Notes

Últim dia de l'any. En realitat, un dia com qualsevol altre: ni propòsits ni balanços, la vida és un fil continu, sense intermitències ni ficcions calendaritzades.

***

Parthenope, de Paolo Sorrentino, un film excessiu, desigual, en molts moments desagradable, incòmode i sòrdid, que pretén fellinejar en excés. Però per damunt de tot ell hi sura la bellesa incommensurable, també incòmoda, torbadora, punyent i inabastable de Celeste dalla Porta.

***

A Me'n recordo d'Emili Manzano el succeeix una altra lectura insular, Diario de un acercamiento de Vicente Valero. Després de Mallorca, Eivissa. Hi entro a un ritme més lent, però amb la certesa de que la necessària complicitat també arribarà.

***

Prenc el cafè a la terrassa, aprofitant les últimes hores d'un sol que escalfa prou com per diluir, momentàniament, el fred que regna aquests dies. Llegeixo i estic bé. Sobtadament, com si es tractés d'un acord malèvol a l'estil Molotov-Von Ribbentrop, es posen en marxa simultàniament els motors, propers, d'una serra mecànica i d'un altre aparell que no aconsegueixo identificar. La irritació que em provoca aquest soroll estrident m'enterboleix l'humor.

***

A la Central, l'N. troba un petit volum que du per títol Terapia para dinosaurios. Són tires, més o menys humorístiques, que anem llegint a l'atzar, mentre fullegem el llibre. Em fa feliç veure-la riure obertament, al mig de la llibreria, amb aquestes històries ocurrents.

(Acabem comprant Terapia para dinosaurios).

***

Just quan surto de tancar el cotxe al garatge, hi ha un punt en què les cases semblen haver-se posat d'acord per ocultar els llums de tot el veïnat. Des d'allí, i gràcies també a la puresa d'aquestes nits fredes, aconsegueixo veure a la perfecció un fragment de cel profusament estrellat, com un miracle. Penso que l'habitual impossibilitat de veure les estrelles, a causa de l'excés de llum del món que habitem, és com una metàfora perfecta de tot allò que l'excés de riquesa ens impedeix viure. El nostre cel nocturn estèril és el mirall del nostre tedi i fastig.

***

Somio que una casa de subhastes posa a la venda uns mitjons blancs de García Lorca. Hi vaig i me'ls deixen provar. Malgrat estar somiant, sóc plenament conscients de que els mitjons de Lorca no m'aporten cap capacitat perceptiva alterada ni em confereixen cap mena de virtuosisme líric.

***

Banyuls altra vegada. Ara, les vinyes hivernals amb els ceps nus, fins i tot amb la terra glaçada en alguna obaga. Els rierols, en canvi, baixen amb aigua. Una aigua neta, glaçada i transparent com un cristall. Pugem el caminet que porta fins la métairie de Maillol. Hi regna el silenci i la figura de la Mediterrània. La fredor hivernal del metall l'agermana amb les altres escultures del mestre que descansen, nord enllà, en els freds jardins de les Tulleries.

***

Me'n record d'haver-me mostrat impertinent unes quantes vegades -escriu Emili Manzano- però sempre seguint les normes que aconsella el filòsof Alain: només de manera deliberada i amb algú que tenia més poder que jo.

És una màxima que intento seguir també sempre. Si alguna vegada s'ha de ser arrogant i tempestuós, cal ser-ho amb els poderosos.

***

Sento una entrevista -pòdcast- d'Helena Farré Vallejo amb Manuel Astur. Em quedo amb la crítica que Astur fa de l'afectació. Té raó: si alguna cosa cal evitar sempre és l'afectació.

Notes

Me'n record és el nou llibre d'Emili Manzano. M'entusiasma com feia temps que no ho feia un llibre i fins i tot em fa replantejar el meu costum de no subratllar mai els llibres, perquè hi ha passatges i idees que voldria recordar -valgui la redundància amb el títol del llibre- i poder tornar-hi de tant en tant.

