El biaix informatiu de sempre

Ahir l’informatiu del vespre de la nostra televisió pública ens va oferir imatges d’un hospital libanès, juntament amb el testimoni de diferents víctimes dels atacs israelians ateses en aquell centre sanitari. Era una informació colpidora que ens va permetre conèixer de primera mà l’horror del conflicte iniciat per les milícies islàmiques d’Hezbol·là i el dolor d’un dels bàndols.
Lamentablement, però, la nostra televisió pública (i en general tots els mitjans del país) mai ens mostren el patiment de l’altre bàndol. Ni testimonis de les víctimes israelianes dels atacs aeris d’Hezbol·là a Haifa, ni persones mutilades pels atemptats terroristes palestins ni entrevistes amb les famílies dels soldats segrestats o assassinats. Res de res. Uns són els bons i els altres els dolents. Maniqueisme i biaix informatiu pagats amb els impostos de tots.

Impressionisme al Montseny

Article publicat a El 9 Nou el 17 de juliol de 2006

Quan sentim parlar de l’impressionisme, instintivament ens venen el cap imatges de les ballarines de Degas, els nenúfars de Monet o els retrats de Renoir. I, si ens centrem en els paisatges impressionistes, veiem de seguida vistes urbanes de París, pescadors i barques al Sena, estacions de tren emboirades, platges normandes o camps i arbredes del nord de França. I pensem ràpidament en Monet, Sisley, Pissarro, els grans mestres del paisatge impressionista. No hi ha dubte que aquest moviment pictòric està del tot lligat a uns determinats escenaris, genuïnament francesos. No obstant això, alguns paisatges molt més propers han estat també objecte de pintures impressionistes.
Marià (o Marian) Pidelaserra (Barcelona, 1877-1946) està considerat l’exponent més clar de pintor impressionista català, almenys durant una etapa de la seva trajectòria artística. Malgrat que la seva obra inicial s’alinea en l’academicisme, el seu desplaçament a París l’any 1899 va capgirar la seva manera de pintar i ràpidament va adoptar els postulats de l’impressionisme. Tot i que pintats molts anys després, els seus paisatges parisencs estan en línia amb els de Monet, Sisley, Pissarro o Caillebotte. Retornat a Barcelona, l’any 1902 exposa a la Sala Parés un conjunt d’aquests paisatges parisencs, que constitueixen la primera mostra purament impressionista de l’art català.
Profundament decebut pel poc èxit comercial assolit, l’any 1903 Marià Pidelaserra decideix passar una temporada al Montseny, concretament al santuari de Sant Segimon, on practica el puntillisme, una de les variants evolucionades de l’impressionisme. Entre la sèrie de pintures del Montseny, moltes de les quals es troben en col·leccions particulars, destaca un quadre d’un faig -que va entusiasmar el peculiar filòsof Francesc Pujols i que entronca amb la pintura de Vincent Van Gogh-, una vista de Sant Segimon i el quadre Muntanyes des del Montseny. Dia serè al matí, exposat al MNAC i que il·lustra aquest article.
En el llibre de Carles Albesa El Montseny com a pretext es detalla aquesta estada a Sant Segimon, que va marcar la futura trajectòria professional i personal de Pidelaserra:
“Profundament aclaparat, féu, però, un darrer intent per sobreposar-se i es va instal·lar al santuari de Sant Segimon, on en el transcurs de dos mesos va captar el paisatge del Montseny mitjançant una tècnica puntillista molt personal, que representava amb ingènua aparença de detall la vegetació de la muntanya. Aquestes pintures, les exposà aquell mateix any a l’Ateneu Barcelonès i, malgrat els elogis de Francesc Pujols, que en una conferència va parlar de les muntanyes del Montseny tancades al Saló de l’Ateneu, no va vendre cap quadre.”
Aquest nou fracàs de públic va portar Pidelaserra a abandonar temporalment la pintura i a centrar-se en el negoci familiar.
El Montseny té, doncs, un paper –tardà i indubtablement molt petit, però paper a la fi- en el moviment impressionista. No es pot atribuir ni de lluny un rol central com el de Cotlliure en l’origen del fauvisme o el de Ceret en el cubisme, però sí que va ser protagonista d’una obra trencadora i incompresa en el seu temps, que va donar lloc a una important crisi d’un gran pintor català. Al costat dels esmentats pobles de la Catalunya nord i d’altres com Horta de Sant Joan o Gósol, de gran influència en l’obra de Picasso, situem també, amb humilitat, el Sant Segimon de Pidelaserra i no podem deixar de sentir una mica d’enveja envers el pintor per haver passat uns mesos en un lloc privilegiat del Montseny, pintant amb absoluta llibertat i gaudint d’uns paisatges extraordinaris.

Toujours Simenon

Aquests dies dedico les poques hores que em queden lliures a llegir Imprenta moderna, l’últim volum publicat per Andrés Trapiello i dedicat a fer un repàs a l’edició i impressió de llibres a Espanya durant els dos últims segles.
Aquest volum, ni pel fons ni per la forma (edició cuidada i il·lustrada), em sembla adient com a lectura de platja i/o piscina, així que davant d’un cap de setmana dedicat a activitats aquàtiques i lectures sota un para-sol interrompudes per jocs infantils a la sorra, em va semblar raonable buscar un llibre més lleuger. I així vaig caure, un cop més, en els braços del mestre Simenon.
Però Simenon ens enganya. O som nosaltres els que ens volem enganyar. Simenon no és un escriptor lleuger ni d’entreteniment. Ni tan sols és un escriptor de gènere. Simenon és un mestre de la literatura.

El llibre en qüestió, que encara no he acabat, és una simple història del comissari Maigret. No és ni tan sols una de les anomenades novel·les dures. És fàcil de llegir, amb una senzilla trama policíaca. Però quins personatges tan ben resolts! Quina capacitat per crear ambients! Amb unes quantes pàgines Simenon t’aïlla del soroll i la calor d’una platja de la Costa Brava i et transporta als baixos fons d’un París hivernal. I tot sense grans digressions ni llargues descripcions ni llenguatge ampul·lós. Simple, dur i eficaç: així és Simenon.

Rusiñol + Pla = 100

Article publicat a El 9 Nou el 30 de juny de 2006

L’any 1994 vaig iniciar les meves col·laboracions a El 9 Nou amb un article sobre els lligams de Santiago Rusiñol i Ramon Casas amb la comarca d’Osona. Tres anys després, vaig publicar l’article De Palafrugell a Itàlia, passant per Vic, en el qual intentava aprofundir en el sentiment de Josep Pla cap a la ciutat de Vic, a través d’un text en què comparava la capital d’Osona amb la ciutat italiana de Recanati, cuna del poeta Leopardi. I l’any passat vaig defensar en aquestes mateixes pàgines el paper de la plaça de Vic com a plaça major de Catalunya, d’acord amb una afirmació del mateix Pla.
Josep Pla i Santiago Rusiñol són, doncs, dos referents culturals ineludibles per a mi, a banda de figures primordials de la cultura catalana moderna.
Doncs bé, l’atzar ha volgut que aquest any es compleixin vint-i-cinc anys de la mort de Josep Pla i setanta-cinc anys de la mort de Rusiñol. Mirant-ho fredament, això de celebrar els aniversaris de les morts no deixa de ser una mica morbós però el cert és que ens hi hem anat acostumant i així ens trobem aquest 2006 recordant novament amb publicacions, taules rodones i actes diversos Pla i Rusiñol. I com que, a diferència d’Enrique Vila-Matas, sembla que a tots plegats ens agraden tant els números rodons, no m’he pogut estar de fer una suma que no porta enlloc però que m’ha donat un títol d’article extravagant amb un número encara més rodó. I el cert és que no em desagrada aquest resultat de la suma, perquè cent és potser el número que més s’associa a la idea de tot, de conjunt, d’obra completa. I no hi ha dubte que a través de l’obra de Pla i Rusiñol podem tenir una idea bastant completa del que ha estat i és el nostre país, o com a mínim una part del país, que esperem que no acabi desapareixent.
Malgrat el salt generacional que els separava, les respectives obres i trajectòries vitals han tingut alguns paral·lelismes i, fins i tot, s’han creuat en determinats punts. Ambdós procedien de família burgesa: d’origen industrial, l’una i agrari, l’altra. Ambdós gaudien d’un caràcter vital, que ha estat font d’un nombre inacabable d’anècdotes. Ambdós van saber arribar al gran públic amb una obra de qualitat indiscutible. Ambdós han deixat una obra prolífica, fruit d’un intens treball, malgrat la seva fama de bohemis. I ambdós van sentir l’atracció de París, on van viure la bohèmia finisecular i la vida artística de Montmarte en el cas de Rusiñol, i el món literari i periodístic d’entreguerres, en el cas de Pla. Aquest pas per París, com a referent ineludible per a la formació vital i cultural, és un dels aspectes d’una determinada Catalunya que, com dèiem abans, ells ens van dibuixar i que ara ja ha desaparegut.
L’any 1931, quan la mort va sorpendre Santiago Rusiñol, tots dos es trobaven al centre d’Espanya: Rusiñol pintant els jardins d’Aranjuez i Pla escrivint cròniques sobre l’adveniment de la II República a Madrid. Pla visitava periòdicament Rusiñol, que tot i el seu estat de salut seguia conservant el sentit de l’humor. Com a gran memorialista del país que fou, Josep Pla no voler deixar d’escriure sobre una figura polièdrica i fascinant com la de Rusiñol i, l’any 1942, va publicar, lògicament en castellà, Santiago Rusiñol y su tiempo.
També Pla i Rusiñol van tenir lligams amb Osona. La família de Rusiñol era de Manlleu, on tenien la fàbrica tèxtil que finançava la seva dolça bohèmia. La figura del burgès senyor Esteve té, doncs, uns certs origens manlleuencs i en aquesta vila situa Rusiñol la seva obra Els savis de Vilatrista. Quan Rusiñol, acompanyat de Ramon Casas, va fer un viatge en bicicleta, que va donar lloc a una crònica, el recorregut escollit va ser de Vic a Barcelona. Enguany, a Manlleu, es celebra amb actes i exposicions l’any Rusiñol.
També Josep Pla centra en Osona una petita part de la seva extensa obra. Un senyor de Barcelona és un llibre centrat en els records del manlleuenc Rafael Puget i alguns dels seu llibres de viatges de vol gallinaci passen per la nostra comarca. És en un d’ells, De l’Empordanet a Andorra, que es tracen els paral·lelismes entre Vic i la Itàlia que tant estimava.
Sense caure en xovinismes comarcals podem dir, doncs, que dues figures amb una clara vocació de fer crònica d’un país, als quals recordem aquest any, no obvien una comarca com Osona que ha estat, és i ha de seguir sent un referent per Catalunya.