13.9.18

Intimitat (I)


En l’entrada de El quadern gris de 5 de setembre de 1918, Josep Pla reflexiona sobre la sinceritat del seu dietari i, en general, sobre la de qualsevol escriptor a l’hora d’expressar els seus pensaments i sentiments més íntims. És un tema que m’interessa i en el qual penso sovint, especialment a l’hora de posar-me a escriure. Del text de Pla, que val molt la pena llegiríntegrament, jo en destacaria dos aspectes. L’un seria l’aparent incapacitat del llenguatge escrit i els seus convencionalismes a l’hora de reflectir el pensament i el sentiment humà a raig, d’una forma directa. Dic aparent, perquè hi ha molts autors que –a priori- han superat aquestes barreres. Penso en Joyce, Döblin, Woolf... els narradors més innovadors de les primeres dècades del segle XX que van utilitzar el monòleg interior i l’escriptura directa com a eina literària habitual. I dic també a priori perquè, malgrat tots els pedestals, personalment continuo tenint dubtes sobre l’eficàcia en els resultats pràctics de l’ús d’aquests instruments. Demano disculpes per la iconoclàstia.
El que conclou Pla sobre aquesta qüestió és: Si hom disposés d’un llenguatge i d’un lèxic eficaços per representar aquesta segregació [es refereix al que ell anomena segregació visceral i inconnexa de la intimitat], no hi hauria problema. Però el cert és que no existeix ni un estil adequat a la sinceritat ni un lèxic eficient. Però, àdhuc suposant un moment que la intimitat fos expressable, ¿qui l’entendria, qui la podria comprendre?
Atès que El quadern gris és un dietari que neix a partir de les anotacions d’uns quaderns de joventut dels anys en què està datat (1918-1919), reescrit però en la maduresa dels anys 60, seria interessant conèixer si aquesta reflexió és pròpia de la primera època –i prèvia per tant a la publicació de les obres de referència dels esmentats autors- o correspon ja a una època en què, aparentment, aquesta incapacitat del llenguatge per reflectir la intimitat més directa hauria estat superada en la creació literària. En una cerca ràpida als quaderns originals publicats fa uns anys per Destino a cura de Xavier Pla sóc incapaç de trobar qualsevol antecedent d’aquesta entrada. Per tant, tot i que Pla utilitzava també escrits d’altres orígens en la confecció de El quadern gris, sembla que es tractaria d’un text de maduresa en el qual Pla pensaria que, tot i que la intimitat fos expressable, difícilment seria comprensible.
L’altre aspecte especialment remarcable del text de Pla és el pes que tenen els condicionants  humans a l’hora de disfressar, amagar o traduir la intimitat real; és a dir, els límits de la sinceritat: l’engany manifest o l’autocensura de l’escriptor de diaris per tal de mostrar-se tal com ell vol que el vegem. Pla parla de els monstres invencibles: la vanitat, el tartufisme, l’educació, l’egoisme, el convencionalisme, l’enveja, el ressentiment, la humiliació, la influència dels diners o de la manca de diners, la impotència…, és dir, tot el detritus de passions i de sentiments que hom arrossega des que hom es lleva fins que se’n va al llit. Elements que sens dubte condicionen l’escriptura, especialment l’escriptura diarística. Pla ho exemplifica en el seu cas personal i escriu que jo tendeixo en públic, o quan escric, a combatre el sentimentalisme per pornogràfic i antihigiènic, però el cert és que personalment sóc una mena de vedell sentimental evanescent. Més clar, l’aigua. I la seva conclusió no deixa lloc a dubtes: L’home podria ésser sincer si fos sempre igual a si mateix: mentre sigui en públic —parlo d’un home normal— tan diferent de com és en trobar-se amb si mateix, mentre no hi hagi entre aquests dos éssers que portem dins una solució de continuïtat, visible i permanent, l’expressió de la sinceritat és impossible.
A aquesta dualitat entre el que som en públic i el que som en privat, caldria afegir un altre element que Pla –individu independent i escriptor de raça- obvia: la implicació de terceres persones en l’exercici estricte de la sinceritat i la intimitat. És a dir, fins a quin punt l’exposició del jo més íntim que semblem exigir a un escriptor memorialístic afecta els altres. Com que el jo estricte no existeix, crec que aquest –el de la discreció, el respecte a la intimitat dels altres- és un aspecte més que condiciona i limita l’expressió sincera de la intimitat. Una barrera més que se suma a les que al·ludia Pla.
Seguirem escrivint sobre aquesta qüestió.

Cap comentari: