Notes

La penúltima entrada -avantpenúltima ara- ha estat considerada per alguns lectors, i de fet ho és, com a premonitòria. Potser hauria d'escriure, doncs, sobre les possibilitats creixents de que em toqui la loteria. Però abans caldria comprar algun dècim.

***

Si en algun moment, algú ens digués que la nostra vida s'aturaria -o es posaria entre parèntesi- durant un parell de mesos, segurament ho acceptaríem sense donar-li més importància. Què són dos mesos? Què ens ha passat de remarcable en els últims dos mesos? - diríem. En canvi, la sensació real que es produeix quan hom es troba al marge d'un món que va girant és propera a la inquetud, potser relacionada amb la certesa de la nostra profunda prescindibilitat.

***

En aquesta mena de convelescència forçada he perdut el gust per la lectura. Res del que llegeixo m'agrada ni m'interessa. Ni tan sols Pla em conforta. M'he acabat d'adonar que el gran mestre té també moltes pàgines sobreres. La seva grafomania el va portar a escriure moltíssim i, lògicament, no tot té el mateix nivell de qualitat, interès, encert o amenitat. L'avidesa del seu editor, i potser també la demanda del públic, han fet que els seus papers s'hagin publicat, al meu modest parer, en excés.

***

És difícil, tanmateix, abandonar la lectura de qualsevol volum de Pla perquè sempre acaba apareixent aquell text, aquella idea, aquella imatge, aquell flaix, de talent, d'enginy, de visió, d'erudició, de poesia o, simplement, de murrieria.

Alguns els subscriuríem, com aquest:

Quan hom pensa que, malgrat l'enorme quantitat d'imbècils que hi ha en la governació d'un país, hom pot anar tirant, la sopresa és permanent i inenarrable.

***

En les seves Notes disperses, m'ha cridat l'atenció també una referència al cinema. Es troba en un escrit dedidat als retrats literaris, en el qual Pla expressa l'escassa sortida que tenen aquest tipus de textos entre el públic del moment. Com que les notes no van datades i en el volum se'n mesclen d'èpoques diferents, es fa difícil saber a quin període es refereix, però jo m'aventuraria a dir que es tracta dels anys 20 o 30 pel caràcter emergent que Pla confereix a la cinematografia.

Escriu:

El que passa és que la més gran part del públic d'avui troba que són una llauna -i això, naturalment, ha fet que el gran retrat hagi decaigut d'una manera lamentable. És molt possible que l'esquematisme turbulent del cinema hagi fet perdre la capacitat de mirar -d'observar- d'una manera incisiva, lenta i reposada. Els retrats literaris que es fan avui estan en relació amb els de Saint-Simon com pot estar un retrat de Vermeer amb un retrat cubista de Braque o de Picasso.

El que em resulta curiós és que Pla atribueix al cinema la pèrdua de la capacitat d'observació pausada, exactament com nosaltres culpem del mateix als actuals mitjans digitals de gran consum.

Futbol

Només acostumo a mirar partits de futbol del meu equip. La resta, m'interessa poc. I sobretot intento evitar els equips grans, pels quals tinc, en general, escassa simpatia. Ahir, però, vaig fer una excepció i vaig mirar un enfrontament entre dos equips d'aquestes característiques. He de reconèixer que és un espectacle notable. Jugaven molt bé i, encara més, jugaven molt ràpid. El ritme és, per damunt de tot, el que diferencia el joc d'aquestes esquadres. El diner dels grans clubs permet comprar jugadors veloços i dotats, mercenaris de primer ordre. Com els nobles més solvents, que disposaven dels millors condottieri per guanyar les batalles. Dit això, aquest espectacle de primer nivell té també les seves conseqüències. Com els circs romans. Avui en dia són inconcebibles els fubolistes fumadors, escanyolits o sobrats de pes. El rigor i l'exigència física són màxims. I això també té els seus efectes. En el partit d'ahir van retirar-se quatre jugadors lesionats, dos per banda. D'altres, no van poder ni alinear-se. Partits i més partits, de màxima exigència, se succeeixen. I aquests equips els han de guanyar tots per satisfer les seves energumèniques i insaciables aficions (les aficions d'equips més modestos som igual d'energumèniques però més comprensives amb la derrota). He sentit professionals de la medicina de l'esport queixar-se dels efectes d'aquest ritme. Però igual que les aficions avesades tenen set de victòries, els gestors d'aquest immens negoci tenen encara més set de diners. La mostra n'és la proliferació de competicions nounades que tenen per seu l'indret on hi ha el millor postor. Mundials, mundialets, copetes, copes i supercopes.  Àvids de dòlars, els dirigents porten els seus mercenaris a lliurar mil batalles, com aquells nobles lliuraven els seus exèrcits a guerres inacabables, per eixamplar dominis i guanyar recaptes.

Tot, en el futbol modern, és tèrbol. Ahir, un dels equips portava a la samarreta, o als pantalons, publicitat d'un estat africà depauperat on no fa gaire va tenir lloc un terrible genocidi. Curiosament, els jugadors suplents de l'altre duien uns anoracs amb publicitat d'un altres estat africà, encara més pobre. Sembla, doncs, que aquests països, que ocupen, respectivament, els llocs 164 i 184 (de 187) en PIB per càpita segons el Banc Mundial, tenen com a destí prioritari dels seus diners públics l'esponsorització de clubs europeus bilionaris. Potser la meva sorpresa és fruit de la ingenuïtat.

El que no em va sorprendre, però, fou veure com les primeres files de les grades estaven poblades per persones provinents d'altres països (o continents), molt pendents sempre dels seus telèfons mòbils i mostrant una passió tan banal, i venal, com la mercaderia de luxe de les botigues del passeig de Gràcia que deurien freqïuentar aquell mateix matí. El sentiment autèntic dels seguidors de sempre quedava unes files més enrere, amagat pel negoci de les localitats, imprescindible perquè la roda segueixi rodant. Els aficionats autèntics, d'aquell i de tots els clubs, ja només som figurants de segon otrdre d'un teatre majestuós on la ficció ja no només és ficció sinó també falsedat.