I quina és l'adreça del teu bloc?

No acostumo a fer publicitat del meu bloc. M'agrada que la gent el llegeixi i voldria ampliar el nombre de lectors però no vaig pel món parlant-ne. Diguem que intento ser una mica discret. No obstant això, sempre hi ha comentaris i informacions que circulen i moltes vegades s'arriba a la situació en què algú et demana l'adreça del bloc. En aquests casos, estic encantat de donar-la i agraït per l'interès. Però he viscut ja repetides situacions en què no existeix el més mínim interès en prendre nota, memoritzar l'adreça o visitar el bloc. I són aquestes persones les que acostumen a reiterar una i altra vegada la petició: i quina és l'adreça del teu bloc? T'ho demanen un dia i t'ho tornen a preguntar al cap d'un mes. Preferiria que fossin més sincers i mostressin la indiferència més absoluta abans que percebre com pensen en les seves coses mentre tu repeteixes el corresponent alexfigueraspuntblogspotpuntcom amb cara de tonto i pensant alhora que buscar al google fa miracles.

A buscar molsa

Ahir, després de dinar, vam anar a buscar molsa per fer el pessebre. Segurament deu seu una activitat prohibida pel nostre benvolgut govern (buscar molsa, vull dir, fer el pessebre no crec que ho estigui, encara).
El sol volia amagar-se ja darrera la cinglera del Puigfred, però lluïa amb una certa força sobre el verd, encara tímid, dels camps. Vam caminar una bona estona vorejant aquells camps de cereals, guanyats temps ençà als boscos. De tant en tant, enmig de la terra llaurada s’hi conservava algun arbre, de tronc robust i pell de rèptil, de gran bellesa.
Hi ha una bellesa de les coses simples i arcaiques. La terra vermella i fangosa del camí, els camps de cultiu suaus i ondulats, aquests arbres isolats i sense fulles. Pel camí vam trobar un caçador, que va fer caure un tudó just davant nostre. Va ser bonic sentir l’estrèpit i veure caure l’ocell entre els arbres. Caçar, cultivar la terra, els nostres ancestres.
En un moment donat vam veure la casa de Castellar, amb les xemeneies fumejant, i vaig pensar, com Pessoa, que la vida allí devia ser feliç. En els gens devem portar alguna cosa que ens crida cap a la vida antiga, una vida difícil i senzilla que segurament avui se’ns faria insuportable. En un plat de la balança hi tenim Horaci i Rousseau, però a l’altra costat hi descansa tot el naturalisme en pes. Precisament, en aquelles terres esquerpes on ens trobàvem, Raimon Casellas hi va situar els personatges obscurs de Els sots feréstecs i Josep Pla afirmava que el principal problema del naturalisme rau en què és veritat.
Però a mi m'agrada deixar-me portar per la imatge idíl·lica de la casa de pedra fumejant, els picarols dels gossos dels becaders dringant entre les torrenteres, les mans submergint-se en la fredor flonja de la molsa, la il·lusió de l'Àlex collint palmeres pel pessebre, els peus enfonsant-se en el fang del camí, un dia més que es va apagant en la fredor d'un hivern que pertany a un altre món.

Casavella

Tots hem sentit alguna vegada la història del conserge d’un banc que arriba a ser-ne el president. De baix de tot al cim, el self made man en estat pur. De vegades, però, la història canvia i la persona que havia treballat de conserge en un banc arriba a ser un escriptor reconegut. M’agrada més aquesta variant de la història.
Tot i que les temàtiques de les novel·les de Francisco Casavella mai m’havien atret prou com per ser-ne lector, la figura de Casavella sempre m’havia resultat interessant. Un cert punt de malditisme, la seva biografia poc corrent en un escriptor (amb una època de conserge a La Caixa inclosa), la seva independència, la implicació amb el seu ofici, el seu caràcter solitari... me’l feien proper i simpàtic.
Per això, la notícia de la seva mort als quaranta-cinc anys no ha deixat de frapar-me. És curiós com podem sentir properes les desaparicions de persones llunyanes amb qui no hem tingut mai cap contacte.
Descansi en pau, Francisco Casavella.

Filosofia de cafè

Una mica de filosofia (o potser el terme és fins i tot massa ambiciós) de cafè.
Recordàvem l’altre dia aquells versos de Pessoa –o, més ben dit, d’Álvaro de Campos- que diuen que el món és de qui neix per conquerir-lo i no pas de qui somia que pot conquerir-lo, encara que tingui raó.
Crec que és una evidència que el món és dels homes d’acció. I no em refereixo als líders polítics o econòmics –que també- que dirigeixen el món. Em refereixo a qui governa la quotidianeitat. El que compta és fer coses, generar activitat, no parar. Moltes vegades sense objectiu clar o amb objectiu erroni. Però el que cal és moure’s, fer bullir l’olla.
Jo espero que algun dia el món estigui governat no pels homes d’acció sinó pels homes de reflexió. Segurament no existiria el progrés vertiginós tal com avui l’entenem. Possiblement no hi hauria tanta riquesa ni activitat econòmica. Però segurament tindríem una evolució més raonada i raonable, un dia a dia amb major governança del sentit comú i uns principis i objectius, tant individuals com socials, més clars.

