Barcelona

El futur mai és com havíem imaginat que seria. Barcelona, no ens la imaginàvem així. Ni per bé ni per mal. Simplement, ens imaginàvem que seria diferent. No sé com, però diferent. Conduir-hi em resulta ara infernal, tot i que fa uns anys els trajectes es feien més llargs, hi havia més trànsit. Però ara, tothom va esperitat, els reflexos es posen a prova de forma contínua. Hi ha vehicles -patinents, motocicletes- que apareixen sobtadament, dibuixant vectors inimaginables. Cal estar molt més alerta. Sí, aquesta és la paraula. Avui, Barcelona t'obliga a estar sempre alerta. En comptades ocasions m'hi sento relaxat. Potser només quan surto a dinar al parc. Allà, assegut en un banc, m'amaro del sol de tardor, llegeixo i, fins i tot, tanco els ulls per fer una becaina, curta. Però passejant pel centre de la ciutat, mai em relaxo. I encara menys, conduint. Si és molt tard, potser sí. Llavors em poso les cançons de sempre, conduint de nit. No vull sortir de la música de sempre, que és la de fa trenta o quaranta anys. No em vingueu amb conclusions, escrivia Álvaro de Campos. Doncs a mi, no em vingueu amb novetats. L'única conclusió és morir, afegia l'heterònim pessoà. Doncs per a mi, l'única conclusió és recordar. I així condueixo de nit, Cadillac solitario. No m'agafeu pel braç! / No m'agrada que m'agafin pel braç. Vull ser solitari. Com t'entenc, Álvaro! A mi tampoc m'agrada que m'agafin pel braç. Però no sé si m'agrada ser solitari. Cansado de cambiar de solo a solitario / un brillo de ilusión apaga el escenario. / Mientras veo que el tiempo se va, sigo buscando. Ara és Enrique Urquijo qui escriu i qui canta. Turista en mi país, amor de contrabando, /extraño en mi ciudad, / un naúfrago en mi barrio, / porque aún no he podido saber qué voy buscando.
Ahir no vaig naufragar, més aviat vaig navegar, per un barri que no era el meu. Feia temps que no ho feia, això de passejar per barris desconeguts. M'agrada. Em fixo en els detalls inesperats, que no tenen cap altre significat que el seu propi ser. Llàstima que ja era fosc. No m'agraden les tardes fosques, no m'agrada la foscor: és un buit negre que pesa. Però em van agradar aquells carrers. Potser perquè els desconeixia. Em sorprenien botigues petites, negocis ruïnosos, restaurants buits, forns plens de llum. També algun passatge -de Sant Miquel crec que es deia. O el taller d'un ferrer, perdut en Barcelona del futur, il·luminat per un fluorescent. Si hagués estat una bombeta, m'hauria fet pensar en Baroja. Però aquells no eren barris de la busca. Eren barris benestants, encara que una mica tristos. Els carrers estrets sempre tenen alguna història trista per explicar. Però no era la meva. Em sentia feliç. Tot i que els cenacles socials sempre m'incomoden, vaig sentir-m'hi còmode. I en sortir-ne, m'esperaven aquells carrers, una mica difuminats. Potser també una mica modianescos, tal vegada un no-lloc. Però, a diferència de Modiano, allí no hi tenia res a recordar. Ni personatges ni paisatges. Absolutament res. I la falta de lligams sempre dona llibertat. Potser són les arrels, aquestes arrels tan poderoses que alguns tenim, les que no ens acaben de deixar viure. De fugir, ja ni parlar-ne.

Més tard, a Sant Antoni, una altra cara de la ciutat. Més festiva, però també més inquietant. Terrasses plenes, gent forània. Alguns de pas i d'altres que ja s'han quedat. Contrastos profunds. Se'm creua -també seguint un vector propi i insolidari- un home amb un cotxet. No hi passeja cap criatura, hi porta un ventilador espatllat, recollit d'algun contenidor. De reüll, veig en l'aparador d'una botiga que anuncien cecina de Angus. Peces que no encaixen. O potser sí que encaixen, però formant una mena de monstre estrany, un ésser una mica informe. Si fos Zola, podria escriure El ventre de Barcelona. Però, per desgràcia o per ventura, no ho sóc. I si ho fos, preferiria escriure el J'accuse. O passejar amb Cézanne.

Notes

Recordo aquella cançó de Mecano de l'any 1991 dedicada al Dalai Lama i a la invasió xinesa del Tibet. Sobre la falta de suport occidental, a diferència d'altres conflictes, cantava Ana Torroja:

A falta de petróleo

no hubo amigos en el mar

dejando las naciones

tu barquito naufragar.

Sobre les matances al Sudan i al conjunt de l'Àfrica negra, que provoquen milers i milers de morts, en la seva majoria cristians a mans de milícies islamistes, sense que ningú mogui ni una cella, podríem parafrasejar els germans Cano i cantar:

A falta de ideología

no hubo flotillas en el mar.

***

Per cert, quin paperot el dels reis d'Espanya, de la mà del Govern, visitant i blanquejant el règim de Tianannmèn.

***
I molt bon article d'Ana Nuño a La Puñalada sobre l'antisemitisme i el seu preocupant auge.

***

Escolto una entrevista a Jacobo Bergareche. Parla del valor de les sobretaules i de les persones que expliquen, i saben explicar, històries. Les diferencia d'aquelles altres que només donen opinions i que, en el fons, el que pretenen és convèncer els altres o, simplement, vèncer en la confrontació dialèctica. Jo hi afegiria, però, un matís: m'interessa que m'expliquin veritats més que no pas històries. Perquè les històries que t'explica la gent -parents, coneguts, amics que fa anys que no veus...- en les sobretaules acostumen a estar tan envernissades i ensucrades que sovint resulten indigestes. Els monosacàrids de l'autocomplaença aliena i de la felicitat sintètica enfiten més que una sobredosi de Marie Brizard. Per treure totes les capes de vernís i desenterrar la veritat caldria decapar amb litres de sosa càustica.

***

La bellesa i la vellesa són antitètiques. Ara, amb la intel·ligència artificial es fan vídeos que, en pocs segons, ens mostren l'evolució d'una persona al llarg dels anys. A mi, l'algoritme m'ensenya vídeos d'actrius de Hollywood, però suposo que també es deu fer amb actors. Es veu com evolucionen des dels vint fins als seixanta o setanta anys. Tot i ser persones que es cuiden molt i vetllen per la seva imatge, el pas del temps és implacable i hom constata el seu marciment físic. És llei de vida, però no deixa de ser trist. I quan es vol aturar aquest procés per mitjans artificials, els resultats acostumen a ser encara pitjors. En aquesta lluita contra el que no té remei, és costum dir avui en dia que tal persona gran està molt guapo/a. Els nostres pares utilitzaven una expressió que s'adeia més a la realitat: es conserva molt bé. Conservar-se: un objectiu més realista i i un verb més ajustat a la realitat.

Notes

Quan veig a les xarxes fotografies de l'X vestit amb un peto del Banc dels aliments i participant en el gran recapte, penso en la validesa d'aquelles paraules de l'Evangeli: que la teva mà dreta no sàpiga què fa la mà esquerra.

***

Amb l'R. parlem dels entrebancs que la vida va posant sempre, fins i tot als més afortunats. Concloem que el descans només arriba -i qui sap- amb la mort. Doneu-li, Senyor, el repòs etern és la benedicció final en les misses d'exèquies. Sovint no ens fixem en el significat del que considerem formulismes i que tenen més transcendència del que sembla. Més enllà de les creences de cadascú, aquest repòs etern és indiscutible i, alhora, valuós. Després d'una vida de tràfecs i de lluites, quina (paradoxal) felicitat poder gaudir d'un repòs etern!

***

Encara no són les set del matí quan surto de casa. Fa fred, cinc graus de temperatura. Amb el pas dels dies, l'efecte matinal del canvi d'hora es va diluint: a aquesta hora encara és negra nit. M'acosto al garatge i premo el comandament per obrir el cotxe. Amb el soroll i l'encesa sobtada de llums, veig sortir disparat un ocell. Constato que, amb el fred, el vell company ha tornat a refugiar-se a les bigues del garatge. Em sap greu que hagi tingut un despertar tan abrupte. Almenys jo, quan ha sonat el despertador, he pogut alçar-me i deixondir-me amb una certa parsimònia.

Què farà ara?- em pregunto. Buscarà una branca amagada per estarrufar-se o començarà el seu dia, centrat en la cerca d'alimentació. Jo, el que faré no serà tan distint. Sortiré també esperitat a navegar amb la meva nau sobre rodes i buscaré aliment, d'una altra forma, menys directa i immediata, però amb idèntica finalitat.

***

Amb motiu del seu aniversari, el director d'un digital d'escassa fiabilitat (per utilitzar un eufemisme), parla de la defensa que fan de la veritat (i de la manera com ho diuen aquesta veritat s'hauria d'escriure gairebé amb majúscula). En una taula rodona, el director d'un diari seriós (i aquest seriós jo penso que s'hauria d'escriure amb cursiva) parla del valor dels mitjans independents (una altra cursiva) com el seu. Quins nassos, penso, mentre penso com de bé en aniria que els nassos d'aquest tipus de personatges tinguessin les característiques fisiològiques del de Pinotxo.

