Fins i tot les desgràcies, quan són novetat, donen un punt d'excitació, una mena d'il·lusió estranya i malsana. Portar el braç enguixat, quedar-se aïllat en una nevada, no tenir llum... Aquest estat -una mescla d'infantilisme i d'alerta adrenalínica- sol durar ben poc. Aviat s'imposa la realitat crua i feixuga: no poder escriure, no poder moure's, no veure-s'hi. Tinc la sensació que això ens comença a passar també en el nostre estat actual. Ja no s'aplaudeix tan fort, ja gairebé no es posa música, ja no fan gràcia els vídeos amb històries de paper higiènic. Fins i tot, ja gairebé no n'arriben.
***
Amb l'À. mirem les corbes d'evolució de nombre de casos per països. Una mena d'eurovisió epidèmica i macabra: Spain, 10 points, Italy, 12 points, en totes les circumstàncies sempre pringuem els mateixos. I avui veiem com la corba de França, que no havia crescut gaire, ja s'aplana.
- Com s'ho fan?!- diu l'A., indignat, davant la injustícia de que tanta reclusió no ens doni resultats.
***
Avui fa un dia hivernal, fred. Des de la finestra veig xemeneies fumar i el campanar de l'església, impertèrrit. Diuen que potser ens nevarà. El cel comença a allisar-se, com un llençol de color gris perla. Com se sumarà el silenci de la neu al que ja regna aquests dies?
***
Per millorar una mica l'humor rellegeixo algunes històries provençals de Peter Mayle. Quin país! Ja tinc l'explicació, À., allí, fins i tot el coronavirus s'ho deu agafar amb calma.
***
Avui no he sortit a olorar les lavandes. Fa massa fred.
***
El paper. Ahir vaig posar-me a mirar amb l'ordinador algunes revistes de viatges i d'actualitat que aquests dies ofereixen gratuïtament. La veritat és que eren agradables i interessants, però em va resultar impossible llegir-les. El paper em dona l'estat de concentració -no sé si aquesta seria la paraula exacta, però no en sé trobar cap altra- necessari per gaudir d'una lectura i aprofitar-la. Davant d'una pantalla, en sóc incapaç.
***
Pagar. Aquests dies s'ofereixen descàrregues de llibres i revistes, lectures, xerrades, concerts... Tot gratuït. I segurament la intenció és molt bona i el gest, d'agrair. Però crec que devalua encara més la creació artística, l'activitat d'un sector que ja no acostuma a ser percebut precisament com una riquesa. No crec que la cultura s'hagi de regalar. No veig ningú que regali camises, formatge o taronges, per molta epidèmia que hi hagi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada