Justament ahir vaig començar a llegir les Notes per a un diari, escrites per Josep Pla els anys 1967 i 1968. Les anotacions s'inicien a Buenos Aires, on l'escriptor agafa un vaixell per tornar a Europa. En el dia a dia monòton de la navegació Pla anota fins a dues vegades el desig d'anar a viure a una illa grega, de les Cíclades concretament.
***
Decideixo abandonar un parell de lectures fracassades -o, en algun cas, dubtosa- i arrecerar-me en el valor refugi de Pla. Aquest diari de vellesa no té la força de les anotacions de El quadern gris, però la realitat del seu dia a dia em resulta molt més interessant que certes ficcions delirants. Serveixen també aquestes anotacions per seguir el desenvolupament de l'escriptura d'altres obres de Pla. Així, Pla anota com, mentre viatge en el transatlàntic, va construint el volum Sobre París i França, i podem saber que determinats textos no són més que farciment. Constata Pla la necessitat d'omplir un volum i mostra fins i tot la seva insatisfacció amb el resultat final d'algun dels capítols del llibre. Aquesta és, certament, la realitat de l'escriptura i la dificultat que suposa de vegades allargar determinats textos. L'escriptura administrativa i/o professional és, tanmateix, una bona escola de farciment.
Per contra, hi ha autors -especialment en el gènere de l'assaig- que semblen especialistes en estirar el xiclet. Quines baluernes plúmbies no arriben a construir amb tesis que donen, com a molt, per un simple article!
***
Tornant a Pla, la lectura dels diaris em porta precisament a llegir un text sobre la bullabessa que Pla escriu just en aquell moment. Pla hi fa una defensa de la bullabessa com una simple olla de peix tradicional, com la que elaboren els pescadors de qualsevol indret del Mediterrani amb allò que tenen a mà: peix acabat de pescar (i no el més noble), tomàquet, all, un raig d'oli i quatre patates. Com el suquet de la nostra costa. En critica, doncs, tots els intents d'ennoblir-la, complicar-la i, ai, encarir-la que fan els restaurants. I fa un parell d'afirmacions que resulten visionàries sobre l'embogiment actual del món de la cuina: Els cuiners professionals -escriu- -vull dir generalment, els sindicats- són perillosos i terribles. Més endavant segueix: Els artistes de la cuina, sempre que volen proporcionar, a través d'una carta impresa, les sensacions que l'antiquíssima i sàvia cuina popular produeix, s'equivoquen lamentablement i sovint cometen estralls irreparables. Seria una agradable bona notícia que tothom comprengués que el màxim problema de totes les arts és una qüestió de límits. 1967: fa gairebé seixanta anys.
***
I torno ara a França. Fent zàping vaig a parar a la retransmissió de la inauguració, reobertura, reconsagració -no sé quin seria el terme exacte- de Nôtre-Dame de París. Intercalen les imatges de l'interior de la basílica -potser massa blanc com assenyalava José Carlos Llop en un article- amb les de l'exterior. Dins, canta una escolania. Tota l'atenció se l'emporta una nena del quadrant inferior que canta amb un somriure radiant i permanent que omple la pantalla. A l'exterior, per contra, el president de la República, la primera dama i l'alcaldessa de la capítal aguanten la pluja i el fred en una posició gairebé marcial. A la primera imatge, i atesa la naturalesa de l'acte, confonc l'alcaldessa amb una monja: el seu abric gris em fa pensar en un hàbit. Per contra, el president i la seva dona són inconfusibles, especialment el primer pel seu posat i alçada bonapartians. Tots tres formen una mena de trinitat laica i em fa gràcia veure'ls aguantar estoicament la pluja mentre el bisbe repeteix la litúrgia inacabable de colpejar la porta amb el bàcul. Cada cop que hi dona -i ho fa unes quantes vegades- va acompanyat d'un salm i de la resposta cantada de l'escolania. Sembla que mai s'hagi d'acabar obrint aquella porta, tan historiada. Dins la nau, els assistents a la cerimònia deuen poder arribar a sentir una certa emoció, però la santíssima trinitat exterior segur que ho deu viure d'una altra manera.
Tanmateix, París bé val una missa. I una remullada.
***
L'endemà -avui- veig a les xarxes vídeos de projeccions lluminoses a la façana de la catedral. Tot acaba sent un espectacle. Així com l'incendi significà un xoc i tingué diferents lectures simbòliques i transcendents, tot aquest cerimonial em sembla venal i em provoca una indiferència absoluta. Més que l'au fènix renaixent em sembla un personatge de Disney.
***
Com que el dolor de la cama es manté tant si faig repòs com si no, decideixo sortir a caminar. Faig una passejada llarga, d'una dotzena de quilòmetres. El dia acompanya, fred i net. Només alguna bufada de vent puntual resulta molesta. Pujo fins a can Serra, des d'on el dia permet resseguir la silueta de la Calma, a l'altra vessant del riu. Identifico les cases de la Figuera i la Perera, a primer terme, el Clot, l'església de la Móra i la Caseta, una mica més enllà, al final, el Pujol i Serradussà. Totes elles constitueixen un territori quasi mític. Enfilo el camí del Sení, i quan començo a baixar cap a la Casanova se m'aixeca un rapinyaire -un astor o un aligot- que s'allunya planejant sobre la vall. Em sap greu no acabar de veure'l bé per poder identificar-lo. La veritat és que, més enllà del paisatge, el bosc hivernal m'ofereix poques distraccions: un parell de tudons que s'aixequen, un gaig que travessa el camí com una fletxa tocada de blau, algun pit-roig al marge i poca cosa més. Un cop he baixat fins el camí d'Avencó, decideixo acostar-me a la font de Pèl de Gat. Transito entre esbarzers i herbei encara gebrat, fins el riu. L'estampa és totalment hivernal, de calma absoluta. No s'hi percep cap tipus de vida animal. El curs de l'aigua configura uns miralls perfectes, d'una quietud i planària absoluta. Regna el silenci. En aquest lloc és fàcil ser víctima de qualsevol encanteri, sentir l'embruix de paitides o fades d'aigua. Intento evitar-ho creuant el riu per unes pedres i acostant-me a la font, d'on surt un rajolí d'aigua. En bec una mica i reprenc el camí cap a casa, creuant uns camps ombrívols i humits, que em deixen els peus ben molls.
***
Aquest episodi de la riera em fa recordar que divendres vaig anar a la presentació d'un llibre dedicat a una de les altres rieres del poble, la de Martinet. El llibre, Al llarg d'una riereta del Montseny, està basat en les anotacions de camp que feu l'ecòleg Ramon Margalef els últims anys de la seva vida. Són notes molt senzilles, que deixen testimoni del que el gran naturalista trobava al mateix riu, a les seves vores i, fins i tot, al jardí de casa seva. Les ha recopilat, ordenat i contextualitzat el seu fill, també biòleg. La presentació fou certament d'un gran interès i em feu adonar de quantes coses que ens envolten i tenim a tocar, arribem a desconèixer. Una autèntica lliçó socràtica.
