22.4.10
A la benzinera
Acostumo a parar-me a omplir el dipòsit del cotxe a la benzinera que hi ha passat Tagamanent, arribant ja a Aiguafreda. Sorprenentment, és un reducte de pau. Als capvespres de primavera, com el d’ahir, resulta especialment agradable. Només cal dirigir la mirada i l’atenció cap a les boscúries de l’altre costat del riu. Enmig hi ha l’autovia, sí, i la via del tren, però aquestes muntanyes imposen la seva força. Són boscos frondosos d’alzines –selva mediterrània- amb algun caducifoli que destaca amb el seu verd tendre. Al capdamunt sobresurten les roques de la cinglera. És una natura verge i poderosíssima que atreu i s’imposa, fins i tot als quatre carrils de l’autovia. Ahir se sentia olor de riu, que només desapareixia sota els efluvis de la benzina, i l’idíl·lic cant dels ocells ressonava per damunt del brunzit dels cotxes que passaven rabent.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Molt bones aquestes darreres entrades al blog!
Estic ben d'acord amb el comentari anterior.
La nota de la benzinera és un encert. Però, no pot ser en part que tot plegat sigui un efecte de la primavera? No nego que la primavera és una cosa natural, però, a l'hivern és igual? Els ocells deuen cantar d'una altra manera.
Efectivament, la primavera ho exagera tot però el lloc és agradable tot l'any.
Et conec, anònim?
Publica un comentari a l'entrada