Seguim recuperant vells èxits. De quan The Police encara era The Police:
And I can only play that part
And sit and nurse my broken heart, so lonely
So lonely, so lonely, so lonely
So lonely, so lonely, so lonely
So lonely, so lonely, so lonely
So lonely, so lonely
27.6.08
20.6.08
Sant Joan
Hi ha una imatge idíl·lica de Sant Joan. Les revetlles als terrats o als jardins, amb el dia que s’allargassa i no vol acabar de marxar. Els focs de quan érem nens a la plaça del poble. Les coques flonges embolicades amb paper fi. L’olor de pólvora i les bengales cremades. Alguna que altra bretolada amb petards. La llibertat promesa per la fi del curs. Les festes d’adolescents, amb amors incipients que no gosaven sortir. 99 red balloons. Algun primer petó furtiu. La fresqueta dolça d’una nit de juny. Em sembla que hi ha una cançó d’en Serrat que parla de tot això (i, si no, és una llàstima perquè seria una cançó molt bonica).Però després hi ha un altre Sant Joan, molt menys romàntic. L’excés de petards a tothora. Els gossos del veïnat cridant com a bojos. La música massa alta de les festes. Els nens que es desperten pels petards, pels gossos, per la música o una mica per tot. El patiment pels nens. La impossibilitat de dormir a causa dels nens, el patiment, els petards, els gossos, la música i altre cop la combinació de tots. El mal de cap de l’endemà, amb un sol que crema massa. Els carrers bruts de restes de petards, papers, gots i ampolles. La bústia de casa els meus pares i les de tot el carrer, un any més, rebentades. La tristesa inherent a l'endemà de qualsevol cosa.
Darrera d’una cara, sempre hi ha una creu. I el pas del temps ens porta d’un costat a l’altre.
19.6.08
Osonosfera
Des d'avui formo part de l'Osonosfera, una xarxa de blocaires de la comarca d'Osona.
Allí hi trobareu diàriament les entrades d'un nombrós grup de blocaires amb idees i interessos diferents.
Crec que és una bona iniciativa.
Allí hi trobareu diàriament les entrades d'un nombrós grup de blocaires amb idees i interessos diferents.
Crec que és una bona iniciativa.
18.6.08
Lluna taronja
Ahir al vespre, al capdavall del carrer Enric Granados, lluïa una lluna plena gran i taronja, que va acompanyar-me en el meu passeig per una ciutat que vaig sentir una mica trista i llunyana.
17.6.08
L'estimat Scott Fitzgerald
Ahir vaig anar a la llibreria Central del carrer Mallorca i vaig comprar-me un llibret de Francis Scott Fitzgerald, El crucero de la chatarra rodante (The cruise of the rolling junk). Editat per Anagrama el 1990, va ser escrit una mica com un divertimento però hi apareix ben viu l’autèntic Fitzgerald, el sensible, agredolç i amable escriptor de la Generació perduda.
Després de llegir l’extraordinària novel·la Suau és la nit (Tender is the night), tinc en gran estima a Scott Fitzgerald. Mentre el seu coetani Hemingway sempre m’ha resultat antipàtic, Fitzgerald és per a mi l’altra cara de la moneda. Tendre, sentimental, caminant sempre al límit de l’abisme, va viure una vida de contrastos, entre el luxe i l’spleen de l’època daurada del jazz fins a la degradació del seu propi alcoholisme o els problemes mentals de la seva dona Zelda, símbol d’una generació efectivament perduda.
Suau és la nit retrata perfectament una època i una manera de viure. És d’aquelles novel·les que et fan viure un ambient, en aquest cas el de la Riviera francesa d’entreguerres, i t’acosten als personatges de la història. Encara que no tenen perquè ser antagòniques, sempre he preferit la literatura d’atmosferes i personatges a la literatura d’arguments. En aquest cas, darrera del món de riquesa i luxe de Suau és la nit, s’hi pot viure també la buidor i l’esterilitat d’aquest ambient, que acaba ofegant els seus protagonistes. Però més enllà d’aquest tedi, sempre hi queda la il·lusió. Llegir Fitzgerald és com seure davant del mar un dia ennuvolat. Darrera la tristesa del gris del cel, hi ha l’esperança del mar verd i de les onades que sempre tornen.
Un altre aspecte a destacar de la literatura de Fitzgerald és que és clarament autobiogràfica. Les seves històries són translúcides, deixen veure la seva vida real, i això els dóna autenticitat.
El crucero de la chatarra rodante és la història d’una bogeria, la crònica d’un viatge des de Connecticut fins a Alabama en un cotxe vell i mig espatllat, responent només al desig dels protagonistes, Fitzgerald i Zelda, de menjar préssecs i galetes per esmorzar. En el text hi apareix l’humor, de vegades una mica amarg, i s’hi deixa veure la inestabilitat emocional de la parella, però per damunt de tot hi ha la il·lusió. La il·lusió d’emprendre un viatge irracional, la il·lusió de veure paisatges diferents com a decorats d’un món de ficció, la il·lusió de viure com qui juga.
Després de llegir l’extraordinària novel·la Suau és la nit (Tender is the night), tinc en gran estima a Scott Fitzgerald. Mentre el seu coetani Hemingway sempre m’ha resultat antipàtic, Fitzgerald és per a mi l’altra cara de la moneda. Tendre, sentimental, caminant sempre al límit de l’abisme, va viure una vida de contrastos, entre el luxe i l’spleen de l’època daurada del jazz fins a la degradació del seu propi alcoholisme o els problemes mentals de la seva dona Zelda, símbol d’una generació efectivament perduda.
Suau és la nit retrata perfectament una època i una manera de viure. És d’aquelles novel·les que et fan viure un ambient, en aquest cas el de la Riviera francesa d’entreguerres, i t’acosten als personatges de la història. Encara que no tenen perquè ser antagòniques, sempre he preferit la literatura d’atmosferes i personatges a la literatura d’arguments. En aquest cas, darrera del món de riquesa i luxe de Suau és la nit, s’hi pot viure també la buidor i l’esterilitat d’aquest ambient, que acaba ofegant els seus protagonistes. Però més enllà d’aquest tedi, sempre hi queda la il·lusió. Llegir Fitzgerald és com seure davant del mar un dia ennuvolat. Darrera la tristesa del gris del cel, hi ha l’esperança del mar verd i de les onades que sempre tornen.
Un altre aspecte a destacar de la literatura de Fitzgerald és que és clarament autobiogràfica. Les seves històries són translúcides, deixen veure la seva vida real, i això els dóna autenticitat.
El crucero de la chatarra rodante és la història d’una bogeria, la crònica d’un viatge des de Connecticut fins a Alabama en un cotxe vell i mig espatllat, responent només al desig dels protagonistes, Fitzgerald i Zelda, de menjar préssecs i galetes per esmorzar. En el text hi apareix l’humor, de vegades una mica amarg, i s’hi deixa veure la inestabilitat emocional de la parella, però per damunt de tot hi ha la il·lusió. La il·lusió d’emprendre un viatge irracional, la il·lusió de veure paisatges diferents com a decorats d’un món de ficció, la il·lusió de viure com qui juga.
16.6.08
Espanya
Mai m'havia considerat independentista. Entre d’altres coses perquè penso que els catalans tenim la sort de tenir dues cultures, una de pròpia i una altra d’apresa, i penso que és un error renunciar a tot el que ens aporta la cultura espanyola. Sempre he envejat als amics que han estudiat en escoles franceses o angleses perquè tenen la sort de tenir assimilada com a pròpia una tercera llengua i cultura. Per això, renunciar a Baroja, Velázquez o Delibes em sembla un pas enrere.
D’altra banda, no m’ha agradat mai que un país es reafirmi per oposició o negació d’un altre. I un sector del nacionalisme català té aquesta tendència (vegi’s Frankis i derivats).
Dit això, d’un temps ençà començo a pensar que Espanya, tal com és avui en dia, és un mal company de viatge per a Catalunya, un llast que no ens deixa créixer. Crec que ens ha de començar a caure la bena dels ulls. I ja no parlo només de les classes dirigents sinó també de la senyora de Gavà que ha estat mesos sense tren, del malalt en llista d’espera per visitar-se, del batxiller que no pot estudiar medicina quan al país li falten molts metges o del demandant que fa cinc anys que espera que la justícia resolgui el seu cas.
Segurament tot això no es resoldria d’avui per demà amb més autogovern o amb la independència absoluta, però actualment vivim una situació gairebé d’asfíxia.
Els nostres trens de rodalies són la imatge més clara del que suposa dependre de Madrid en infrastructures. Que el TGV arribi a Barcelona setze anys després que a Sevilla és una broma de mal gust. I que encara no estiguem connectats ni amb França ni amb València n’és la continuació. Ampliar el Prat ens ha costat Déu i ajuda, mentre Barajas creixia faraònicament. El finançament que tenim continua sent insuficient, mentre regions que reben la nostra solidaritat financen els llibres de text a les escoles i disposen d’una gegantina plantilla funcionarial. El País Basc, per la força dels carlins i amb el fantasma del terrorisme, segueix fent valer els seus furs i té concert econòmic. Nosaltres, ni parlar-ne. La realitat plurilingüística de l’Estat és encara virtual. Això no s’acosta en res a Bèlgica o a Suïssa. A sobre, ens toca ser sempre el dolent de la pel·lícula, l’insolidari, l’antipàtic, el que sempre es queixa. Cornuts i pagar el beure.
Tot això no vol dir que tot sigui fantàstic quan ho gestionem nosaltres. No pot ser que siguem de les poques comunitats que tinguem un impost de successions tan bèstia. L’episodi de la crisi de la sequera hauria de fer avergonyir-nos. No som capaços de posar-nos d’acord per tirar endavant una reforma educativa vital per sobreviure com a societat. Tenim la cultura del no més arrelada que enlloc. Les negociacions per aprovar un nou Estatut van ser un model de partidisme. Perdem competitivitat i les empreses no volen instal·lar-se aquí. Tenim dèficit d’energia però no volem ni MAT ni nuclears. No tenim aigua però no volem transvasaments.
Tot això ho hem de resoldre. Depèn de nosaltres. Però depèn també d’una situació política absolutament sotmesa al que passa més enllà de l’Ebre. Els pactes de govern depenen de Madrid i no de nosaltres mateixos. Els resultats electorals sempre estan condicionats a que no torni el papu.
És molt difícil que les regles d’aquest joc anomenat Espanya canvïin. Possiblement ens donaran peixet i parafrassejant Lampedusa i Il gatopardo podrem dir que alguna cosa canviarà perquè tot segueixi igual. Però no ens interessa que tot continuï com sempre. Per això, crec que, agradi més o menys, és desitjable trencar tota dependència i citant l’últim vers de l’oda de Joan Maragall, dir Adéu, Espanya!, encara que podem continuar sentint com a nostres poetes com aquell Machado que ja ens parlava d'una Castilla miserable, ayer dominadora / envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora.
D’altra banda, no m’ha agradat mai que un país es reafirmi per oposició o negació d’un altre. I un sector del nacionalisme català té aquesta tendència (vegi’s Frankis i derivats).
Dit això, d’un temps ençà començo a pensar que Espanya, tal com és avui en dia, és un mal company de viatge per a Catalunya, un llast que no ens deixa créixer. Crec que ens ha de començar a caure la bena dels ulls. I ja no parlo només de les classes dirigents sinó també de la senyora de Gavà que ha estat mesos sense tren, del malalt en llista d’espera per visitar-se, del batxiller que no pot estudiar medicina quan al país li falten molts metges o del demandant que fa cinc anys que espera que la justícia resolgui el seu cas.
Segurament tot això no es resoldria d’avui per demà amb més autogovern o amb la independència absoluta, però actualment vivim una situació gairebé d’asfíxia.
Els nostres trens de rodalies són la imatge més clara del que suposa dependre de Madrid en infrastructures. Que el TGV arribi a Barcelona setze anys després que a Sevilla és una broma de mal gust. I que encara no estiguem connectats ni amb França ni amb València n’és la continuació. Ampliar el Prat ens ha costat Déu i ajuda, mentre Barajas creixia faraònicament. El finançament que tenim continua sent insuficient, mentre regions que reben la nostra solidaritat financen els llibres de text a les escoles i disposen d’una gegantina plantilla funcionarial. El País Basc, per la força dels carlins i amb el fantasma del terrorisme, segueix fent valer els seus furs i té concert econòmic. Nosaltres, ni parlar-ne. La realitat plurilingüística de l’Estat és encara virtual. Això no s’acosta en res a Bèlgica o a Suïssa. A sobre, ens toca ser sempre el dolent de la pel·lícula, l’insolidari, l’antipàtic, el que sempre es queixa. Cornuts i pagar el beure.
Tot això no vol dir que tot sigui fantàstic quan ho gestionem nosaltres. No pot ser que siguem de les poques comunitats que tinguem un impost de successions tan bèstia. L’episodi de la crisi de la sequera hauria de fer avergonyir-nos. No som capaços de posar-nos d’acord per tirar endavant una reforma educativa vital per sobreviure com a societat. Tenim la cultura del no més arrelada que enlloc. Les negociacions per aprovar un nou Estatut van ser un model de partidisme. Perdem competitivitat i les empreses no volen instal·lar-se aquí. Tenim dèficit d’energia però no volem ni MAT ni nuclears. No tenim aigua però no volem transvasaments.
Tot això ho hem de resoldre. Depèn de nosaltres. Però depèn també d’una situació política absolutament sotmesa al que passa més enllà de l’Ebre. Els pactes de govern depenen de Madrid i no de nosaltres mateixos. Els resultats electorals sempre estan condicionats a que no torni el papu.
És molt difícil que les regles d’aquest joc anomenat Espanya canvïin. Possiblement ens donaran peixet i parafrassejant Lampedusa i Il gatopardo podrem dir que alguna cosa canviarà perquè tot segueixi igual. Però no ens interessa que tot continuï com sempre. Per això, crec que, agradi més o menys, és desitjable trencar tota dependència i citant l’últim vers de l’oda de Joan Maragall, dir Adéu, Espanya!, encara que podem continuar sentint com a nostres poetes com aquell Machado que ja ens parlava d'una Castilla miserable, ayer dominadora / envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora.
6.6.08
Beat L.A.!
Pau Gasol em cau bé. Tot i que cada dia ens bombardegin amb el seu registre d’anotacions, rebots i assistències, no han aconseguit que l’avorreixi. És un gran jugador, el veig noble i ha fet història. A més, encara que hagués jugat amb el Barça, és de l’Espanyol.No obstant això, desitjo amb tot el meu cor que perdi la final de l’NBA. Senzillament, perquè juga amb els Lakers i s’enfronta als Celtics.
Durant una bona època de la meva vida vaig ser un apassionat seguidor del bàsquet i, lògicament, de l’NBA. De seguida vaig prendre partit pels Celtics de Boston. No sé perquè tothom simpatitzava més per l’espectacularitat dels Lakers, però per a mi Magic Johnson, Abdul Jabbar o James Worthy tenien un punt d’histrionisme. Ja se sap, eren de Los Angeles, una mica hollywoodians i horteres.
Per contra, els Celtics eren el paradigma de la sobrietat i l’elegància amb el gran Larry Bird al capdavant i els mítics Kevin McHale, Dennis Johnson, Danny Ainge i Robert Parish envoltant-lo. Boston contra Los Angeles, Nova Anglaterra contra Califòrnia, Est contra Oest. No hi havia color.
Aquesta fou la final mítica de l’NBA durant els anys 80 i de la mà de Bird els Celtics van endur-se tres anells, dels setze que té en total l’equip de Boston. Això els permet superar en palmarès l'equip que vesteix de groc i lila (que ja em direu!).