Les veus de l'horror

No recordo quan era. El cas va sortir a la llum i va commocionar tothom. Una nena, l’Alba, estava a les portes de la mort a causa dels maltractaments rebuts a casa. Les administracions havien tingut indicis clars d’aquestes agressions però, entotsolades en els seus circuits burocràtics, no havien actuat. Podríem pensar en Kafka si la situació admitís algun recurs literari, però no és el cas.
Aquesta setmana ha començat el judici. Els acusats són la mare –sí, la mare- i el seu company. Per la ràdio hem pogut sentir les seves explicacions. Les seves veus. I segur que cal respectar totes les garanties i pressumpcions d’innocència, però per mi aquestes són les veus de l’horror. Les veus de l’horror més autèntic, explícit i real.

A la fira

Aquests dies, al poble, hem estat de Festa Major. La frase més pronunciada a casa, cada dia des de les vuit del matí i amb una freqüència creixent a mesura que passaven les hores, ha estat: que no anem als cavallitus?
M’agrada la paraula cavallitus. És una absoluta corrupció i degradació del llenguatge que es carrega dues llengües de cop, però està plenament arrelada en el vocabulari popular. Em resulta impossible trobar un terme substitutiu correcte que no em sigui artificiós.
I bé, vam anar als cavallitus. Cada dia. L’À. va pujar als cavallitus pròpiament dits, a les barquetes, als llits elàstics, als imflables i jo vaig acompanyar-lo als autos de xoc i al tren de la bruixa (el de la Maleni no, l’altre). L'N. es mirava aquell món de llum i soroll des del cotxet, immòbil i extasiada.
Els cavallitus, la fira, és un element inherent a les festes majors dels pobles. Any rere any veiem com arriba i com se’n va. Forma part central de les nostres vides durant uns dies i després l’oblidem totalment. L’alegria que passa d’en Rusiñol.
Em costa explicar la barreja de sensacions que em provoca aquesta fira. El meu jo més pragmàtic la veu com un peatge que s’ha de pagar, amb els seus preus absolutament abusius, una concentració humana excessiva i una música estrident i desagradable. Però també hi ha l’element nostàlgic que compensa aquests inconvenients. Per uns moments ens retorna a temps passats. Quan, de nens, pujàvem al cotxe de bombers tapats amb un passamuntanyes i ens menjàvem després un cotó fluix de sucre. O quan, d’adolescents, disparàvem contra les boletes de colors i pujàvem a la barca, esperant els primers balls a l’envelat. Tot això torna cada any i seria una mica més trist i alhora agradable si sonés una música de fira o de circ de començaments del segle XX en comptes del bakalao de fa quinze anys o dels èxits del Fary.
Però darrera aquesta mirada nostàlgica i, malgrat tot, festiva de la fira hi ha l’element humà que l’acompanya. La vida a les caravanes, la transhumància, el fred, les incomoditats, el desarrelament. Un punt de bohèmia però també de sordidesa. La tristesa que passa més que no pas l’alegria. El senyor que es vesteix de bruixa tronada i a qui mil parells de mans, durant mil anys i en mil pobles diferents, volen prendre l’escombra. La senyora que segueix venent tiquets a la guixeta rònega i freda quan nosaltres anem cap a casa a sopar. Els ninos de peluix que van d’aquí cap allà tancats en camions polsosos, oferint-se com a premi que ningú vol. Tots els figurants d’un món que ofereix il·lusions de cartró pedra per un grapat d’euros. Un plat agredolç com a menú central de les festes majors.