***

Recordo -altra vegada- que, fa molts anys, el meu germà R. va dir-me que al canal de televisió de Barcelona (nosaltres no el podíem veure) feien un programa de llibres presentat per un individu que, per les maneres, li recordava a mi. Després el programa va fer el salt a TV3 i ja el vaig poder veure i seguir. L'individu en qüestió era, i és, Emili Manzano i ja m'agradaria assemblar-m'hi. El programa, desgraciadament, fa anys que va desaparèixer.

***

Avui, dia fred, surto a fer una caminada per la muntanya. Quan surto de casa, al poble, el sol pràcticament no ha fet entrada i estan tots els cotxes glaçats. Entro en calor pujant primer a l'Aragall i després a can Serra. Salvat aquest desnivell, d'uns dos-cents metres, el sol senyoreja. L'aire no deixa de ser gèlid, però fa un dia meravellós d'hivern. El cel és d'un blau intensíssim, només esquinçat per l'estela d'algun avió. El sol és just sobre el turó de Tagamanent i la silueta de la Calma es dibuixa amb tota nitidesa sobre aquest cel de pessebre. Tot just arribat a can Serra un gralla em dóna la benvinguda, volant just sobre meu i cridant desacomplexadament. Les plomes de les seves ales semblen els dits d'una mà, negres i enguantats com els meus. Avui m'he endut una llibreta per prendre notes i que no se m'escapin les idees i els pensaments que sorgeixen mentre faig aquestes passejades (encara que si es perdessin tampoc passaria res). M'assec a escriure sobre una pedra, però la fredor i el mal d'esquena m'obliguen a estar-me dret, fent unes anotacions. Passen uns ciclistes. Xerren entre ells i no sé com tenen esma de parlar mentre enfilen aquelles rampes despietades. Llegeixo una estona -també dret- el llibre de Manzano, però el vent em fa fora del meu mirador, privilegiat però desprotegit. Segueixo el camí, que ara és pla i assolellat duant un parell de quilòmetres, fins que cau en picat cap a les fondalades. A mig descens m'aturo a escoltar com ressona el vent a les obagues fosques i geliues. A solell, em sento en un paradís, però aviat arribo al camí del riu, ombrívol i ple de bassals glaçats. Accelero el pas i faig l'últim tram corrent, per suar una mica. En tot el camí, només he vist aixecar-se uns quants tudons, la gralla que m'ha sobrevolat, quatre pardals i algun fringíl·lid. L'altre dia vaig llegir que, si vas a cavall pels boscos, els animals no s'amaguen perquè senten que els passos són d'un dels seus, a diferència del que passa quan senten un humà. No m'ho acabo de creure, més aviat diria que, malauradament, en aquestes contrades nostres la fauna escasseja.

***

El que sí que hi ha és molsa. Aquest any, amb les pluges i la humitat n'hi ha molta. Vindrem a collir-ne una mica, perquè encara no hem fet el pessebre. Sembla ser que està prohibit agafar-ne, però no entenc ben bé per què: cada vegada hi ha menys gent que faci el pessebre. És quasi una raresa. Al calendari d'Advent de l'N. hi veig dibuixat uns cérvols sobre un paisatge nevat. Tant podria ser un calendari d'Advent com l'anunci d'una societat de caça major.

***

Em fixo en què, prop de can Serra -i això ja és lluny del poble, com ho és també Casanovas- hi ha moltes parets de pedra seca. Ara les feixes estan envaïdes d'alzines i pins d'Alep, però en el seu temps s'hi deurien conrear ametllers, oliveres, potser també vinyes. Em pregunto què és el que ens ha conduït a deixar perdre aquesta cultura, a veure com ens cauen les masies, i a substituir-la no se sap ben bé per què.

***

De tant en tant, l'À. i l'R. em fan anar a sopar a restaurants cars (quan dic cars vull dir raonablement cars, no aquestes follies que tenim instal·lades al nostre món). Ja no m'hi resisteixo. L'altre dia vaig menjar una llebre à la royale sensacional. Vaig voler saber què en deia Josep Pla a El que hem menjat d'aquesta recepta de llebre, però vaig trobar-hi només referències al civet de llebre. Em va sorprendre llegir el que escrivia Pla: que en el civet s'hi podia posar vi del país però que sempre seria millor si es macerava amb un Borgonya. És una afirmació pròpia d'un temps en què els vins del país eren mancats de prestigi. Em va fer pensar en el que m'explicava l'A. fa uns dies, que fins no fa gaire Catalunya era dels pocs països productors de vi on encara es consumia més vi de fora que de casa. Sembla que això s'ha capgirat.

(Sobre la llebre à la royale hi ha tota una disquisició i dicotomia entre dues receptes: la tradicional à la royale, associada, en consonància amb el seu nom, als corrents monàrquics i a l'ancien régime, i la llebre al senador Couteaux, molt semblant però amb vel·leitats republicanes. Potser menjar no és un acte intel·lectual però pot arribar a ser un acte polític).

***

Per començar a citar Manzano a Me'n record, aquest episodi, insuperable i envejable:

Me'n record d'una nit a Sevilla, durant l'Exposició Universal, amb dues al·lotes irlandeses. Em varen escometre en anglès perquè em varen confondre amb un empleat del pavelló de Nova Zelanda, jo bevia fino i elles em descobriren la manzanilla. Mary O'Callaghan, pèl-roja, esvelta, faccions anguloses, bellíssima, tenia fred i li vaig passar la meva americana per les espatlles; Ann Neville, menudeta, dolça, de cutis molt blancs, cabells negres i ulls cel. Devers les tres de la matinada ens va recitar l'arrancada de la Ilíada en grec al pont de Triana.

Notes

Cuinar és un art i menjar bé, un acte intel·lectual. Aquesta cita, amb una atribució a Josep Pla, apareix escrita, segons m'expliquen, en el mirall d'un restaurant barceloní. L'À., que és qui m'ho explica, ja té dubtes raonables sobre l'autenticitat de la cita, i jo em sumo amb vehemència a aquests dubtes, especialment pel que fa a la segona part de la frase. No seria estrany que Pla digués que la cuina és un art, entre altres coses perquè el concepte art és amplíssim. Així, la primera acepció del terme que dóna el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans és habilitat, destresa, a fer certes coses adquirida amb l’estudi, l’experiència, l’observació. La cuina és, doncs, efectivament un art, però no cal confondre, com es fa sovint, un art amb una de les belles arts. I no, els cuiners -la feina dels quals té molt mèrit- no són artistes. Em sap greu dir-ho: l'emperador va despullat.

I sobre l'acte intel·lectual, modestament, penso que Pla no anava gaire en aquesta línia. Menjar bé és intel·ligent, tant si es fa des de la perspectiva de la salut com des del punt de vista -sovint incompatible amb l'anterior- del gaudi, però no crec que menjar bé sigui un acte intel·lectual.

Hem -utilitzo el plural perquè hem estat uns quants- estat incapaços de trobar la suposada cita en l'obra de Pla. Però l'obra de Pla -47 volums, 29.000 pàgines, alguns articles i llibres més, dispersos- és tan magna, que demostrar la falsedat d'aquesta cita és quasi tan difícil com haver de demostrar la pròpia innocència. Tanmateix -i potser algú em farà callar- penso que Josep Pla mai va escriure aquesta afirmació.

***

M'agrada, en canvi, trobar en el text introductori de El que hem menjat, la següent afirmació que sí que és de Pla i molt planiana: El luxe, en el menjar, com en tot, em deprimeix.

***

En el pròleg de Desvío a Trieste, Javier Jiménez adverteix dels efectes perniciosos del turisme sobre el caràcter de les ciutats (i no només de les ciutats, afegiria jo) i cita Svevo: Nadie puede amar sinceramente lo verdadero y lo bueno si no aborrece a la multitud.

No crec que sigui elitista combregar amb aquesta afirmació, perquè és innegable que tots formem part de la multitud. Però sent-ne conscients, podem intentar escapar-ne, sempre que puguem.

Notes

Tot sovint penso que el món és un desastre i que hauria de canviar molt. Llavors se m'apareixen tots aquells que volen encapçalar aquests canvis, me'ls miro -imaginàriament-, reflexiono, i penso que val més que es quedi tal com està.

***

Hi ha dies, després d'encadenar lectures fallides, d'haver visitat llibreries amb una sensació de spleen, que experimento una por profundíssima. És un pànic a sentir un desinterès definitiu per la literatura, a que se m'adormi aquesta passió i ja no sigui el complement imprescindible i indissociable de la vida. Seria terrible que això acabés passant i, de vegades, en veig algun indici.

***

El món funciona per castes. Durant èpoques (o en determinades cultures), aquestes castes són més nítides i visibles, separades amb més cruesa, mentre que en d'altres moments o territoris són més difuses i s'oculten en telons d'hipocresia. L'ésser humà, un animal a la fi, cerca la seguretat i el refugi, i intenta trobar la protecció que dóna sempre pertànyer a una casta afavorida. Els individus que tenen una ambició més marcada intenten escalar envers castes més preminents, mentre que els més conformistes poden trobar un encaix còmode en nivells de seguretat més o menys raonables. Les castes no tenen, però, una estructura estrictament piramidal, sinó que formen un entramat en xarxa. Hi ha castes estrictament socials, però n'hi ha també de sectorials, laborals, territorials; hi ha castes polítiques, empresarials, funcionarials, professionals... És difícil que aquest sistema deixi d'existir, perquè és inherent a la naturalesa humana, però haurien de blindar-se els mecanismes que fan possible la mobilitat i el creixement dels individus. Durant dècades, la meritocràcia ha estat el principal mecanisme d'òsmosi entre castes i l'educació (acompanyada de l'esforç que requereix) l'eina principal per assolir-la. Ara, un mal entès igualitarisme a la baixa, debilita l'educació i posa en risc la meritocràcia, assolint un efecte invers al -teòricament- desitjat. Al mateix temps, l'elefantiasi d'alguna casta (que el lector tregui les seves conclusions) pot arribar a generar un autèntic parasitisme que trenqui els equilibris, ja de per sí intestables, d'aquest sistema.

***

És indiscutible que no tohom sap escriure novel·les. El novel·lista ha de ser un escriptor especialment dotat, una mena d'arquitecte en qui convisquin les habilitats artístiques i les capacitats tècniques; algú dotat tant per a l'estètica com per al càlcul d'estructures. L'assaig, en canvi, podria semblar un gènere més a l'abast de tothom que tingui coneixements d'una matèria, capacitat de recerca i habilitat constructiva. I sobre aquesta base s'escriuen i es publiquen infinitat d'assaigs. Ara bé, tampoc aquests elements, ni que estiguin sustentats per una erudició i/o una capacitat d'anàlisi infinites, són garantia de res. El caràcter plumbi de tantíssimes obres d'aquest gènere n'és la prova més evident. L'assaig necessita no només una tesi, un sentit, sinó una ànima. Molts assajos són una pila de llenya magníficament dissenyada i organitzada però no tenen la guspira que fa encendre el foc. Ara estic llegint un assaig que és una mostra de virtuosisme, amb un desplegament imperial de cites i referències, i una orfebreria d'enciclopedisme. Però al cap de cinc pàgines ja se'm tanquen els ulls.

Apunts

Vaig a la biblioteca i m'emporto un parell de llibres en préstec. Un d'ells, tot i ser una novetat, està en força mal estat, brut i rebregat. Ho faig notar a la bibliotecària en el moment d'endur-me'l, perquè quedi constància de la meva innocència, i em diu que no pateixi. No et renyarem pas, afegeix, i penso que a la frase li falta un complement. No et renyarem pas a tu, crec que hauria d'haver dit, perquè penso que algú, amb anterioritat, sí que hauria d'haver rebut algun advertiment. Sí, ja em conec el discurs habitual: els llibres només són objectes, el més important és que la gent llegeixi, etcètera. Però també el més important quan un va a un bany públic és alleujar les necessitats i no per això deixa de ser igualment important la higiene de l'indret.

***

Llegeixo que ha mort I.A., un dels homes més rics del país. Ha mort d'un accident desgraciat, una caiguda durant una excursió. És un tòpic això de que la mort ens iguala, però no per això deixa de ser sorprenent. Potser tenim més assumit aquest igualitarisme en la mort quan la causa n'és una malaltia incurable, lenta i inexorable, però que un accident aparentment nimi, quasi un caprici de l'atzar, acabi amb la vida d'un home tan poderós produeix una profunda perplexitat. I.A. tenia a les seves mans poder aconseguir pràcticament tot el que volgués, tenia instruments per protegir-se davant d'infinites adversitats, podia fer dansar el món al palmell de la seva mà i una simple caiguda ha acabat amb la seva vida en uns segons. Tot el seu poder, les seves possessions, la seva fortuna, la seva capacitat d'influència... tot el que tenia no li ha servit de res davant del joc macabre de l'atzar.

***

Ho repeteixo cada any -fins al punt que alguns m'anomenen ja el Grinch- però no puc deixar d'insistir-hi: el sentit autèntic de Nadal i allò en què s'ha convertit són conceptes i realitats absolutament antitètics.

***

Ja fa uns dies que fa força fred. Si no fos per la factura del gas, diria que fins i tot m'agrada. I aquesta factura del gas em resulta profundament molesta, no només en sí mateixa, sinó perquè esdevé una metàfora de com la realitat i el pragmatisme s'immisceixen en la nostra vida; ens recorda que ja no podem viure aliens als rudiments del món, que ja no podem ser feliços amb el fred hivernal sense pensar que a final de mes ens arribarà una clatellada.

***

Hem sortit a caminar, com cada diumenge. Però a diferència d'ahir, que va fer un dia assolellat i dolç, avui el cel era gris i l'atmosfera boirinosa i humida. Recorrent els camins enfangats, envoltats de molsa per tot arreu, m'he arribat a creure per uns moments a Anglaterra. Amb els meus pantalons de pana vells i embolicat com anava amb una bufanda de quadres de llana, m'he sentit feliç, imaginant-me caminant per qualsevol racó de l'illa: Kent, Somerset, els Cotswolds, Cornualles... He trobat a faltar un setter o un beagle corrent al meu costat, però els ocres dels arbres, els verds dels camps i els grisos de l'aire m'han acompanyat prou bé en el meu somni.

Apunts

Marxar a viure en un altre país és un somni, una mica ingenu, que tinc des de fa molts anys. Però ara mateix em costa pensar quin hauria de ser aquest país. L'objecte del desig sempre havia estat França -la França rural i eterna-, però d'un temps ençà la veig com un estat en fallida, un gegant amb peus de fang. Segurament ara la meva tria seria Grècia: una illa de les Cíclades, ben inaccessible. O algun indret amagat del Peloponès, com el Kardamili de Patrick Leigh Fermor.

Justament ahir vaig començar a llegir les Notes per a un diari, escrites per Josep Pla els anys 1967 i 1968. Les anotacions s'inicien a Buenos Aires, on l'escriptor agafa un vaixell per tornar a Europa. En el dia a dia monòton de la navegació Pla anota fins a dues vegades el desig d'anar a viure a una illa grega, de les Cíclades concretament.

***

Decideixo abandonar un parell de lectures fracassades -o, en algun cas, dubtosa- i arrecerar-me en el valor refugi de Pla. Aquest diari de vellesa no té la força de les anotacions de El quadern gris, però la realitat del seu dia a dia em resulta molt més interessant que certes ficcions delirants. Serveixen també aquestes anotacions per seguir el desenvolupament de l'escriptura d'altres obres de Pla. Així, Pla anota com, mentre viatge en el transatlàntic, va construint el volum Sobre París i França, i podem saber que determinats textos no són més que farciment. Constata Pla la necessitat d'omplir un volum i mostra fins i tot la seva insatisfacció amb el resultat final d'algun dels capítols del llibre. Aquesta és, certament, la realitat de l'escriptura i la dificultat que suposa de vegades allargar determinats textos. L'escriptura administrativa i/o professional és, tanmateix, una bona escola de farciment.

Per contra, hi ha autors -especialment en el gènere de l'assaig- que semblen especialistes en estirar el xiclet. Quines baluernes plúmbies no arriben a construir amb tesis que donen, com a molt, per un simple article!

***

Tornant a Pla, la lectura dels diaris em porta precisament a llegir un text sobre la bullabessa que Pla escriu just en aquell moment. Pla hi fa una defensa de la bullabessa com una simple olla de peix tradicional, com la que elaboren els pescadors de qualsevol indret del Mediterrani amb allò que tenen a mà: peix acabat de pescar (i no el més noble), tomàquet, all, un raig d'oli i quatre patates. Com el suquet de la nostra costa. En critica, doncs, tots els intents d'ennoblir-la, complicar-la i, ai, encarir-la que fan els restaurants. I fa un parell d'afirmacions que resulten visionàries sobre l'embogiment actual del món de la cuina: Els cuiners professionals -escriu- -vull dir generalment, els sindicats- són perillosos i terribles. Més endavant segueix: Els artistes de la cuina, sempre que volen proporcionar, a través d'una carta impresa, les sensacions que l'antiquíssima i sàvia cuina popular produeix, s'equivoquen lamentablement i sovint cometen estralls irreparables. Seria una agradable bona notícia que tothom comprengués que el màxim problema de totes les arts és una qüestió de límits. 1967: fa gairebé seixanta anys.

***

I torno ara a França. Fent zàping vaig a parar a la retransmissió de la inauguració, reobertura, reconsagració -no sé quin seria el terme exacte- de Nôtre-Dame de París. Intercalen les imatges de l'interior de la basílica -potser massa blanc com assenyalava José Carlos Llop en un article- amb les de l'exterior. Dins, canta una escolania. Tota l'atenció se l'emporta una nena del quadrant inferior que canta amb un somriure radiant i permanent que omple la pantalla. A l'exterior, per contra, el president de la República, la primera dama i l'alcaldessa de la capítal aguanten la pluja i el fred en una posició gairebé marcial. A la primera imatge, i atesa la naturalesa de l'acte, confonc l'alcaldessa amb una monja: el seu abric gris em fa pensar en un hàbit. Per contra, el president i la seva dona són inconfusibles, especialment el primer pel seu posat i alçada bonapartians. Tots tres formen una mena de trinitat laica i em fa gràcia veure'ls aguantar estoicament la pluja mentre el bisbe repeteix la litúrgia inacabable de colpejar la porta amb el bàcul. Cada cop que hi dona -i ho fa unes quantes vegades- va acompanyat d'un salm i de la resposta cantada de l'escolania. Sembla que mai s'hagi d'acabar obrint aquella porta, tan historiada. Dins la nau, els assistents a la cerimònia deuen poder arribar a sentir una certa emoció, però la santíssima trinitat exterior segur que ho deu viure d'una altra manera.

Tanmateix, París bé val una missa. I una remullada.

***

L'endemà -avui- veig a les xarxes vídeos de projeccions lluminoses a la façana de la catedral. Tot acaba sent un espectacle. Així com l'incendi significà un xoc i tingué diferents lectures simbòliques i transcendents, tot aquest cerimonial em sembla venal i em provoca una indiferència absoluta. Més que l'au fènix renaixent em sembla un personatge de Disney.

***

Com que el dolor de la cama es manté tant si faig repòs com si no, decideixo sortir a caminar. Faig una passejada llarga, d'una dotzena de quilòmetres. El dia acompanya, fred i net. Només alguna bufada de vent puntual resulta molesta. Pujo fins a can Serra, des d'on el dia permet resseguir la silueta de la Calma, a l'altra vessant del riu. Identifico les cases de la Figuera i la Perera, a primer terme, el Clot, l'església de la Móra i la Caseta, una mica més enllà, al final, el Pujol i Serradussà. Totes elles constitueixen un territori quasi mític. Enfilo el camí del Sení, i quan començo a baixar cap a la Casanova se m'aixeca un rapinyaire -un astor o un aligot- que s'allunya planejant sobre la vall. Em sap greu no acabar de veure'l bé per poder identificar-lo. La veritat és que, més enllà del paisatge, el bosc hivernal m'ofereix poques distraccions: un parell de tudons que s'aixequen, un gaig que travessa el camí com una fletxa tocada de blau, algun pit-roig al marge i poca cosa més. Un cop he baixat fins el camí d'Avencó, decideixo acostar-me a la font de Pèl de Gat. Transito entre esbarzers i herbei encara gebrat, fins el riu. L'estampa és totalment hivernal, de calma absoluta. No s'hi percep cap tipus de vida animal. El curs de l'aigua configura uns miralls perfectes, d'una quietud i planària absoluta. Regna el silenci. En aquest lloc és fàcil ser víctima de qualsevol encanteri, sentir l'embruix de paitides o fades d'aigua. Intento evitar-ho creuant el riu per unes pedres i acostant-me a la font, d'on surt un rajolí d'aigua. En bec una mica i reprenc el camí cap a casa, creuant uns camps ombrívols i humits, que em deixen els peus ben molls.

