Del pròleg del bell poemari Otras canciones, de José Mateos:
Hay grandes figuras de nuestra cultura, grandes escritores que creen en las palabras, en los nombres, en el lenguaje, que parecen no darse cuenta de que los nombres son mentira, y se enamoran de sus opiniones -porque con el lenguaje sólo se pueden dar opiniones- y creen que esas opiniones son la verdad. Son grandes escritores que hacen literatura y nunca salen de ella. Hay otros, sin embargo, más modestos, con menos talento quizás, con menos recursos, para los que el lenguaje nunca es suficiente, que sienten que lo que tienen dentro, lo que tienen que decir, nunca podrá ser dicho con palabras, y van dando palos de ciego en los muros del idioma y abriendo a veces agujeritos por donde entra un hilo de claridad, un filillo de una luz que no parece de este mundo. Y es que, si nos fijamos bien, la luz que entra por una pequeña ranura suele entrar siempre con más intensidad, con más vivacidad, que por los grandes ventanales.
***
De nit, per l'autopista, m'avança i se'm creua un cotxe a tota velocitat. Zigzagueja veloç entre els tres carrils, a dreta i esquerra, amb els llums apagats!, posant en risc la vida de tots els que circulem, tornant a les nostres cases. Pocs segons després, passa pel carril esquerra, amb les sirenes engegades, el cotxe dels Mossos, perseguint el potencial homicida. És en moments així que penses amb nitidesa en termes de bons i dolents.
***
Igual que fan els jugadors de futbol temperats, que romanen impassibles a les provocacions arbitrals o dels jugadors contraris en benefici del seu propi equip, la millor forma d'oposar-se als provocadors professionals de la polarització és mantenir-se ferm i centrat, encara que de vegades costi i, com el mateix Zidane, vulguis acomiadar-te de tot i de tots amb un bon cop de cap a l'estómac de l'imbècil de torn.
***
Sé d'un lloc perfecte, a pocs quilòmetres de la ciutat, al costat d'una estació, per construir-hi un gran aparcament dissuasiu, connectat amb el tren, com els que tenen moltes ciutats europees i tanta falta fan aquí. Em sembla mentida que ningú hi hagi pensat i em sento temptat de fer arribar la idea a les autoritats competents, a risc de ser considerat un il·luminat. Però justament allí, a la vora de la carretera que creua aquells descampats, s'hi conserva una filera inacabable de vells plataners afrancesats, de tronc gruixut i ombra protectora, vestigi d'un passat desaparegut. I, mira per on, penso que val més que la meva boca romangui tancada per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada