29.11.17

Diari de Londres (VII): Come on Fulham!


El metro de la District line circula amb lentitud i s’adorm a les parades. Jo també. He dormit molt poc les darreres dues nits i començo a notar-ho. Però el son del tren és més llarg i danyí que el meu i  ens fa anar tard. Quan finalment arribem a l'estació de Putney Bridge, una colla de gent, majoritàriament homes, baixa apressada. No ens cal saber el camí, només seguir la riuada. Les guspires de pluja segueixen el seu rosec. A passos ràpids seguim carrers que fan giragonses, passem per un túnel, deixem al costat una bella església i creuem un parc que voreja el Tàmesis. Deu ser bonic a la llum del dia, però a quarts de sis de la tarda ja és nit tancada i només veiem els llums dels edificis de l'atra riba. La resplendor dels focus de l’estadi, cada cop més propera, ens mostra la ruta i, després d’uns vint minuts d’intens caminar, arribem a Craven Cottage, amb el partit ja començat. Pugem a la grada –la mítica Johnny Haines- i ens acomodem en el nostre seient de fusta. Coberts per una estructura metàl·lica decimonònica, una columna de ferro ens tapa justament la línia de l’àrea. Però es tractava d’això, no? Aquell mateix dia s’ha jugat un derbi londinenc de traca, els spurs contra els gunners, o el que és el mateix, Tottenham-Arsenal, però l’objectiu no era veure un partit adotzenat d’equips milionaris. No. Era seure en aquest seient de fusta a Craven Cottage -el camp més antic d’Anglaterra, diuen, de 1896- i animar, o no, el Fulham en el seu enfrontament de la lliga de segona divisió anglesa contra el poderosíssim Derby County. Veure aquest partit era prendre partit per la tradició vers la falsa modernitat, per l’esport de sempre contra el nourriquisme de futbolistes pentinats pel seu enemic, pels diumenges a la tarda de partit (encara que avui sigui dissabte) enfront de la dictadura de la Pay TV , pel fatalisme del Fulham davant la prosperitat del seu veí Chelsea...
Animarem, doncs, al Fulham, encara que animar, el que es diu animar, aquí s’animi poc. De fet, els que fan més soroll són els seguidors del Derby County, situats en un dels gols. Tampoc s’exhibeixen gaire símbols, més enllà d’algunes bufandes blanques i negres. L’ambient gèlid del camp quasi fa semblar la bombonera a un estadi barceloní el nom del qual no vull recordar. Només de tant en tant sorgeixen uns crits de Come on Fulham! que recorden una mica, potser per la manca de fe, el càntic d’ànim, acompanyat de tres palmades, corejat en uns altres camps catalans que sí que vull recordar: Sarrià i els seus posteriors successors.
No sé si aquests crits contribueixen o no al fet que el Fulham marqui el primer gol del partit, en un llançament de falta perfectament executat, que els permet marxar a la mitja part amb avantatge: one-nil. Els jugadors entren als vestidors pel córner on som nosaltres. Els veiem de ben a prop, però sembla que aquí tampoc hi ha gaire mitificació. Veig passar Rui Fonte, el 9 del Fulham, exdavanter portuguès de l’Espanyol que va ser nineta dels ulls de Pochettino, ara exitós entrenador dels spurs. Baixem al bar de sota la grada on ens serveixen cervesa, amb alcohol, a diferència del que passa als camps espanyols. M’entretinc llegint un mural que explica la història, poc exitosa, del club. Recorden especialment una final de l’Europa League perduda no fa gaire anys contra l’Atlètic de Madrid. Nosaltres els guanyem: de perdudes, en tenim dues.
La segona part comença amb fredor, aprofitada pel Derby County per empatar. Fatalitat. La resta ja és poc remarcable. El joc local s’assembla a la pluja: constant, voluntariós, tossut però sense resultats pràctics. Els crits d’ànim s’espaien, la humitat es fica dins dels ossos, els aficionats locals –que costa de classificar sociològicament- es resignen. Un a un i cap a casa. Com en la millor tradició blanc i blava.

2 comentaris:

Alex ha dit...

Come ooooooon Fulham!

Àlex Figueras ha dit...

Hahahaha!