Henin

Sento per la ràdio que Justine Henin penja la raqueta. Estic molt desconnectat del món del tennis i no segueixo gens el circuit, però la notícia em resulta trista. Sempre havia sentit gran admiració pel tennis d'Henin. Costa d'explicar perquè ens agrada més el joc d'uns jugadors que el d'uns altres. Quan s'arriba a un nivell de perfecció tan generalitzat com el del tennis actual, de vegades és només qüestió de percepcions personals. Hi ha jugadors que sobresurten per la seva elegància, d'altres pel caràcter, alguns per la potència física. N'hi ha que aparentment són pefectes però ens deixen freds. I n'hi ha que tenen alguna cosa d'especial que els diferencia. En el tennis femení va ser el cas de Steffi Graff i també el de Justine Henin. Per això, encara que ja no segueixi gaire el tennis professional, la retirada d'Henin em sembla una gran pèrdua.

Imatge matinal

Aquest matí, sortint del nus de la Trinitat i enfilant l’inici de la ronda de Dalt amb el cotxe, m’ha sorprès una imatge d’una bellesa inesperada. Un bon fotògraf n’hauria tret profit. Sobre el pont de la Meridiana sobresortien els blocs de pisos humils, clònics i prematurament envellits de la Trinitat Nova. Al darrere, les muntanyes verdgrisoses, color de gat malalt, sembrades de torres d’electricitat, que són l’última i agònica expressió de la serra de Collserola, un indret inquietant que sempre he imaginat com a territori d’històries esgarrifoses. I coronant la postal, com a protagonista involuntària però satisfeta, una lluna impecable, elegant i serena. Una lluna gran però no excessiva, distant però irresistible. Com Kristin Scott Thomas.

Coming soon

Demano disculpes als lectors habituals del bloc per la manca d'escrits dels últims dies. Motius aliens a la meva voluntat m'impedeixen actualitzar el bloc tant com voldria.
Tanmateix, anuncio un proper escrit sobre un dels carrers més bonics i desconeguts de Barcelona, que porta a més el nom del meu poble, el carrer Aiguafreda.

Reis

A la cavalcada, mig embriagat per la visió de patges i Reis, les contínues interpel·lacions dels adults, la llum de les bengales i la il·lusió pròpia, l'À. pregunta:

- És un somni o és realitat?

Fa 90 anys

Llegeixo aquests dies el dietari dispers de Marià Manent. El 18 de setembre de 1921, arran d'una visita al País Basc, escriu:

Les carreteres d'aquest país, de les quals m'havien fet grans elogis, són realment extraordinàries: fins a 10 kilòmetres de Bilbao estan asfaltades i arreu són ben llises. A l'entrada de cada poble hi ha un rètol de ceràmica: les lletres blanques sobre un fons blau fosc. Tot fa una sensació molt europea de riquesa i de bon govern. (El "concert econòmic" implica una autonomia efectiva d'aquest país, on les diputacions tenen grans superàvits).

No calen comentaris.