13.11.24

Notes

Feia molts dies -mesos- que no sortia a mig matí a fer un cafè -un te, en aquest cas-. He fullejat el diari. Com aquell que troba un tresor entre la brossa, un article de J.F. Yvars sobre Monet a Londres. Escriu: La manera pictòrica dels impressionistes dona a la figura la mateixa consistència que a l'aigua, per exemple. I aquesta mena d'indiferència davant dels continguts objectius es pot explicar amb claredat. Els impressionistes no es proposen de reproduir la materialitat dura i palpable del món físic, l'experiència com a costum visual, sinó traslladar a la tela únicament el que es precipita en l'acte visual espontani.

***
Alguns amics són molt escèptics amb la meva creixent inclinació a escoltar pòdcasts. Com en un assaig clínic, jo els sotmetria a l'experiència de tancar-los tres hores al dia en un cotxe -bona part de les quals fent cua- escoltant primer les notícies i tertúlies de diverses emissores de ràdio (passades pel biaix ideològic i/o d'interès políticoempresarial de cadascuna d'elles) i després fer-los escoltar les entrevistes d'algun dels pòdcasts de Javier Aznar o Helena Farré Vallejo, per exemple. A veure quin tractament triarien.

***
Estic fent una relectura -lectura, en algun cas- dels contes de Javier Marías. Lògicament, no m'agraden com les novel·les (i dic, lògicament, perquè, sentint-ho molt, continuo considerant el conte com un gènere menor), però sí que hi ha en molts d'ells l'empremta del gran escriptor, una mena de força que la limitació -d'espai- del conte no pot arribar a contenir. I té interès trobar-hi en algun cas elements embrionaris de les seves novel·les: esbossos d'històries, personatges, obsessions... Llegir aquest recull, Mala índole, és com viatjar per la perifèria, per racons més o menys ocults de l'univers de Marías.

***
Em trobo l'M. al forn i, mentre fem cua per compar el pa i l'esmorzar, em diu que va llegint aquest blog i que, fins i tot, el recomana. Li estic agraït però, alhora, experimento una sensació d'exigència. Sovint publico aquests escrits com qui llança al mar un missatge dins d'una ampolla, sense tenir gaire clar si arribarà mai a alguna platja habitada. La immediatesa de la publicació en línia -a diferència del procés d'edició i lectura d'un llibre, que té un ritme i una disponibilitatdiferent- té molts avantatges, però aquesta accessibilitat permanent, a tothora i per a tothom, és un desafiament afegit per a l'autor, Tirar al mar aquestes ampolles, arribo a pensar, no deixa de ser un exercici d'inconsciència.

***
És curiós com en alguns escriptors la seva veu fònica (el timbre, l'entonació, l'accent) difereix substancialment de la seva veu literària.

***
Al capdavall, i per molts esforços que fem, tots acabem sent contradictoris i incoherents. Però en aquest món nostre, incoherent per sí mateix, en el qual acaba triomfant qui té més força o habilitat per imposar el seu relat, encara que estigui ple d'incoherències, em pregunto si tenen sentit els sacrificis i renúncies personals per mantenir una certa coherència en les accions i els principis. La consciència és acomodatícia, em deia la meva mare quan era un nen. En moltes persones ni tan sols existeix, penso ara.

***
La bellesa, i en un concepte ampli de bellesa hi incloc la netedat, la cura pel detall, l'harmonia i, fins i tot, el silenci, no és garantia de res, però acostuma a ser una contribució a la civilització. La incúria personal, el desordre, els crits, el soroll, la desídia... en són l'antítesi. 

9.11.24

Apunts

Decideixo premiar els lectors fidels. De vegades, les versions inicials dels textos seran més completes i, portser, agosarades que el que romandrà publicat passades vint-i-quatre hores.

***
Topo amb aquesta cita de T.S. Eliot: La majoria de problemes del món venen causats per gent que vol ser important. Jo li ampliaria la base: La majoria de problemes del món venen causats per gent que vol fer coses (i mostrar-les).
I les xarxes socials són l'aliat perfecte a aquesta perversa agitació humana.

***
Fa dies que reflexiono sobre les conseqüències dels aiguats de València. No em refereixo a les desgràcies que ha patit la gent, ni tan sols a les mancances en la gestió, sinó a les reaccions sociopolítiques que s'han produït. Volia escriure-ho, certament, però les conclusions serien tan negatives que prefereixo estalviar-m'ho.

***
Una de les conclusions sí que la deixo negre sobre blanc, però. I va més enllà d'aquesta situació concreta. Tinc la sensació que els règims autocràtics s'adapten millor que les democràcies a aquest nou món marcat per la sobreinformació, habitualment esbiaixada, i per la polarització. Potser perquè tenen mecanismes que els permeten ignorar o silenciar el soroll ambiental i la sobreexposició que tant fa trontollar els governs occidentals. La prova d'això és que no sóc capaç d'identificar un sol líder dels grans països occidentals que tingui actualment un lideratge clar i indiscutit, tal com passava dècades enrere. Els autòcrates de diferent índole, en canvi, semblen liderar amb més comoditat i solidesa. I aquesta és una mostra més de que no anem pel bon camí.

***
Amb tots els errors que els governs cometen (especialment en aquest cas concret) i tot i les escasses simpaties que pugui tenir cap alguns d'ells, afirmar que els governs ho fan tot malament i que la gent -el poble- és una massa beatífica que ho fa tot bé, em sembla clarament populista. Només el poble salva el poble em sembla un eslògan perillós.
(Reconeixent, tanmateix, la bona fe i les bones intencions (i accions) de tantíssima gent.)

***
La ciutadania, el poble... Millor, les persones.

***
P. m'envia els dos darrers quaderns que ha publicat. Els salvo, gairebé de miracle, de la pluja que cau diàriament i s'infiltra dins de la bústia. Són magnífics, poesia d'una gran puresa de dos autors que desconeixia: Lola Mascarell i Víctor Herrero de Miguel.
Mica en mica, i com qui no vol la cosa, aquesta col·lecció de quaderns de El Mirador va fent forat i recollint el bo i millor de la poesia espanyola contemporània, amb l'afegit de fer-ho en un format d'edició preciós i limitadíssim. I jo tinc la sort de formar part dels escollits que anem rebent, com un regal, aquests petits quaderns.

***
Del poema Un amigo que aguarda, de Víctor Herrero de Miguel, l'evocació dels ocells i altres petits animals que l'acompanyen en un passeig matinal en el instante exacto en que se cruzan la oscuridad y el alba:

Cada ser que me encuentro me parece
un amigo que aguarda justo ahí,
en la rama, en la verja, junto al río,
una presencia plena de vida
hecha a mi pequeñez.

Com acompanyen, certament, aquests ocells que trobem, quan estem sols, de matí, i que són com un miracle de vida i un motiu per estimar-la.

I no gens llunyana d'aquesta visió és la comunió, en aquest cas amb un paisatge, que expressa Lola Mascarell a Montgó:

El paisaje que admiro esta mañana
desde lo alto del cerro
no está fuera de mí,
los dos parpadeamos
en el mismo compás:
mi sombra en esas matas es paisaje
y es paisaje también
mi aliento acelerado,
la pestaña que vuela
de mi ojo hacia el mar
 
***
Quina enveja que fan, els bons poetes. Potser més que els bons prosistes.

***
A mig matí, rebo un missatge de whatsapp: Papa, com es diu la galeria d'art on està la Santa Cena de Leonardo? (les majúscules són meves).
És l'À., que se'n va a Milà amb els amics d'aquí a uns dies. Em fa feliç aquest interès.
(Li passo l'enllaç del convent de Santa Maria delle Grazie però ja no queden entrades per aquell cap de setmana).

***
Els objectes que ens acompanyen i que acumulem, no sé ben bé per què, seguiran aquí quan ja no hi siguem. Els gravats que hem comprat i emmarcat al llarg de la vida, la vaixella que reservem pels moments importants que, o bé ja han passat o bé mai arribaran, fins i tot alguna ampolla de vi que guardem, o tants i tants llibres que hem llegit (o no) i que formen una paret que ens protegeix. Es fa estrany pensar que siguem els més fràgils i provisionals d'aquest món més proper.