Com la magdalena de Proust

En la història de la literatura, si hi ha un exemple emblemàtic d’elaboració literària de l’evocació d’una sensació mental complexa és el de l’arxiconeguda magdalena de Proust. Qui més qui menys n’ha sentit parlar o en recorda el passatge.
Aprofitant la feliç aparició d’una nova traducció al català del primer llibre de la Recherche, Combray, a càrrec d’Edicions Viena, aprofito per recomanar el bloc del traductor, Josep Maria Pinto, que porta precisament el mateix títol d’aquest primer volum.
En una de les entrades hi reprodueix el famós fragment de la magdalena, que val la pena llegir o rellegir, del qual en cito ara el clímax:

Va enviar a buscar una d’aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades magdalenes, que semblen haver estat emmotllades en la valva ratllada d’una petxina de pelegrina. I tot seguit, maquinalment, aclaparat per aquella jornada ensopida i la perspectiva d’un endemà trist, vaig dur als meus llavis una cullerada de te on havia deixat que s’estovés un tros de magdalena. I en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa. De cop i volta m’eren indiferents les vicissituds de la vida, inofensius els seus desastres, il·lusòria la seva brevetat, de la mateixa manera que opera l’amor, tot omplint-me d’una essència preciosa: o més ben dit, aquest essència no era a dins meu, era jo mateix. Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal. D’on m’havia pogut venir aquella joia poderosa? Sentia que estava lligada al gust del te i de la magdalena, però que el superava infinitament, no devia ser de la mateixa naturalesa. D’on venia? Què significava? Com arribar a copsar-la? (...)
(...)I tot d’una ha aparegut el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l’hora de la missa), quan anava a dir-li bon dia a la seva habitació, m’oferia la meva tieta Léonie després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la.
És un art saber traduir en paraules aquestes sensacions, que de fet no deixen de ser químiques: una descàrrega de neurotransmissors i d’altres substàncies que dibuixen la complexitat de les nostres sensacions, percepcions i sentiments.
Qui pogués tenir la capacitat i el geni d’un Proust per poder descriure algunes d’aquestes sensacions! Com la que es produeix, per exemple, quan enmig de la realització d’un cúmul de tasques feixugues o sense interès, se’ns apareix com una punxada, una espurna o un estel fugaç, el record d’alguna cosa a fer que ens motiva: una trucada, la resposta a un correu, la consulta d’alguna dada, la lectura pendent d’un article o d’un bloc. És com la llum d’un flash que ens enlluerna súbitament i desapareix de cop, però que deixa una empremta molt subtil. Una sensació no molt llunyana a la d’una olor o un sabor. De vegades, oblidem de què es tractava, però ens queda aquesta sensació viva i present. Recordem que entre la rutina hem de fer alguna cosa agradable o interessant encara que no sapiguem què. Se’ns en va el fons però ens queda la forma, com una llumeta encesa, com la imatge nítida que s’ha revelat en una pel·lícula. Com el regust d’una dolçor intensa.