Des de llavors, ostracisme total, amb desaparició del mític Boston Garden inclosa. Aquest any, però, de la mà de Kevin Garnett els Celtics tornen a dominar la lliga i es repeteix la gran final de sempre. Fa molts anys que no m'interessa gens l'NBA però ara sento de nou un punt de curiositat. Em diuen que aquest equip no té res a veure amb el dels anys 80 però de moment tornem a començar guanyant.
1 a 0 i torna el crit de guerra a Boston: Beat L.A., beat L.A!
5.6.08
La futbolització de la política
Article publicat al Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol:
Tot i que hi ha honroses i molt properes excepcions, sempre he pensat que el món del futbol és un dels exemples més clars de gestió poc professionalitzada, impulsiva i, en molts casos, erràtica. En disculpa dels dirigents futbolístics, cal reconèixer que aquest fet es deu en bona part a la manca de racionalitat inherent a tot el que envolta el futbol, governat per la passió, els sentiments i la immediatesa, i al fet que al final tot es mesuri per, com es diu vulgarment, si la pilota entra o no. En el futbol els èxits del passat, ni tan sols els més immediats, no compten per res, únicament es tenen en compte els resultats del present. I si no, que li ho preguntin a Joan Laporta o a Ernesto Valverde.
Això genera grans pressions sobre els responsables tècnics dels equips i, de retruc, sobre les juntes directives, la qual cosa dóna lloc en molts casos a decisions poc reflexionades i pensant només en el curt termini. Segurament, això és més evident en els països mediterranis, on són estranys els casos de llarga permanència en el càrrec de responsables esportius dels equips, a diferència del que passa per exemple a Anglaterra, on figures com Alex Ferguson o Arsène Wenger han estat capaços d’obtenir èxits amb projectes perdurables. Si a tot això hi afegim el paper d’una premsa especialitzada que necessita treure notícies d’on moltes vegades no n’hi ha, ens trobem amb la situació de tots coneguda.
Salvant totes les distàncies, penso que darrerament el món de la política s’està contagiant d’alguns d’aquests tics. La sobreinformació que donen els mitjans de comunicació sobre alguns temes -la sequera n’és un exemple emblemàtic- fa que calgui donar algun tipus de resposta política, dia sí dia també, a qualsevol actualitat, per banal que sigui, que aparegui sobre el tema en qüestió. Això genera decisions poc serenes, basades en la immediatesa i en la necessitat de fer veure que es fa alguna cosa. Al capdavall, el que acaba passant és que es fa una política reactiva i es perden les regnes de la governació.
D’altra banda, si els presidents dels clubs esportius estan sotmesos a les mocadorades dels socis quan es perden els partits, els dirigents polítics reben la influència, en molts casos igualment irracional, de determinats grups de pressió. Tornant a l’exemple de la sequera, cal recordar com els regants gironins denuncien, amb bona lògica, que no es pugui tocar ni una gota més d’aigua de l’Ebre mentre el Ter porta anys cedint a l’àrea metropolitana de Barcelona més aigua del que li pertoca. L’ús partidista que els governants d’ara van fer en el seu dia d’una passió territorial mancada de lògica (equiparable a la futbolística), explica aquest fet.
Finalment, caldria parlar també de la presa de decisions basades en el curt termini i sense pensar més enllà. Agafant altra vegada l’exemple de la falta d’aigua, podríem recordar les declaracions de Joan Miquel Nadal, exalcalde de Tarragona, expressant el seu desig que no plogués perquè, en cas contrari, el problema no es solucionaria. Aquestes afirmacions van ser molt criticades però el temps sembla que li ha acabat donant la raó. Amb les pluges de maig ja ningú parla del Roine i sembla que ni tan sols tindrem a punt la connexió amb l’Ebre per si algun dia la necessitem. Això sí, els vaixells carregats d’aigua que havien de cobrir les necessitats immediates de l’estiu, van arribant al port de Barcelona. Pa per avui, gana per demà.
En definitiva, crec que estem assistint a un procés en què governar consisteix més en anar superant els entrebancs del dia a dia que no en crear projectes sòlids de futur. I tot això recorda cada dia més el futbol.
