Amb la casa tancada per protegir-nos de la calor d'aquests dies, m'acostumo a moure'm en la foscor, que dóna un punt més de frescor que la llum elèctrica. Avui, desfent la maleta del cap de setmana, vaig a deixar un pot de desodorant a l'habitació de l'À i noto que un objecte m'impedeix posar-lo al seu lloc. En la penombra, no sóc capaç de distingir què és i quan obro el llum, em trobo amb un petit avió de plàstic. I no puc evitar que aquest petit avió em recordi el nen que l'À. ha deixat de ser i que, d'alguna forma, ja no existeix. Davant d'aquesta situació em sorprenc sentint que jo ja tampoc sóc aquell que en moments així es deixava endur fàcilment pel verí de la nostàlgia i que la maduresa implica també construir perspectives noves i actitud diferents per enfrontar-se als laberints de la vida.
***
He acabat de llegir Autoretrat de Jordi Garcés, de Josep Cots, i porto uns dies entre les pàgines de la biografia de Camus de Virgil Tanase. Són dos llibres profundament diferents, que tenen com a protagonistes les vides de dos personatges òbviament molt diferents. Però m'agrada veure-hi un element comú, que de vegades sento també en mi mateix, que és la fatalitat en acceptar determinades servituds o situacions de la vida d'un home.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada