Elogi del moviment

Pagar perquè et netegin la casa, pagar perquè t'arreglin el jardí, pagar perquè et portin el menjar a casa, pagar plataformes d'entreniment per passar-te els festius assegut al sofà... I després, en contrapartida, haver de pagar un gimnàs per exercitar el cos en sèries de moviments repetitius, avorrits i absurds.

Aquest és el signe dels nous temps. M'hi resisteixo. Reivindico l'exercici físic de les feines manuals utilitàries, de sempre, dels nostres avantpassats. Escombrar, cavar, fer llenya, carretejar, trastejar, anar a comprar, fer el dinar... I després, seure quan realment estàs cansat.

***

Els enllustradors de sabates segurament han deixat d'existir. Eren una figura que sempre m'havia semblat anacrònica. La imatge de l'enllustrador, per terra, netejant les sabates del senyor, em resultava lletja, incòmoda, com una metàfora excessivament visual de la piràmide social.

Dit això, que segurament és una visió majoritàriament compartida, em sorprèn la facilitat amb què la gent fa portar-se menjar a casa, sabent que ho farà algú que es passa el dia pedalant per la ciutat, amunt i avall, amb hores perdudes d'espera pels racons de la ciutat, per uns ingressos mísers. Això, en un país on hi ha un bar a cada cantonada, símbol de la petita emprenedoria. Aixecar-se i anar-hi és una aposta per aquest teixit econòmic clàssic enfront del model contemporani on, qui guanya els diners no fa res, ni fa el dinar ni el porta.

***

Vaig llegir que en algunes ciutats s'ha creat un servei que et porta a casa el llibre que vols llegir en unes hores. Segurament hi deu haver poques persones més impulsives que jo a l'hora de necessitar un llibre. Però tot té un límit. Ningú té necessitat immediata d'un llibre. Podem perfectament anar a la llibreria: disfrutarem del passeig, passarem una estona agradable remenant a les taules i lleixes, i, potser, sortirem amb un altre llibre en comptes del que tant desitjàvem.

***

Anar al cinema. La il·lusió de quan érem petits. ET al cinema Urgell, La guerra de les galàxies al Montecarlo, Nou setmanes i mitja, mig d'estranquis, a l'Alhambra. Cada cop que anem al cinema rememorem, d'alguna manera, aquests moments. Ni que sigui en els tristos multisales, tan impersonals, els pobres. L'olor d'ambientador barat, els caps inevitables de les files del davant, el soroll de les crispetes, tan sumament sobreres... però és anar al cine. Ja no mirem la cartellera al diari ni tenim, gairebé, sales en el teixit urbà, però anar al cinema segueix sent, en certa forma, un acte festiu. Què fem aquesta tarda? Anem al cine!

I, sí, és clar, pots quedar-te al sofà i pitjar el botó de Netflix.