Tot i que hi ha honroses i molt properes excepcions, sempre he pensat que el món del futbol és un dels exemples més clars de gestió poc professionalitzada, impulsiva i, en molts casos, erràtica. En disculpa dels dirigents futbolístics, cal reconèixer que aquest fet es deu en bona part a la manca de racionalitat inherent a tot el que envolta el futbol, governat per la passió, els sentiments i la immediatesa, i al fet que al final tot es mesuri per, com es diu vulgarment, si la pilota entra o no. En el futbol els èxits del passat, ni tan sols els més immediats, no compten per res, únicament es tenen en compte els resultats del present. I si no, que li ho preguntin a Joan Laporta o a Ernesto Valverde.
Això genera grans pressions sobre els responsables tècnics dels equips i, de retruc, sobre les juntes directives, la qual cosa dóna lloc en molts casos a decisions poc reflexionades i pensant només en el curt termini. Segurament, això és més evident en els països mediterranis, on són estranys els casos de llarga permanència en el càrrec de responsables esportius dels equips, a diferència del que passa per exemple a Anglaterra, on figures com Alex Ferguson o Arsène Wenger han estat capaços d’obtenir èxits amb projectes perdurables. Si a tot això hi afegim el paper d’una premsa especialitzada que necessita treure notícies d’on moltes vegades no n’hi ha, ens trobem amb la situació de tots coneguda.
Salvant totes les distàncies, penso que darrerament el món de la política s’està contagiant d’alguns d’aquests tics. La sobreinformació que donen els mitjans de comunicació sobre alguns temes -la sequera n’és un exemple emblemàtic- fa que calgui donar algun tipus de resposta política, dia sí dia també, a qualsevol actualitat, per banal que sigui, que aparegui sobre el tema en qüestió. Això genera decisions poc serenes, basades en la immediatesa i en la necessitat de fer veure que es fa alguna cosa. Al capdavall, el que acaba passant és que es fa una política reactiva i es perden les regnes de la governació.
D’altra banda, si els presidents dels clubs esportius estan sotmesos a les mocadorades dels socis quan es perden els partits, els dirigents polítics reben la influència, en molts casos igualment irracional, de determinats grups de pressió. Tornant a l’exemple de la sequera, cal recordar com els regants gironins denuncien, amb bona lògica, que no es pugui tocar ni una gota més d’aigua de l’Ebre mentre el Ter porta anys cedint a l’àrea metropolitana de Barcelona més aigua del que li pertoca. L’ús partidista que els governants d’ara van fer en el seu dia d’una passió territorial mancada de lògica (equiparable a la futbolística), explica aquest fet.
Finalment, caldria parlar també de la presa de decisions basades en el curt termini i sense pensar més enllà. Agafant altra vegada l’exemple de la falta d’aigua, podríem recordar les declaracions de Joan Miquel Nadal, exalcalde de Tarragona, expressant el seu desig que no plogués perquè, en cas contrari, el problema no es solucionaria. Aquestes afirmacions van ser molt criticades però el temps sembla que li ha acabat donant la raó. Amb les pluges de maig ja ningú parla del Roine i sembla que ni tan sols tindrem a punt la connexió amb l’Ebre per si algun dia la necessitem. Això sí, els vaixells carregats d’aigua que havien de cobrir les necessitats immediates de l’estiu, van arribant al port de Barcelona. Pa per avui, gana per demà.
En definitiva, crec que estem assistint a un procés en què governar consisteix més en anar superant els entrebancs del dia a dia que no en crear projectes sòlids de futur. I tot això recorda cada dia més el futbol.
L'ambaixador Palencia
Fa uns dies vaig escriure sobre l'italià Giorgio Perlasca i l'activitat de l'ambaixada espanyola a Budapest durant el nazisme.
Avui La Vanguardia publica una informació sobre una història semblant, en aquest cas a Sofia. Val molt la pena llegir-la. Deixa cadascú al seu lloc i posa en evidència com en casos extrems hi ha persones com l'ambaixador Palencia que situen els valors i la humanitat per damunt de tot.
