31.3.20

Divagacions

El món audiovisual em cansa, em veig escrivint a l'amic R., davant la meva incapacitat d'estar-me quiet escoltant una entrevista, un podcast o mirant un vídeo al mòbil. Per contra, puc passar-me hores davant de qualsevol material escrit sobre paper. Aquesta confessió em fa adonar-me d'una limitació real i evident.

***

Aquests dies precisament, proliferen les lectures, emissions, converses, xerrades... de caire cultural, literari o artístic. N'he seguit fragmentàriament alguna, i m'ha resultat interessant. Però no oblidem que la creació és un acte estrictament individual. L'autor davant d'un paper o una pantalla, el pensador reflexionant en solitud, l'escultor davant d'un bloc de marbre. Això em sembla tan pètriament indiscutible com l'esmentat bloc de marbre.

***

I aquesta reflexió sobre la individualitat, que no individualisme, em fa pensar també en la reclusió d'aquests dies. Estem tancats per responsabilitat individual, per solidaritat, per confiança en qui pren les decisions o les orienta, fins i tot per obediència. Pel bé d'una comunitat de la qual formem part. Però no per una mena de sentiment quasi-religiós que començo a percebre en forma de pseudoespiritualitat comunitària. No. Estem reclosos perquè ara toca i és el millor per a tots, però també estem cansats de consignes i de mantres.

***

Em va semblar magnífic l'article d'ahir d'Antoni Puigvert a La Vanguardia.

***

Aprofitar aquests moments per començar a agitar revolucions o reaccions em sembla més que miserable.

***

En temps de mascaretes i guants, escriure sense preservatiu.

Cap comentari: