò que se'n diu vulgarment escriure bé . Modestament, considero que per damunt de tot hi ha la mirada que l'escriptor té del món i de les coses. Més que arquitecte o orfebre, per escriure cal ser observador. Saber enfocar la realitat des d’una perspectiva pròpia. Com quan, amb els ulls o amb una càmera fotogràfica, enfoquem l’objecte que ens interessa fins trobar la nitidesa necessària. I després ser capaç de transformar aquesta imatge des del sentiment propi. Però això, moltes vegades forma part de la mateixa mirada.

L'hostal

Quan dius el seu nom tothom riu per sota el nas, especialment els forasters que no estan acostumats a sentir-lo. Però es diu així: l’Hostal de la Polla. Segurament des de fa molts anys i possiblement a causa d’alguna gallina. No s’ha de malpensar. L’Hostal de la Polla és un edifici abandonat des de fa dècades, que, quan la carretera no era més que un camí ral, feia les funcions d’hostal. No sé quan devia tancar-se, jo sempre l’he conegut així, deshabitat.
L’edifici és molt bonic, en la seva deixadesa. Construït amb materials humils, maons i pedres irregulars, té la bellesa de l’arquitectura popular. Formes simples, colors terrosos, teulat envellit. Al primer pis, s’obre una galeria d’arcades, coberta amb el verd, ara desbordat, d’una parra. Si algú s’arreglés la casa, podria viure-hi amb plenitud, convivint amb la seva bellesa i amb el pòsit de la història.
Quan anem amb bicicleta a la Font dels Enamorats –un altre nom bonic al qual no parem atenció- hi passem per davant. L’altre dia, l’À. es va parar i va dir-me:
- Sabies que això abans era un hostal i que fa molts anys va venir-hi Don Quijote?
Em vaig quedar tot parat, rient també amb cara de murri com els que senten per primer cop el nom de l’Hostal de la Polla.
- Ah, si?- vaig dir-li. Com ho saps?
- M’ho va explicar l’altre dia l’R. És veritat, eh?- em va respondre ofès, davant la meva expressió sorneguera.
L’R és el seu cosí, lector tenaç, que s’ha passat les darreres setmanes gaudint i alhora lluitant amb el Quijote. Fa uns dies, amb l’altre R., pare de l’anterior i tio de l’À., van venir-lo a buscar per anar a collir cireres a l’hort d’en M., que està just darrere l’hostal. Coneixent-los a tots dos, no m’estranya gens que li expliquessin aquesta història del pas de Don Quijote per Aiguafreda, segurament condimentada amb tot tipus d’ingredients.
I bé, m’agrada aquesta fantasia. Tenint en compte l’admiració de Cervantes pel bandoler osonenc Perot Rocaguinarda, que és esmentat al Quijote com a Roque Guinart, bé podríem imaginar-nos el pas de l’insòlit cavaller i el seu escuder per aquestes terres i, per què no, el seu recés en aquest Hostal de la Polla o en el seu antecessor. Se non è vero, è ben trovato.

Alliberat?

Ricky marxa a Minnesota. Deu sentir-se alliberat?

La Riera

Avui, tornant de la Font dels Enamorats amb les bicicletes, hem creuat la carretera per aturar-nos a veure biaxar les aigües del riu des del pont de Can Puig.
Quan érem nens, trenta anys enrere, aquest riu –la Riera- era una autèntica claveguera. Les aigües baixaven pudents, brutes, de colors que variaven segons el vessament del dia, i habitualment plenes d’unes escumes repugnants. Al seu voltant només podien viure-hi les males herbes i unes ratotes grosses i temibles. Els vailets més agosarats les disparaven amb escopetes de balins. Altres ens acontentàvem amb les pedrades. Escoltàvem, llavors, amb incredulitat les històries dels pares, que explicaven com, de petits, es banyaven i pescaven en aquells gorgs que ara ni tan sols vèiem com a tals. Algunes fotografies velles, en blanc i negre, corroboraven aquells episodis, mostrant uns nens escardalencs i orelluts que, en calçotets, miraven la càmera desafiants, drets sobre les roques. A nosaltres ens resultava inimaginable pensar que algú s’hagués pogut banyar mai en aquelles aigües. O treure’n un peix. Déu meu, quin fàstic!
Joaquín Sabina, en la seva coneguda cançó sobre Madrid defineix la ciutat com un lloc donde el mar no se puede concebir. En els dies més caniculars de l’estiu ens sembla impossible que algun dia hagi estat hivern. Doncs bé, nosaltres tampoc podíem concebre que les aigües d’aquell riu fastigós haguessin baixat algun dia netes, tot i les històries quasi prehistòriques que ens explicaven.
He pensat tot això mentre, des del pont, l’À. em mostrava una colla de peixos nedant per les aigües ara transparents i abundants de la Riera. En tres dècades, la consciència ecològica, la crisi industrial i la inversió pública han fet el miracle. I les tornes han canviat. Ara serà el pare qui explicarà històries inaudites d’un riu mironià que un dia era verd i l’endemà vermell.