Avui La Vanguardia publica una informació sobre una història semblant, en aquest cas a Sofia. Val molt la pena llegir-la. Deixa cadascú al seu lloc i posa en evidència com en casos extrems hi ha persones com l'ambaixador Palencia que situen els valors i la humanitat per damunt de tot.
3.6.08
Boys don't cry
Ja sabeu que de vegades, per diversos motius (estats d'ànim, sentiments, lletres,...) m'agrada recordar determinades cançons.
Avui, The Cure, Boys don't cry:
Un fragment i el videoclip (paraula en desús):
So I try to laugh about it
Cover it all up with lies
I try to laugh about it
Hiding the tears in my eyes
'cause boys don't cry
Avui, The Cure, Boys don't cry:
Un fragment i el videoclip (paraula en desús):
So I try to laugh about it
Cover it all up with lies
I try to laugh about it
Hiding the tears in my eyes
'cause boys don't cry
Trapiello i la imperfecció dels miralls
Fantàstic l’article d’Andrés Trapiello publicat diumenge al magazine de La Vanguardia sota el títol El monopolio de los espejos. És una llàstima que no estigui accessible per internet perquè val molt la pena. En tot cas, recomano a qui pugui recuperar-lo que el llegeixi.
Potser m’ha agradat tant perquè comparteixo amb ell el distanciament cap a la recerca de la perfecció mal entesa que els nous temps, liderats pels avenços tecnològics, ens aporta. L’exemple que posa l’autor d’un mirall del segle XVIII, que ofereix una imatge oscil·lant i imperfecta de la realitat però amb molta vida, és esplèndida per il·lustrar el que estem perdent en aquesta cursa absurda per anar més de pressa sense saber cap a on anem o ser millors sense saber realment si aquest és el camí.
Citaré només un fragment de l’article que en resumeix el to:
Hemos entrado en una era, la era digital, en la que se tiene por supremo valor la perfección. Una perfección, claro, mal entendida: en las grabaciones musicales se hace desaparecer la nota mal pulsada o el hálito asmático del músico; los relojes no adelantan ni atrasan ni una millonésima de segundo; las fotografías engañan al ojo humano, y las noticias son simultáneas de los hechos de los que son noticia... Bien mirado, es monstruoso. Llegará un día en que añoremos los tiempos en que la gente vivía con naturalidad sus desajustes en una ignorancia...tan sabia.
Pensant en els photoshops que estan avui a l’ordre del dia, he cregut que la millor imatge per il·lustrar aquesta entrada era una foto de Cartier-Bresson o de Brassaï, en blanc i negre. Finalment, he triat una imatge nocturna de Brassaï.
Potser m’ha agradat tant perquè comparteixo amb ell el distanciament cap a la recerca de la perfecció mal entesa que els nous temps, liderats pels avenços tecnològics, ens aporta. L’exemple que posa l’autor d’un mirall del segle XVIII, que ofereix una imatge oscil·lant i imperfecta de la realitat però amb molta vida, és esplèndida per il·lustrar el que estem perdent en aquesta cursa absurda per anar més de pressa sense saber cap a on anem o ser millors sense saber realment si aquest és el camí.
Citaré només un fragment de l’article que en resumeix el to:
Hemos entrado en una era, la era digital, en la que se tiene por supremo valor la perfección. Una perfección, claro, mal entendida: en las grabaciones musicales se hace desaparecer la nota mal pulsada o el hálito asmático del músico; los relojes no adelantan ni atrasan ni una millonésima de segundo; las fotografías engañan al ojo humano, y las noticias son simultáneas de los hechos de los que son noticia... Bien mirado, es monstruoso. Llegará un día en que añoremos los tiempos en que la gente vivía con naturalidad sus desajustes en una ignorancia...tan sabia.
Pensant en els photoshops que estan avui a l’ordre del dia, he cregut que la millor imatge per il·lustrar aquesta entrada era una foto de Cartier-Bresson o de Brassaï, en blanc i negre. Finalment, he triat una imatge nocturna de Brassaï.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)