Ciutats clòniques

El que ara descriuré és una percepció absolutament personal i possiblement sense massa solidesa argumental, però alhora molt interioritzada.
Hi ha una sèrie de viles i ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona que em resulten absolutament idèntiques. És possible que físicament (si es pot utilitzar aquest terme fent referència a una ciutat) tinguin moltes diferències, però hi ha una sèrie d’elements, potser una mica eteris, que les fan per a mi totalment intercanviables. Un mateix tipus d’urbanització dels carrers, una idèntica tipologia d’edificis (sense massa encant), una absoluta uniformitat en els elements de mobiliari urbà, una forma de senyalització molt característica, una clara repetició en determinats noms dels carrers, una notòria presència de cert tipus de serveis (biblioteques, centres cívics, escoles) molt semblants en el fons i en la forma, etcètera. Tot això dóna a aquestes poblacions una atmosfera comú, que percebo molt nítidament però que se’m fa difícil d’expressar. Segurament a aquest caràcter hi contribueix el fet que aquests municipis hagin estat governats sempre (o gairebé sempre) per un determinat color polític. Sóc conscient que aquest és el punt més feble de la meva teoria, però no puc deixar d’ementar-lo.
Personalment aquestes viles no m’agraden gens. L’altre dia vaig anar a agafar el tren a una d’elles, que no coneixia, i vaig viure un autèntic déjà vu. Altre cop el mateix.
Cal dir que aquestes poblacions, objectivament, han millorat molt en els últims anys. No tenen cap aire suburbial (no penseu que estic parlant de zones degradades) i l’acció pública els ha resultat molt beneficiosa. Me n’alegro molt i segur que la vida hi deu ser còmode, amb tots tipus de serveis oberts a tothom. Cal dit que el desequilibri entre la iniciativa privada i la intervenció pública és molt evident, decantat cap aquesta última. S’hi nota molt la mà de les administracions i tot està ordenat, controlat, políticament correcte. Però jo no m’hi sentiria còmode.
Un dia vaig sentir per la ràdio un activista dels drets dels homosexuals que criticava els qui tenen una visió unívoca de la família. Deia que no totes les famílies han de ser formades per pare, mare, nen, nena i gos. En el seu to es veia que aquell home, més que buscar la igualtat, sentia ràbia cap al tipus de família tradicional. Aquesta suposada perfecció l’incomodava. A mi em passa una mica el mateix amb aquestes ciutats. Tants serveis socials, tanta correcció política, tant reciclatge, tant dirigisme, tanta visibilitat de la res publica m’arriba a carregar. Els individualistes preferim les grans ciutats, difícilment controlables i uniformitzables malgrat els esforços que fan, o els pobles petits, amb poders públics més llunyans o limitats. Pla -sempre Pla- va viure una temporada a la petita cala begurenca de Fornells, on valorava –ho diu a Bodegó amb peixos- que no hi hagués església, ni rellotge públic, ni oficina administrativa, ni encarnació de l’autoritat legal, ni tan sols cementiri.
El que més em preocupa és que l’àrea metropolitana es va estenent i quan veig el meu poble cada vegada més urbanitzat, amb més senyals, amb uns pirulos que han posat per per enganxar-hi cartells, amb una hipertròfia de l’administració local em começo a incomodar. Tinc, però, l’esperança que sempre ens quedaran els pobles del Lluçanès, del Collsacabra, de les valls de la Garrotxa, de l’Empordà, de la Catalunya Nord. O potser no.

(De vegades, en certs escrits, acaba sortint l'àcrata. Què hi farem).

El valor de l'austeritat

Recomano aquest editorial del butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol sobre el valor que pot tenir l'austeritat. El trobo molt encertat.

Venus i l'estel de l'Advent

Dissabte, cap a les set del vespre, vaig sortir a fer un volt. Després de tot un dia tancat a casa amb els nens –refredats- necessitava que em toqués una mica l’aire.
L’aire era glaçat, ideal per deixondir-se. Feia certament molt fred i pels carrers del poble corria poca gent. Més que un dissabte semblava un diumenge, un diumenge d’aquells de ple hivern en què només de tant en tant et creues amb alguna figura abrigada i fantasmagòrica.
Es percebia un cel serè i un aire cristal·lí, però les estrelles encara no es veien. Només damunt la línia del cingle, esborrada per la foscor, lluïen majestuosament dos planetes. Eren tan resplendents i vius que el terme planeta em sembla poc poètic per definir-los. Eren luceros lorquians. Formaven una vertical gairebé perfecta, perpendicular a la línia invisible del cingle. El més baix brillava tant que, incialment, vaig pensar que no fos el llum de la casa de Can Tres Quarts. Però no, el llum de la casa es veia al seu lloc, més baix. Per la seva intensitat, segurament devia ser Venus. El de sobre, no ho sé. No semblava Mart, no era vermellós. Potser Mercuri.
Curiosament, buscant la traducció catalana de lucero, m’he topat amb l’anomenat estel de l’Advent. Segons una tradició catalana, que desconeixia totalment, amb l’inici de l’Advent apareix al cel una estrella que brilla fins la nit de Nadal i anul·la la influència de la lluna, l’estel de l’Advent. Tenint en compte que l’endemà començava l’Advent, m’agradaria pensar que aquell astre desconegut podria ser aquest estel de l’Advent que veien els nostres avantpassats, segles enllà. En qualsevol cas, em sento molt més proper a aquesta tradició arcaica que a qualsevol conjectura astrològica que pogués fer-se sobre l’alineament vertical de dos planetes.
En fi, va ser magnífic passejar en la fredor intensa del capvespre amb la guia d’aquella vertical perfecta, formada –m’agrada pensar- per una venus pagana i per l’estel de l’Advent dels primers cristians. Un autèntic regal i una metàfora dels nostres orígens.