Article publicat al Presència d'ahir.
Les càmeres del KGB
Tenen per nom l’acrònim format per les inicials d’un personatge sinistre, el creador de la policia secreta soviètica -la tristament famosa Txeca precursora del KGB- Felix Edmundovich Dzerzhinsky, però la seva història està plena d’ingredients curiosos i sorprenents. Són les càmeres de fotografiar Fed, també conegudes com a Leica russes, fabricades entre els anys 30 i 50 del segle XX a Ucraïna i redescobertes a Occident a través dels nous mercats d’Internet.
És un tòpic, però cal constatar-lo: Internet ha revolucionat absolutament el món de la informació. Perdre’s per la xarxa suposa descobrir noves realitats i endinsar-se en cenacles absolutament desconeguts, mons on iniciats aboquen i intercanvien tots els seus coneixements sobre una matèria. Entrar com a observador en aquests hàbitats, en molts casos aliens i llunyans, i anar-s’hi introduint resulta de vegades fascinant.
Això és el que pot arribar a passar a qui decideixi capbussar-se en el món de les càmeres de fotografiar soviètiques: des de les més trendy Lomo, que han donat lloc a la creació d’un moviment internacional conegut com a Lomografia amb botigues arreu del món (també al barceloní barri del Born), fins a les més desconegudes, però no menys interessants, Fed, Kiev o Zorki.
Recórrer per la xarxa l’empremta d’aquestes càmeres és resseguir l’itinerari caòtic que ens porta per multitud de pàgines de col·leccionistes, aficionats a la fotografia o comerciants de les repúbliques de l’extinta Unió Soviètica, fins acabar en el soc global que és avui en dia eBay. I aquest viatge resulta altament addictiu per a qui se senti atret per una narració, que, en el cas de les càmeres Fed –conegudes també popularment com a Fedka- combina elements aliens a la fotografia com ara la pedagogia, la història del segle XX, l’organització social i econòmica del comunisme o el col·leccionisme. Barrejant tots aquests ingredients obtindrem la nostra història. I comencem precisament per aquí: per la història.
En els anys 20 i 30 del segle passat, el règim comunista instaurat a Rússia per la revolució de 1917 tenia com un dels seus objectius principals industrialitzar el país. Després de segles d’existència d’un sistema gairebé feudal, que basava la seva economia en l’agricultura, els nous governants tenien l’obsessió de la modernització. Calia crear indústries i fabricar productes propis per no dependre de l’exterior. Fins i tot l’estètica i l’art del nou règim eren clarament industrialistes, centrats en les màquines i el moviment: Eisenstein, Maiakovski, Tatlin.
Fora de Rússia, el món de la fotografia havia viscut també durant els anys 20 la seva revolució particular amb l’aparició de les càmeres Leica, inicialment la Leica I i posteriorment la II, una càmera manejable i amb una òptica de gran qualitat que aviat esdevindria un mite i utilitzarien fotògrafs com ara Henri Cartier-Bresson, Agustí Centelles, Robert Capa o Alexander Rodchenko, un dels grans noms del nou moviment artístic soviètic. Avui en dia, les Leica II, amb òptica Elmar, són càmeres extraordinàriament cotitzades pels col·leccionistes i aficionats. Només cal veure els preus que assoleixen a les subhastes d’eBay.
Però per acabar d’explicar l’origen de les càmeres Fed ens falta un tercer ingredient: els nens del carrer. Amb la sotragada de la revolució russa i totes les seves conseqüències (repressió, assassinats, canvi de model econòmic, empobriment...), els carrers de les ciutats de les repúbliques soviètiques es van omplir de nens sense família ni recursos, que vivien a mig camí de la delinqüència. Eren els anomenats besprizorniki, que suposaven un problema per un règim criminal però alhora idealista.
Ara ja ho tenim tot. Bé, ens cal l’home capaç d’unir tots aquests elements, curiosament un pedagog: Anton Semionovitx Makarenko. Basant-se en experiències semblants preliminars, Anton Makarenko, deixeble i amic de l’escriptor Màxim Gorki, va crear a la ciutat ucraïnesa de Kharkov una comuna per acollir i escolaritzar nens del carrer, amb una fórmula que combinava l’ensenyament i el treball. Seguint una disciplina fèrria, gairebé militar, els joves dedicaven mitja jornada a les classes i l’altra mitja a la producció, d’acord amb un model pedagògic que pretenia no diferenciar el treball físic del mental. A la comuna de Kharkov es van fabricar productes molt diversos, fins que l’any 1932 es va decidir iniciar la producció d’unes càmeres fotogràfiques iguals a l’exitosa Leica.
Això suposava un repte molt important per a la comuna ja que la fabricació de càmeres implicava un major nivell d’exigència, així com la intervenció de professionals especialitzats i el suport d’altres entitats de producció. Tanmateix, després d’un llarg període de proves, l’any 1934. es va iniciar la fabricació dels primers models en sèrie de la càmera batejada com a Fed 1.
Tècnicament, una de les característiques diferencials i més remarcables de la Fedka –igual que de les Leica originals- és la incorporació d’un telèmetre, dispositiu que permet mesurar les distàncies i enfocar en conseqüència.
Amb el pas dels anys, es van dissenyar i produir diferents models de Fedka, orgull de la comuna de Makarenko i de gairebé tot el sistema soviètic. La producció només va alterar-se durant la Segona Guerra Mundial i la invasió alemanya, que va destruir absolutament la colònia de Karkhov i va fer que la producció es traslladés a Berdsk, a la Rússia central. Finalitzada la guerra, la producció de Fed 1 es va reprendre a Kharkov i va continuar fins l’any 1955, quan s’havien superat ja les set-centes mil unitats fabricades. Després van venir molts altres models de Fed, més evolucionats tècnicament.
Makarenko, el sistema pedagògic del qual es posa avui en dia en dubte per considerar-se coactiu de l’individu enfront del grup, ja havia deixat molts anys abans la direcció de l’escola-fàbrica però no hi ha dubte que, sense proposar-s’ho, la seva figura va ser cabdal per al desenvolupament i popularització de la fotografia a la Unió Soviètica. Tota aquesta història, estranya i atraient, està descrita amb tot detall per Oscar Fricke en l’article The Dzerzhinsky Commune: Birth of the Soviet 35mm Camera Industry publicat l’any 1979 a la revista History of photography.
I què pot aportar avui en dia, en el nostre món digital, una càmera arcaica com la Fed 1? Segurament la resposta és llarga i complexa però té alguns elements ineludibles. En primer lloc, el pòsit de la història. El seu passat no deixa indiferent i, en alguns individus, arriba a produir fascinació. Tenir a les mans una Fedka i poder utilitzar-la resulta gairebé fetitxista. En segon lloc, la simplicitat. Tot i que res és més fàcil que prémer el botó d’una càmera digital automàtica i, en canvi, fotografiar amb una Fed requereix una sèrie d’operacions complexes només per carregar el rodet i un seguit d’ajustos manuals a l’hora de fer una fotografia, no deixa de ser una càmera simple, absolutament mecànica. Vista la nostra exasperant dependència de bateries, piles, xarxes elèctriques o telefòniques, les càmeres d’època com la Fed són un prodigi de la independència energètica amb el seu funcionament 100% mecànic. En tercer lloc, artilugis com les càmeres Fed no deixen de tenir un punt contestatari. Si s’imposa el tecnicisme a ultrança, la digitalització absoluta i la innovació desbordada, de vegades ve de gust optar pel romanticisme, ja sigui amb un mapa i una brúixola, un cotxe d’època o una càmera de fotografiar primitiva. Finalment, hi ha la perdurabilitat. En uns temps en què tot està concebut per al consum instantani i immediat, alguns sentim nostàlgia d’èpoques en què els objectes estaven pensats per perdurar i passar de pares a fills, A tot això, sumem-hi la bellesa i l’elegància del classicisme i l’addictivitat del col·leccionisme, agitem-ho i deixem-ho reposar.
Ben segur que, tot i els seus antecedents lligats al comunisme, les càmeres Fed mereixerien portar un nom més noble, que no ens recordés un personatge com Dzerzhinsky ni les atrocitats de les txeques o del KGB, però en qualsevol cas, sense cap nostàlgia cap a aquest règim de terror, la història d’aquestes càmeres i tot el seu món són dignes de ser recordats.
El punt de vista del col·leccionista
Quan tens una càmera antiga a les mans penses en tot el que pot haver fotografiat. En el cas d’una Fed pots arribar a aventurar que, tal vegada, a les mans d’un agent soviètic podria haver estat a Barcelona durant la Guerra Civil. Qui parla així és Albert Planàs, nét de fotògrafs per banda paterna i materna, fotògraf ell mateix, col·leccionista i gran coneixedor de les càmeres russes. Tanmateix –afegeix- quan els russos tenien la possibilitat de fer-se amb una Leica de veritat, no ho dubtaven ni un moment. Així ho van fer quan van entrar a Alemanya en acabar la Segona Guerra Mundial.
Preguntat sobre la qualitat d’aquestes càmeres, més enllà de totes les seves històries, Albert Planàs explica que les Leica tenien uns estàndards de qualitat altíssims; a la Unió Soviètica, per contra, el que comptava era la productivitat i, en funció de l’habilitat o autoexigència de cada operari o encarregat de producció, trobem càmeres de més o menys qualitat. És més aleatori. A més, encara que la mecànica fos idèntica a la d’una Leica els materials utilitzats en la fabricació no eren equiparables.
Albert Planàs és l’autor del lloc web www.sovietleica.com. A banda de poder compartir la seva col·lecció, el web pretén ajudar a mostrar, de forma molt gràfica, les diferències entre cadascun dels diversos models i varietats de càmera. És l’únic espai d’aquestes característiques concebut a Catalunya, dins d’un àmbit de col·leccionisme encara força reduït a escala mundial. Una de les gràcies de col·leccionar càmeres russes –afirma- és que l’univers és finit i relativament limitat, així com la informació disponible sobre elles al món occidental, ja que molts arxius originals van ser destruïts i molta documentació està únicament disponible en rus.
Planàs és una font inacabable d’informació sobre aquestes càmeres, dissenyades inicialment –explica- gairebé com un objecte militar destinat als agents de la policia secreta i a l’exèrcit (com bé es pot veure en la foto que acompanya el text), tot i que després el seu ús es van popularitzar amb l’objectiu que cada rus, amb la seva càmera, ajudés a escriure la història. Una història que, suposem, es buscava que fos idealitzada segons les consignes del règim.
Planàs també ens posa sobre la pista d’una fotografia de Picasso amb la seva Fed 2 i comenta la llegenda negra que atribueix l’emissió de radioactivitat a algun model d’aquestes càmeres: Algunes experiències, entre ells una de realitzada a Holanda, han conclòs que els nivells de radioactivitat que emet el lantani, isòtop present en el recobriment d’algunes lents industar, són irrisoris.
Per fer avançar el rodet d’una vella Fed cal fer córrer una roda amb insistència. Conversant sobre fotografia amb Albert Planàs passa just el contrari: la informació flueix i el temps corre sense ni adonar-nos-en. No acabarien mai de sortir històries sobre unes càmeres que, sota l’aparença de simple aparell anacrònic, amaguen el testimoni d’una part molt important de la història del segle XX.
