Notes

Ahir em van caure a les mans, per casualitat, els versos d'un poeta mexicà absolutament desconegut per a mi, Neftalí Beltrán, en els quals l'autor fa un repàs de tots els seus jo que troba en unes fotografies (ese niño con un gato en las manos, ese señor que contempla el mundo desde el Pan de Azúcar, ese viejo sentado en una roca frente al mar de Trieste...). El poema, que es titula precisament Fotografías, conclou amb l'expressió del vertigen de veure's, i en conseqüència saber-se, totes aquestes persones aparentment tant diferents: Todo eso soy yo / y sólo de pensarlo /no sé ni qué pensar.

A la tarda, vaig passejar una estona pels carrers del Gòtic i del barri de la Ribera que durant uns quants anys foren, en certa manera, meus. Sentí així la inevitable nostàlgia del passat perdut i el més curiós de tot fou trobar-me de cara, per l'ombrívol carrer dels Sombrerers, a redós del mur de Santa Maria del Mar, amb qui podria ser una mena de jo, un jo meu de continuïtat que no hagués passat per tantes anades i vingudes com he hagut de viure jo en els últims anys. Fou una visió molt fugaç, que només em va permetre veure que aquest nou jo era una mica més jove, tenia una barba bruna i portava una camisa excessivament slim fit que s'obria a l'abdomen, però per la resta -la indumentària, el recorregut, l'aire pensatiu i en certa manera preocupat- podria ser perfectament un nou jo, un substitut, un sòsia. En aquest cas el vertigen no va ser, com en el poema de Beltrán, per la sorpresa de veure tot allò que hem estat al llarg de la vida sinó per l'estranyesa de trobar algú que era -o podria ser- allò que nosaltres hem estat en algun moment.

***

Més tard, amb l'amic R. quedem a prendre alguna cosa en el bar d'un hotel de luxe amagat en un racó de la ciutat més vella. Aquest bar, elegant, avellutat, tènuament il·luminat, s'acomoda en una estança que compta amb una biblioteca, sorprenentment ben assortida, seleccionada amb una cura que no pot ser fruit de l'atzar. Xerrem, i de tant en tant, fullegem algun llibre (de la col·lecció Cosmópolis de Pre-textos), mentre consumim un còctel, que, en el meu cas, resulta infecte: em recorda el suc del préssec en almívar servit a temperatura ambient. Aprofitant que vaig carregat de bosses i per compensar l'ofensa de la beguda, em sento temptat -profundament temptat- a fer caure algun dels llibres dins d'una bossa. El dimoniet personal em diu que aquells llibres allà no hi fan res, que ningú els trobarà a faltar -per allí només hi corren estrangers illetrats vestits amb calça curta o, en algun cas, amb trajo granat- i que jo els aprofitaria molt més, però al final acaba imposant-se el sentiment atàvic, quasi paleocristià, del respecte a la propietat aliena.

Arribat a casa, tinc la certesa que la meva decisió ha estat errònia.

***

Sopar en un restaurant que podríem qualificar de clàssic barceloní. Menjar bo, local amb pòsit, ambient agradable... però la sensació d'estar en un lloc on la funció ja s'ha acabat, on tot allò que havia de passar, ja ha passat.

(També s'hauria de veure si, en aquesta Barcelona actual, pot passar en algun lloc alguna cosa que tingui un cert interès, tot sigui dit).