Art o espant?

Ens parla Andrés Trapiello en el seu darrer article al Magazine de les accions de l'artista xinès Weiwei, que desconeixíem (potser hauríem de dir que afortunadament).
I explica que Ramón Gaya anomenava sustos baratos a bona part de l'art contemporani amb què es pretén, cito textualment a Trapiello, asustar o epatar desde hace cien años no sólo a los burgueses, sino fundamentalmente a todos los contribuyentes, sean o no burgueses, porque suelen ser estos, o sea, usted y yo, los que al final pagamos los museos y los platos rotos, como verá quien siga leyendo estas líneas.
I val la pena seguir llegint les línies.

Diumenge a Ceret

Les fires, com els circs, tenen sempre un component de tristor amagat sota una màscara alegre. Santiago Rusiñol, un malenconiós ocult també sota una façana d’alegre vividor, ens parlava de L’alegria que passa, quan d’alegria n’hi ha poca en circs i fires. El viure errant, el desarrelament, el caràcter efímer d’una felicitat comprada amb quatre monedes són elements que no indueixen precisament a l’alegria.
A Ceret, la fira de la cirera sembla escapar-se d’aquesta atmosfera deliqüescent. Al migdia llueix el sol, la gent transita amunt i avall, els pagesos mostren orgullosos les seves cireres turgents i brillants, color de rubí. Les terrasses són plenes a vessar de gent que dina o pren l’aperitiu. En les converses, es barregen el francès, el català rossellonès i l'estàndard del sud. Es mercadeja i es riu abundosament.
Però havent dinat, tot comença a canviar. Les cares dels qui seuen als cafès demanen la pau d'una migdiada. Els carrers es van buidant, deixant a la vista deixalles, papers i molts pinyols de cirera. Els rostres dels pagesos comencen a mostrar cansament. A les pageses se'ls inflen els peus. Fins i tot les cireres semblen menys explossives. L'N demana de pujar a un petit carrussel, d'impostada ambientació belle époque. Jo acompanyo l'À. a un enorme tobogan inflable. Mentre hi juga, una banda de música comença a tocar. Les melodies festives que va desgranant aquest grup d'homes d'avançada edat carrega l'aire d'un ambient agredolç. La senyora i l'adolescent que guarden l'atracció segueixen el ritme amb els peus. Les sabates dels nens que pugen i baixen per l'inflable esperen desordenades sobre una moqueta bruta. Els crits dels infants queden silenciats pel so excessiu de les trompetes, trompes i trombons. Unes senyores d'edat piquen de mans. Es dibuixen somriures forçats, sardònics. Unes adolescents prematurament maquillades i vestides amb faldilles excessivament curtes segueixen l'escena amb la mirada perduda. Pocs prínceps deu haver-hi al departament dels Pirineus Orientals.
De sobte, els músics comencen a caminar bulevard avall i el so de la música es va atenuant. Alguns incondicionals els segueixen. Els crits dels nens i la seva alegria franca guanyen la partida fins que se'ls acaben les fitxes. Llavors, recuperen les seves sabates i, submissos, s'agafen de les mans dels seus pares. Mentre s'allunyen de l'atracció, van girant el cap per fer-hi una darrera mirada. Alegria efímera d'un diumenge que comença a escapar-se.

Castellnou dels Aspres

Castellnou és un petit poble del Rosselló, al peu dels Aspres. S’hi arriba per una carretera plena de revolts, caragolada com una cinta de gimnàstica rítmica. A la sortida d’un dels revolts apareix la vista del poble: un grapat de cases de pedra a recer del castell. En dies clars, assolellats i nets, el paisatge des d’aquest punt és espectacular, els colors vivíssims: el roig cuit de les teules, l’ocre suau de les pedres, el blau intensíssim del cel, les diferents tonalitats de verds tendres i primaverals. El conjunt resulta d’una gran harmonia, sobretot perquè està a redós d’un majestuós silenci, que l’empara. Aquest és el gran trofeu que ens ofereix Castellnou, el seu silenci.
Es podria dir que és un poble de postal, excessivament polit i cuidat. Podria dir-se també que és avorrit, mort. Però no seré jo qui ho digui. Tip dels excessos d’aquesta nostra metròpoli, entesa en el sentit més ampli, i del seu excés de gent, de soroll, de debat, de conflicte, Castellnou suposa un repòs. Cansat del brogit, l’agitació, les fletxes que venen d’aquí i d’allà, Castellnou és quasi un refugi. Refugi temporal i transitori, amb tot el que això suposa, però refugi a la fi.
Passegem pels carrers costeruts, agafem papallones amb les mans, ens enfilem a les torres del castell, caminem fins l’església on les campanes ens regalen el toc de l’hora en punt. Baixem fins la Font d’Avall i saltem el rierol. Sentim el repicar de les passes d’un cavall sobre l’empedrat. Anem a dormir quan el sol tot just s’apaga i ens desperten amb els primers raigs. En aquest nou dia pujarem a Serrabona i baixarem fins a Ceret, on tornarà la realitat vestida de diumenge a la tarda.