***

Aquest episodi de la riera em fa recordar que divendres vaig anar a la presentació d'un llibre dedicat a una de les altres rieres del poble, la de Martinet. El llibre, Al llarg d'una riereta del Montseny, està basat en les anotacions de camp que feu l'ecòleg Ramon Margalef els últims anys de la seva vida. Són notes molt senzilles, que deixen testimoni del que el gran naturalista trobava al mateix riu, a les seves vores i, fins i tot, al jardí de casa seva. Les ha recopilat, ordenat i contextualitzat el seu fill, també biòleg. La presentació fou certament d'un gran interès i em feu adonar de quantes coses que ens envolten i tenim a tocar, arribem a desconèixer. Una autèntica lliçó socràtica.

Notes

El meu gust pels diaris, en contraposició -potser paradoxal- al meu escàs interès per les memòries, podria expressar-se amb un no m'expliquis la teva vida, detalla'm els teus dies.

***

Davant d'un xantatge, el preu mai és raonable.

***

Igual que hi ha un periodisme sensacionalista, hi ha també un tipus de literatura que podríem definir amb el mateix qualificatiu. Però a diferència de la premsa sensacionalista, que tothom acostuma a mirar per sobre de l'espatlla, arrufant el nas, la literatura sensacionalista -aquella que es basa en històries infatuades, recargolaments argumentals i personatges hipersensibilitzats- està molt en voga. És un fet que, tanmateix, no hauria de sorprendre'ns, perquè no deixa de ser un reflex del món en què vivim.

***

La hipersensibilització a què al·ludia anteriorment no és el mateix que la hipersensibilitat. La segona és un fet natural, propi d'algunes persones; la primera és artificiosa, buscada, recreada, terriblement carregosa.

***

M'agraden les pel·lícules de venjances. Entre tots els sentiments primaris i violents, la venjança (justa) és el meu preferit. Hom diu que s'ha de servir en fred, però a mi, com la truita de patates, tant m'agrada freda com calenta.

***

L'edat -el pas dels anys- ens fa arribar a conclusions a les quals hauríem preferit no arribar. Si quan érem nens no ens va agradar saber la veritat sobre els Reis de l'Orient, ara preferiria no saber que determinats problemes del nostre món són conseqüència inevitable de la cobdícia humana i, per tant, són irresolubles.

***

Al metro, tornant de dinar, veig l'M., a qui només conec d'instagram. En un moment determinat, aixeca la mirada cap on sóc -em fixo en que té els ulls verds-, però és una mirada velada, com és habitual en la gent de ciutat, que miren sense mirar.

És una situació curiosa aquesta de conèixer-se sense conèixer-se. I és una estranya coincidència més, en la línia del que escrivíem l'altre dia.

***

Els sons rítmics, intensos i molestos de l'aparell de ressonància magnètica em fan pensar en un concert de música electrònica. Només que dins d'aquell tub no et pots moure.

***

John Banville diu que li haurien de retirar el premi Nobel a Han Kang per haver dit que no podia celebrar el guardó mentre hi haguessin guerres al món. No sóc partidari de retirar premis ni reconeixements a ningú (altra cosa és debatre si són merescuts o no), però sí que penso que d'una premi Nobel caldria esperar declaracions més profundes que aquesta afirmació, més pròpia d'un concurs de bellesa.