***

El dissabte al matí, just quan surto a comprar l'esmorzar, es posa a ploure. És una pluja fina, hivernal, gairebé imperceptible. Enfredoreix més que no pas mulla. La boira tapa les muntanyes. Té un color gris, com el cel, tirant a verdós. És un color lleig. Al carrer, no hi ha ningú. Han tallat l'alzina de davant d'una de les cases. S'havia fet tan gran que deuria amenaçar-ne els fonaments. Ha deixat un gran buit. Encara que l'N., veïna, no pensi el mateix, jo la trobo a faltar. Donava ombra i repòs.

***

Després d'acabar de llegir el seu llibre, escric un correu a l'X. Potser em deixo endur massa per les efusions. Sovint soc massa impulsiu. Per això, encara no he trucat a l'X per parlar del meu, de llibre. Vull deixar que els meus impulsos sedimentin, perquè hores d'ara segueixo pensant que aquests impulsos són els que haurien de guiar el meu camí. Tinc por que si els reprimeixo, el llibre potser acabarà naixent, però naixerà mort.

***

L'M. m'ha escrit per dir-me que li està agradant Davant dels camps i de la nit. M'ha fet feliç.

Notes

M'agradaria, de tant en tant, o ni que fos de manera excepcional, rebre alguna bona notícia.

***

Decideixo anar a fer una prova de nivell de llengua francesa. La senyora que me la fa respon al patró clàssic de professora francesa. Combina amabilitat i contundència a parts iguals, amanides amb una certa distància professoral. Em pregunta com és que, a la meva edat i després de tants anys, vull fer un examen oficial. Suposo que és per fer-me practicar l'idioma, però la pregunta em resulta, potser, inapropiada. Cal dir, a més, que ella en té uns quants més que jo, d'anys. Després em diu que el meu text, que he escrit a raig i ni  tan sols he repassat (repeteixo aquest habitual error de la meva època d'estudiant), està molt bé. No obstant això, l'ha deixat trinxat, fet un ecce homo, amb el seu bolígraf vermell.

***

Pels voltants de l'Institut Francès veig molta gent asseguda als bancs, a les terrasses dels bars o simplement drets, prenent el sol. M'adono que feia molt temps que no voltava, al migdia, pel centre de la ciutat. I he estat conscient, també, de com ho enyoro. La perifèria de la ciutat és un lloc de desterrament.

***

La mania d'X, que no entenc, envers els adverbis acabats en -ment. Potser sí que en poso massa, però eliminar-los sistemàticament? (Aquí en tenim un altre). Me'n vaig a consultar el mestre, l'oracle. En tinc prou amb unes línies, d'aquest inici, tan conegut:

Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama–, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada.

A l’hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu:

–Ja saps que avui fas vint-i-un anys?

I en efecte: seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment. Com que en aquest país només se celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre.

***

Em pregunto si, per conveniència, cal seguir mantenint una relació -professional, intel·lectual- amb algú, després d'haver-hi perdut la confiança, o és més coherent tallar-la de soca-rel, encara que ens causi perjudicis. És un dilema més, que enfronta l'inevitable encaix al món amb l'ètica, o potser l'orgull, personal.

***

Em poso al cotxe Autosuficiencia, aquella cançó de Parálisis Permanente que escoltàvem, com ara es diu, en bucle, quan teníem setze o disset anys. M'adono que van ser uns pioners en el seu retrat de l'adolescència que, amb els anys, vindria (bé potser es van equivocar en l'al·lusió als llibres):

Me miro en el espejo y soy feliz

Y no pienso nunca en nadie más que en mí

Y no pienso nunca en nadie más que en mí

Leo libros que no entiendo más que yo

Oigo cintas que he grabado con mi voz

Oigo cintas que he grabado con mi voz

Encerrado en mi casa

Todo me da igual

Ya no necesito a nadie

No saldré jamás

Y me baño en agua fría sin parar

Y me corto con cuchillas de afeitar

Y me corto con cuchillas de afeitar

I així seguia... Recordo l'impacte que ens causaven aquelles lletres fosques, aquella música accelerada i aquell món transgressor: Ana Curra bellesa llunyana i prohibida, Eduardo Benavente, mort prematurament... M'impacta ara la ingenuïtat amb què ens sentíem propers a un món que era tan aliè al nostre.

***

Sovint, en la nostra vida pública, no és que vegi l'emperador despullat, és que en tinc la sensació de veure'n gairebé l'esquelet. Però el món segueix girant i la gent és feliç, la qual cosa em fa pensar que potser el problema rau en la meva visió de raigs X.